dilluns, 10 de març del 2008

Els caçadors de la mala sort


Una volta, dos caçadors se’n van anar a muntanya a caçar. Com que els hi va pillar una forta tempesta –abans que no poguessen obtenir cap presa-, es posaren a recer de la pluja en una petita cova que a males penes els cobria. L’aigua els hi esquitxà tant, que a poc a poc els va xopar.
Deixaren l’insuficient aixopluc, cercant alguna caseta de camp. Era ja de nit fosc. Caminant i empomant l’aiguat, van veure una llumeta llunyana. Corregueren cap a una casa aïllada, d’on eixia la llum i trucaren a la porta.
-Deixeu-nos entrar, si us plau, per eixugar-nos la roba, puix que estem ben mullats.
Els habitants dels mas –un vell i la seua muller- els obriren la ports, dient:
-Passeu cap a dins. Encendrem la llar, i s’hi assecareu la roba.
Un dels caçadors, després que s’eixugaren, va dir a l’amo:
-Per favor, donen-nos alguna cosa per menja, ja que no hem tastat res des de la migdiada.
El vell els contestà que no els restava gens de menjar, per tal com havia d’anar aqueixa vesprada al poble per comprar provisions i no ho pogué fer per culpa del temporal.
Els caçadors, com que estaven molt cansats, prest es gitaren a dormir. A mitjan nit un d’ells s’alçà del llit per veure si trobava res de menjar per tal de matar la fam, que no el deixava dormir. Escarbant pam per pam la casa, va trobar a la fi dins un armari un bocí de cansalada. Se n’alegrà molt i tot seguit anà a despertar l’amic.
-Xe!, mira, he trobat aquest tros de cansalada. Partim-nos-la entre els dos, i així matarem la fam.
Compartiren la carn com bons companys i es gitaren a dormir.
Però, en tocar les quatre del matí, la vella va trucar a la porta de la cambra. Els caçadors l’obriren. Llavors, la mestressa va dir què volia:
-Puix resulta que jo patesc de morenes i no trobe un poc de cansalada que tenia guardada dins l’armari que està davall l’escala...
Imagineu-vos l’enuig dels pobres homes, que ja no pogueren agafar el son.