Una vegada, un pobret es dirigia cap a un poble, per captar. Com que en les poblacions anteriors li havien fet poques almoines, anava pensant pel camí quina cosa diria per tal que li’n donasen una mica més. I se li va ocórrer una formula que va considerar escaient: “Senyora, ¿podria fer-me una almoina? O si no...” Tan aviat com va arribar al poble, assajà la nova fórmula en la primera casa que va trobar:-Senyora, ¿podria fer-me una almoina? O si no...
La dona s’acoquinà, en sentir això de “o si no...”, i li féu caritat. El captaire continuà demanant de porta en porta, per totes les cases, soltant la mateixa frase, i les dones, sense excepció, li feien almoina per por de l’ ”o si no...”.
Tan bé li havia anat la cosa, que al cap de dos dies va visitar de nou aquell poble, tot recitant la mateixa frase en cada casa:
-Senyora, ¿podria fer-me una almoina? O si no...
Aquesta volta, va fer també molt bona collita. Tant, que va prendre les determinació de tornar-hi dos o tres dies a la setmana, i així ho va avisar a les mestresses. Demanava més que el govern!
Tan gran era el temor que les dones tenien al mendicant, que una d’elles comunicà al seu home la intenció d’aquell. El marit no eixí durant dos dies a treballar, esperant el culpable de la paüra femenívola.
Quan el captaire arribà a aqueixa casa, l’amo li preguntà:
-Què vol vosté?
-Volia una almoineta, o si no... –insinuà el picaportes.
Llavors, l’altre alçà el braç, tot mostrant un garrot, i li replicà en to amenaçador:
-O si no, què? Què?
-O si no..., me n’aniré –respongué el captaire, i escampà el poll.
La dona s’acoquinà, en sentir això de “o si no...”, i li féu caritat. El captaire continuà demanant de porta en porta, per totes les cases, soltant la mateixa frase, i les dones, sense excepció, li feien almoina per por de l’ ”o si no...”.
Tan bé li havia anat la cosa, que al cap de dos dies va visitar de nou aquell poble, tot recitant la mateixa frase en cada casa:
-Senyora, ¿podria fer-me una almoina? O si no...
Aquesta volta, va fer també molt bona collita. Tant, que va prendre les determinació de tornar-hi dos o tres dies a la setmana, i així ho va avisar a les mestresses. Demanava més que el govern!
Tan gran era el temor que les dones tenien al mendicant, que una d’elles comunicà al seu home la intenció d’aquell. El marit no eixí durant dos dies a treballar, esperant el culpable de la paüra femenívola.
Quan el captaire arribà a aqueixa casa, l’amo li preguntà:
-Què vol vosté?
-Volia una almoineta, o si no... –insinuà el picaportes.
Llavors, l’altre alçà el braç, tot mostrant un garrot, i li replicà en to amenaçador:
-O si no, què? Què?
-O si no..., me n’aniré –respongué el captaire, i escampà el poll.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada