Això diu que eren dos amics forners, Tonet i Vicent. Cada matí agafaven els burros i es posaven en camí, junts, cap a la muntanya per fer llenya per al forn.
Un dia van descobrir, en un avenc, un niu d’esmerles. (Ja sabeu que les esmerles són molt bones de menjar.)
-Xe, mira, un niu d’esmerles! Vols que l’agafem? –féu Tonet.
-És clar! –contestà Vicent-. Però val més que tornem demà de matí, perquè ara està un poc fosc.
I acordaren que Vicent passaria per casa de Tonet abans d’anar a agafar els ocells.
L’endemà, doncs, Tonet va estar esperant l’amic. Però aquest no passava.
“Això és que encara no s’ha despertat -pensà-. M’acostaré ja a sa casa.” Hi arriba, doncs, i truca a la porta.
-Qui és? –demana la mare de Vicent des de dins.
-Sóc Tonet. Hi és el seu fill?
-Això! Ja fa més d’una hora que s’ha alçat i se n’ha anat a muntanya.
“Tinc quimera que me la vol pegar” –cregué Tonet. I es disposà a marxar cap a l’avenc.
En aplegar-hi, es diu: “Ei! Ací no hi ha ningú. On s’ha clavat aqueix?”
Què havia ocorregut? Efectivament, Vicent havia eixit abans per agafar les esmerles per a ell només. Com que anava tot sol, va lligar una corda al coll de l’ase per poder baixar a l’avenc i, després, pujar a fora. Vixcent pogué davallar bé al fons i, així, agafà la cria de les esmerles. Però, quan volgué sortir, el ruc no podia amb el pes de l’amo. Aquest s’inquietà i començà a xisclar al pobre animal, que estava tot cabussat:
-Xe, burro, va! Xe, va! Xe, burro, estira cap amunt! Redimonis! Quan isca, veuràs!
I quan l’ase no pogué més fer força, bum!, caigué al fons de l’avenc.
Tonet continuà buscant per tots els costats, i... mirant, mirant, veié l’albarda. A l’acte, s’imaginà el que havia succeït. S’Abocà a l’avenc i es trobà Vicent i el ruc allà baix. Llavors, li cantar les quaranta:
-L’avarícia t’ha jugat una mala passada. Doncs, mira, per avariciós, pren albarda i tot! –I la va tirar dins l’avenc.
Així és que, ja ho sabeu, no sigueu mai avars, perquè pot eixir-vos malament.
Un dia van descobrir, en un avenc, un niu d’esmerles. (Ja sabeu que les esmerles són molt bones de menjar.)
-Xe, mira, un niu d’esmerles! Vols que l’agafem? –féu Tonet.
-És clar! –contestà Vicent-. Però val més que tornem demà de matí, perquè ara està un poc fosc.
I acordaren que Vicent passaria per casa de Tonet abans d’anar a agafar els ocells.
L’endemà, doncs, Tonet va estar esperant l’amic. Però aquest no passava.
“Això és que encara no s’ha despertat -pensà-. M’acostaré ja a sa casa.” Hi arriba, doncs, i truca a la porta.
-Qui és? –demana la mare de Vicent des de dins.
-Sóc Tonet. Hi és el seu fill?
-Això! Ja fa més d’una hora que s’ha alçat i se n’ha anat a muntanya.
“Tinc quimera que me la vol pegar” –cregué Tonet. I es disposà a marxar cap a l’avenc.
En aplegar-hi, es diu: “Ei! Ací no hi ha ningú. On s’ha clavat aqueix?”
Què havia ocorregut? Efectivament, Vicent havia eixit abans per agafar les esmerles per a ell només. Com que anava tot sol, va lligar una corda al coll de l’ase per poder baixar a l’avenc i, després, pujar a fora. Vixcent pogué davallar bé al fons i, així, agafà la cria de les esmerles. Però, quan volgué sortir, el ruc no podia amb el pes de l’amo. Aquest s’inquietà i començà a xisclar al pobre animal, que estava tot cabussat:
-Xe, burro, va! Xe, va! Xe, burro, estira cap amunt! Redimonis! Quan isca, veuràs!
I quan l’ase no pogué més fer força, bum!, caigué al fons de l’avenc.
Tonet continuà buscant per tots els costats, i... mirant, mirant, veié l’albarda. A l’acte, s’imaginà el que havia succeït. S’Abocà a l’avenc i es trobà Vicent i el ruc allà baix. Llavors, li cantar les quaranta:
-L’avarícia t’ha jugat una mala passada. Doncs, mira, per avariciós, pren albarda i tot! –I la va tirar dins l’avenc.
Així és que, ja ho sabeu, no sigueu mai avars, perquè pot eixir-vos malament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada