L'ignorant i el furó

Uns homes estaven treballant en un bancal i, com que entre ells n’hi havia un que era molt ignorant, els altres van voler burlar-se’n. Un va proposar:
-A la nit, anirem a muntanya a veure si agafem algun furó.
Llavors, el simple va demanar:
-Això com es fa?
-Un de nosaltres agafa un sac –va explicar aquell- i el fica en un cau i els altres fan soroll amb pots. Així, el furó anirà a amagar-se al cau i quedarà atrapat dins el sac. En aqueix moment, el qui aguanta el sac el tanca, i ja tenim el furó. Veus que fàcil és?
-I tant! –contestà el beneit.
-Mira, tu podries portar el sac –féu l’altre.
-D’acord. Jo el duré.
A la nit, doncs, se’n van, anar tots a muntanya. Indiquen al pobre home un cau dels molts que hi havia sota un cingle, tot fent el que podien per contenir el riure. Me’l deixen allí i s’aparten un tros, i comencen a fer soroll amb els pots. En això, una llebre va botar i, justetament, va anar a clavar-se al forat on aquell era amb el sac.
Els burlaners tiraren tot dret cap a la casa de l’altre i, en arribar-hi, es baquejaven de riure. Però, llavors, va ser el ximple qui es va burlar d’ells, tot mostrant-los la llebre que havia caçat.


Contacontes intercultural

El mut de tos

Això diu que era un home gros i un home flac. El flac va dir a l’altre que tenia un hort d’albercocs, i tots dos s’hi van encaminar per menjar-ne. Al cap d’una estona d’estar en aquesta operació, el flac se’n va anar sense dir ni güec, i el gros es preguntava el perquè.
Aleshores es presentà, fet un bou, el vertader amo, que bramulava:
-So lladre! Mira que furtar-me els albercocs! Baixa d’aquí, mal vassall, que ara t’afaitaré en sec!
L’amenaçat, que estava més groc que una llima, va pensar que, si feia el mut, tal vegada aquell no li causaria cap mal. Així doncs, es posà a fer uns xisclets, com si no pogués parlar:
-Iiiiiii, iiiiiii, iiiiiii!
En sentir com xisclava, l’amo se’n compadí:
-Ai, pobre home! Jo, dient-li aqueixes barbaritats…
Llavors, el va deixar menjar tots els albercocs que volgués. I estaven com la mel!
Quan estigué ja fart, va davallar de l’albercoquer. L’amo encara va traure dos mocadors i li’ls va omplir d’albercocs. Li digué, així mateix, que tornàs per allí quan el volgués. Aleshores, el gros se’n va anar.
Quan era ja ben lluny, el desagraït li va manifestar a crits, fent la burleta:
-Compare, l’únic que tinc mut és el tos. Gràcies pels mocadors i pels albercocs. Fins una altra volta, babau!



Nabar l'ós contacontes.

Nabar és un ós amb una Web propia i amb un MP3. Contes de totes les cultures del món...

"O si no..."

Una vegada, un pobret es dirigia cap a un poble, per captar. Com que en les poblacions anteriors li havien fet poques almoines, anava pensant pel camí quina cosa diria per tal que li’n donasen una mica més. I se li va ocórrer una formula que va considerar escaient: “Senyora, ¿podria fer-me una almoina? O si no...” Tan aviat com va arribar al poble, assajà la nova fórmula en la primera casa que va trobar:-Senyora, ¿podria fer-me una almoina? O si no...
La dona s’acoquinà, en sentir això de “o si no...”, i li féu caritat. El captaire continuà demanant de porta en porta, per totes les cases, soltant la mateixa frase, i les dones, sense excepció, li feien almoina per por de l’ ”o si no...”.
Tan bé li havia anat la cosa, que al cap de dos dies va visitar de nou aquell poble, tot recitant la mateixa frase en cada casa:
-Senyora, ¿podria fer-me una almoina? O si no...
Aquesta volta, va fer també molt bona collita. Tant, que va prendre les determinació de tornar-hi dos o tres dies a la setmana, i així ho va avisar a les mestresses. Demanava més que el govern!
Tan gran era el temor que les dones tenien al mendicant, que una d’elles comunicà al seu home la intenció d’aquell. El marit no eixí durant dos dies a treballar, esperant el culpable de la paüra femenívola.
Quan el captaire arribà a aqueixa casa, l’amo li preguntà:
-Què vol vosté?
-Volia una almoineta, o si no... –insinuà el picaportes.
Llavors, l’altre alçà el braç, tot mostrant un garrot, i li replicà en to amenaçador:
-O si no, què? Què?
-O si no..., me n’aniré –respongué el captaire, i escampà el poll.

Els caçadors de la mala sort

Una volta, dos caçadors se’n van anar a muntanya a caçar. Com que els hi va pillar una forta tempesta –abans que no poguessen obtenir cap presa-, es posaren a recer de la pluja en una petita cova que a males penes els cobria. L’aigua els hi esquitxà tant, que a poc a poc els va xopar.
Deixaren l’insuficient aixopluc, cercant alguna caseta de camp. Era ja de nit fosc. Caminant i empomant l’aiguat, van veure una llumeta llunyana. Corregueren cap a una casa aïllada, d’on eixia la llum i trucaren a la porta.
-Deixeu-nos entrar, si us plau, per eixugar-nos la roba, puix que estem ben mullats.
Els habitants dels mas –un vell i la seua muller- els obriren la ports, dient:
-Passeu cap a dins. Encendrem la llar, i s’hi assecareu la roba.
Un dels caçadors, després que s’eixugaren, va dir a l’amo:
-Per favor, donen-nos alguna cosa per menja, ja que no hem tastat res des de la migdiada.
El vell els contestà que no els restava gens de menjar, per tal com havia d’anar aqueixa vesprada al poble per comprar provisions i no ho pogué fer per culpa del temporal.
Els caçadors, com que estaven molt cansats, prest es gitaren a dormir. A mitjan nit un d’ells s’alçà del llit per veure si trobava res de menjar per tal de matar la fam, que no el deixava dormir. Escarbant pam per pam la casa, va trobar a la fi dins un armari un bocí de cansalada. Se n’alegrà molt i tot seguit anà a despertar l’amic.
-Xe!, mira, he trobat aquest tros de cansalada. Partim-nos-la entre els dos, i així matarem la fam.
Compartiren la carn com bons companys i es gitaren a dormir.
Però, en tocar les quatre del matí, la vella va trucar a la porta de la cambra. Els caçadors l’obriren. Llavors, la mestressa va dir què volia:
-Puix resulta que jo patesc de morenes i no trobe un poc de cansalada que tenia guardada dins l’armari que està davall l’escala...
Imagineu-vos l’enuig dels pobres homes, que ja no pogueren agafar el son.

Els forners i les esmerles

Això diu que eren dos amics forners, Tonet i Vicent. Cada matí agafaven els burros i es posaven en camí, junts, cap a la muntanya per fer llenya per al forn.
Un dia van descobrir, en un avenc, un niu d’esmerles. (Ja sabeu que les esmerles són molt bones de menjar.)
-Xe, mira, un niu d’esmerles! Vols que l’agafem? –féu Tonet.
-És clar! –contestà Vicent-. Però val més que tornem demà de matí, perquè ara està un poc fosc.
I acordaren que Vicent passaria per casa de Tonet abans d’anar a agafar els ocells.
L’endemà, doncs, Tonet va estar esperant l’amic. Però aquest no passava.
“Això és que encara no s’ha despertat -pensà-. M’acostaré ja a sa casa.” Hi arriba, doncs, i truca a la porta.
-Qui és? –demana la mare de Vicent des de dins.
-Sóc Tonet. Hi és el seu fill?
-Això! Ja fa més d’una hora que s’ha alçat i se n’ha anat a muntanya.
“Tinc quimera que me la vol pegar” –cregué Tonet. I es disposà a marxar cap a l’avenc.
En aplegar-hi, es diu: “Ei! Ací no hi ha ningú. On s’ha clavat aqueix?”
Què havia ocorregut? Efectivament, Vicent havia eixit abans per agafar les esmerles per a ell només. Com que anava tot sol, va lligar una corda al coll de l’ase per poder baixar a l’avenc i, després, pujar a fora. Vixcent pogué davallar bé al fons i, així, agafà la cria de les esmerles. Però, quan volgué sortir, el ruc no podia amb el pes de l’amo. Aquest s’inquietà i començà a xisclar al pobre animal, que estava tot cabussat:
-Xe, burro, va! Xe, va! Xe, burro, estira cap amunt! Redimonis! Quan isca, veuràs!
I quan l’ase no pogué més fer força, bum!, caigué al fons de l’avenc.
Tonet continuà buscant per tots els costats, i... mirant, mirant, veié l’albarda. A l’acte, s’imaginà el que havia succeït. S’Abocà a l’avenc i es trobà Vicent i el ruc allà baix. Llavors, li cantar les quaranta:
-L’avarícia t’ha jugat una mala passada. Doncs, mira, per avariciós, pren albarda i tot! –I la va tirar dins l’avenc.
Així és que, ja ho sabeu, no sigueu mai avars, perquè pot eixir-vos malament.

Els dos germans

Això diu que eren dos germans pobres. Un es va casar amb una rica, i els duros li botaven. L’altre es va casar amb una pobra. El que s’havia fet ric volia ajudar el seu germà, però aquest no ho consentia.
-No vull res dels teus diners –li deia.
Un dia, el ric va agafar una gallina, li va fer un forat a la panxa, li va posar un grapadet d’or dins i el va cosir. Després, va manar a la criada:
-Vés i dus-la a cal meu germà, i dis-li que el mul li ha pegat un parell de guitzes.
La criada hi anà i la va donar a la dona del germà pobre, el qual estava treballant fora. En tornar el pobre a casa, va veure l’animalet i va demanar:
-Qui ha dut aqueixa gallina?
La muller li ho explicà. A l’home li va pegar tort que el seu germà l’ajudàs, i va dir a la muller:
-Dóna-la a aqueixos pobrets d’aquí enfront, que estan més necessitats que nosaltres.
La dona féu això.
Al cap d’uns quants dies, com que no tenia notícies del germà, el ric anà a buscar-lo i li preguntà:
-T’has menjat la gallina?
El pobre li contà el que havia fet amb l’au. L’altre li va contestar, enutjat:
-Xe! Ja m’esperava alguna animalada com aquesta. Això que has fet no em cap dins el cervell.
A continuació, li revelà com havia ficat or dins la gallina. Però el germà pobre replicà:
-No vull res de tu.
Havia transcorregut algun temps des d’aquest cas, quan el germà ric intentà, de nou, ajudar el pobre. Aquest se n’havia anat a fer llenya, i el ric sabia per on havia de tornar. Va deixar una bossa plena de diners en terra, en un pont, pas obligat en el regrés del germà. Volia, així, que se la trobàs i se la quedàs. Però el pobre, quan regressava a casa, es va dir, en arribar al pont: “Aquest pont, mai no me l’he passat amb els ulls tancats”. Ho assajaré ara”. I agarra i el passa sense mirar. El germà ric ho observava d’amagat. Tot seguit, es va acostar a ell i li va demanar:
-No has vist res al pont?
L’altre li contestà:
-No. És que mai no havia passat el pont amb els ulls tancats, i avui ho he fet. Ocorre res?
-Ocorre que hi he posat una bossa plena de diners per tal que, quan tu hi passàs, la veiesses i l’agafasses. Però l’únic que fas són burrades.
-No vull res dels teus diners –respongué el pobre.
I el germà ric el va deixar estar i mai més no provà de donar-li res.

Les tres xiques que no sabien parlar bé

Això diu que era una dona que tenia tres filles molt boniques; però totes tres parlaven malament i, per aquest motiu, cap jove no s’acostava a elles. La mare estava molt preocupada per si es quedaven fadrines per culpa de tal defecte.
Un dia, arribaren al poble tres xics forasters i veieren, a través de la finestra de casa, les xiques brodant. De seguida, llur bellesa els captivà. A partir d’aleshores, cada vesprada els xics les rondaven des de la vorera d’enfront. La mare s’adonà del que ocorria i tota contenta ordenà a les filles:
-Xiquetes, els cabells ben fets, i a brodar al costat de la finestra.
Al cap d’uns dies, com que els xics no es decidien encara a apropar-se a elles, la mare resolgué deixar-les soles durant una estona, dient que se n’anava a comprar:
-Ara veurem si, per fi, se us acosten, mentre jo sóc fora comprant.
Vosaltres no heu de fer res, només passejar davant la finestra i pegar una miradeta al menjar que és al foc. I no parleu. Sobretot, no parleu.
A penes se’n va la mare, els tres joves creuen el carrer, i allí teniu les xiques, ben pentinades, amunt i avall per davant la finestra. Llavors, la menuda s’aparta un moment per vigilar el foc, i exclama:
-Tata, l’ola bul!
-Destapa la papandorra! –li contesta la mitjana.
-Calla, llenga de guifarrí! Que no has dit a la mare que callares? –xiscla la major.
Els tres joves arrancaren a córrer, esbalaïts, i no hi tornaren mai més.

Contacontes a tv3

Noticia de tv3, on expliquen l'ofici d'explicar contes, i ens mostra com treballa el màxim exponent en el sector, Joan Boer

Les tres germanes i els lladres

Això diu que eren tres germanes òrfenes que vivien en una masia.
Un dia, son pare se n’anà a València per resoldre un negoci. Com que no havia de tornar fins l’endemà, abans de marxar els manà que a la nit no obrissen casa a ningú.
Caigué la nit. Les filles encengueren la llar per tal de fer el sopar. Plovia.
Al cap d’una estona, van sentir trucar a la porta. S’abocaren a la finestra per veure qui era i advertiren la presència d’una monja muntada sobre una somera. Cinc homes l’acompanyaven. Un d’ells digué:
-Obriu, per l’amor de Déu, i doneu hostatge a la mare abadessa, que està malalta.
Primerament, les xiques no volien obrir, segons el manament del pare; però després els va saber greu que la monja es banyàs; de manera que la deixaren entrar.
Creient que estava malalta, la feren pujar a una habitació. Mataren un pollastre i la germana més menuda li pujà dues tasses de brou de la substància de l’au i li les serví a la boca. Més tard, li va pujar la tercera tassa i li va dir:
-Mare abadessa, tinga una altra tassada perquè es recupere.
En aquesta ocasió, li la va oferir en la mà. Quan la monja alçà el braç per beure el brou, la xica notà que tenia la mà peluda. Aleshores, baixà de pressa per comunicar la noticia a les germanes.
La menuda va pujar de nou amb una tassa. Darrere d’ella anaven la mitjana i la major, aquesta amb una destral amagada a l’esquena. La germana més jove oferí la tassa a la falsa monja. En alçar aquesta el braç, rebé una destralada al coll. La germana gran va matar, així, l’arter lladre que s’havia disfressat de monja per poder entrar a robar en la masia.
Els altres lladres esperaven, fora de casa, el seu còmplice. Per tal com tardava a obrir-los la porta, colpejaren suaument el picaporta. Des de dins, la germana menor, tot agafant ànim, els contestà:
-Entreu, entreu, que a mesura que entreu anireu caient. L’abadessa, ja l’hem morta ; ara hi falteu vosaltres.
Els lladres, descoberts, arrancaren a córrer, lleugers com els vent, i a l’instant es perderen en aquella nit, més fosca que una gola de llop.

L'alfàbega

Això va ser una volta tres germanes que s’havien quedat, des de menudetes, sense pare ni mare i vivien amb els avis en una caseta, molt a prop del palau del rei.
Cada dia, una d’elles regava amb l’arruixadora una alfàbega gran i preciosa que tenien al jardinet i que s’estimaven bona cosa.
Quan el rei eixia a estirar les cames, les hi veia, i li feien gràcia.
Una vegada, la major estava regant l’alfàbega, quan el rei, caminant vora el jardí, li va demanar:
-Jardinereta galana, quantes fulles té l’alfàbega?
Ella no va saber què respondre-li. Es va fer més roja que una tomaca i se’n va entrar de seguida dins de casa.
-Ai, àvia!
-Què et passa? –fa l’àvia.
-El rei m’ha preguntat quantes fulles té l’alfàbega, i jo no he sabut què contestar-li.
-I què? No patesques per això –li aconsellà l’àvia.
L’endemà, la germana mitjana agafa l’arruixadora i es posa a regar la planta. En això, el rei torna a passejar per allí i li formula la mateixa pregunta:
-Jardinereta galana, quantes fulles té l’alfàbega?
La mitjana, desconeixent també la resposta, se n’entrà atorrollada, tot seguit, a casa.
-Ai, jaia, ai!
-Què et passa? –fa l’àvia
-Ai, jaia!, que el rei m’ha preguntat quantes fulles té l’alfàbega, i jo no he sabut respondre-li.
-Mira, jas! Filla meua, no li dónes importància a això
Salta, llavors, la menuda:
-Demà jo regaré i li diré una cosa ben dita al rei
L’endemà, mentre la menuda arruixava l’alfàbega, el rei es presenta de nou al costat del jardí i li fa la mateixa pregunta que a les altres:
-Jardinereta galana, quantes fulles té l’alfàbega?
Ella, que no es xuclava els dits, li replica, alb un parlar assaonat:
-¿Pot dir-me Sa Majestat, que sap llegir i comptar, quantes estrelles hi ha al cel i grans d’arena a la mar?
És clar, el rei no sabé donar-li la resposta. I amb cara de pocs amics regressà a palau. Per la seua part, la menuda acabà de regar l’alfàbega i se n’entrà dins de casa. Les seues germanes delejaven conèixer la contestació que havia donat al rei. Ella els ho contà.
Des d’aleshores, el rei feia morros i, encauat en la seua cambra, ni menjava ni dormia. Era de plànyer l’aspecte que presentava. Els criats es van preocupar molt per la melanconia del monarca, i aquest els va manifestar que sols deixaria d’estar murri si la menor de les tres germanes el visitàs a palau i li portàs un bescuit. Un dels criats s’encaminà, doncs, a casa d’ella per fer-la sabedora del desig reial i, zam zam!, amb quatre camallades s’hi plantà.
La xica acceptà complaure el rei, fent-li un bescuit per a unes quantes menjades. Va agafar una dotzena d’ous, va separar les clares dels rovells i va batre les clares fins a deixar-les a punt de neu. Tot seguit, hi afegí i remenejà, successivament, la resta dels components: dotze cullerades de sucre, altres tantes de farina i els rovells. Ficà la massa en la bescuitera i, sabeu què?, a continuació, amagà el seu anell dins la pasta. Ho va posar al fornet, a foc lent, i tan aviat com va coure el bescuit, el va dur al monarca. I allà teniu el rei menjant-se’l ben a gust. Després de pegar alguns mossos, notà una cosa dura.
-De qui és aquest anell? –preguntà, en descobrir-lo, a la xica.
-És meu, Majestat. M’ha caigut de la mà quan feia el bescuit –contestà ella.
-Doncs aquest anell el coronarà com a reina –sentencià el monarca.
Com heu pogut suposar, el rei s’havia enamorat d’ella. I és que –s’ha de dir-, a banda de viva, era bonica per demés. Al cap d’un cert temps es van casar. I van ser molt feliços.


En Perot contacontes

L'home de la vaca

Hi havia una volta un home que anava al mercat del poble amb una vaca per vendre-la. Pel camí es va topar amb dos desconeguts, els quals li van oferir una talecada de diners per la vaca, indicant-li que la dugués a una cova on es trobava el seu cap i que allí li pagarien.
Ell accepta l’oferta, i s’hi dirigeixen. Arriben al lloc –que no era sinó el cau d’una banda de saltejadors- i els lladres maten l’animal, el cuinen i se’l mengen. Però ni li’l paguen a l’amo, i el despatxen de mala manera.
Al poc de temps, l’home de la vaca es va assabentar que el cap de la banda estava molt malalt. Aleshores, què va fer? Doncs es va vestir de metge i, amb aquesta fatxa, es posà a rodar prop de la cova per tal que el veiessen i el cridassen per curar-lo. I així va ser, perquè els lladres, en veure’l, el van fer anar davant del malalt. Ja en la cova, l’home envià els lladres a buscar per la muntanya unes plantes rares –segons ell, de propietats guaridores- i així es quedà sol amb el cap de la banda. De seguida aprofità l’ocasió per traure’s una porra plena de claus de davall del devantal i –pim pam! –es posà a pegar-li porrades fins que quasi el ca deixar mort, mentre li repetia:
-Això, per no pagar-me la vaca; això, per no pagar-me la vaca!
Agafà, després, tots els diners dels lladres i pegà a fugir.

L'home que van citar als tribunals

Una vegada un home anava de camí i en això un altre li demanà ajuda:-Bon home, ajude’m, per favor.
-Què li passa? –li pregunta.
-Que el meu burro s’ha estacat en el fang i no pot tirar avant. Per favor, ajude’m!
-Bé, jo l’ajudaré. D’on vol que l’agarre?
-De la cua –li contestà l’altre.
-Però... de la cua? Li la trencaré d’una estiregassada.
-Calle, home, calle. Què ha de trencar?
Estira de la cua i, claaac!, cua arrancada.
-Quina desgràcia! –fa l’amo de l’animal-. Jo, a vosté, el cite als tribunals.
-Bé, cite’m si vol –li contesta.
Continua caminant i, més avant, en passar per un pont, veu un vellet que estava esporgant-se allí baix. I amb tant de mirar, cau damunt d’ell. El vellet, ban amarg, fa :
-Ai, jove, quasi em mata! Jo, a vosté, el cite als tribunals.
-Doncs bé, cite’m si vol.
Al cap de cert temps, el jutge el fa anar davant d’ell, i s’hi troba l’amo de l’ase. El jutge es posa a interrogar-lo:
-¿Vosté ha arrancat la cua a l’ase d’aquest senyor?
-Sí, senyor jutge.
-Explique’s.
-Mire, sentor jutge, aquest home tenia el burro estacat al fang i no l’en podia traure i, per això, em va demanar que l’ajudàs. Jo el vaig agarrar de la cua, vaig estirar i, sense voler, la vaig arrancar. Ei!, so vol, em dóna el burro, i quan li cresca la cua, li’l tornaré.
-Sí, i que no li cresca mai! El burro, me’l quede jo –fa l’amo.
-Bé, doncs cas arreglat –sentencià el jutge-. L’acusat no té culpa.
Adéu-siau –s’acomiadà aquest i tira a anar-se’n.
-Xe!, espere’s, que encara té un altre juí -li ordenà el jutge.
A continuació, es veu allí el vell que estava llevant-se els paràsits sota el pont. I el jutge li exposa una nova denuncia presentada contra ell:
-Aquest ancià l’acusa d’haver caigut damunt d’ell des de dalt d’un pont. L’altre fa:
-És veritat, senyor jutge. Però quina culpa tinc jo? Si vosté vol, ara em fique jo davall el pont i que bote ell contra mí.
-Sí, i que em mate jo en el bot! –protesta el demandant.
I el jutge diu:
-Cas solucionat. Bon home, ja se’n pot anar, lliure de càrrecs.

Els tres consells de l'amo

Doncs, senyor, açò diu que era un matrimoni que eren molt pobrets i tenien un fill, i un dia l’home va dir a la dona:
Me’n vaig pel món a guanyar bona cosa de duros.
L’home marxà. Camina que caminaràs, va arribar a un poble llunyà i es va quedar allí treballant per a un amo. Després de molts anys de treballar-hi, digué a aquest:
Me’n torne a ma casa, perquè ja fa un grapat d’anys que no he vist la meua família.
-Bo –contestà l’amo-. Què vols que et done, diners o tres consells?
-Done’m tres consells.
-Doncs mira –li explicà-, el primer consell és: “No et deixes les sendes velles per les novelles.” El segon és:” Allò que no t’hages de menjar, deixa-ho cremar.” I el tercer és: “Abans de fer la cosa, pensa-la tres voltes.” –I afegí: -I el dia que més alegria tingues en tota la teua vida, destapa aquesta caixeta.
Li va donar una caixeta. Els tres consells i la caixeta eren la paga pel temps que havia treballat allí, a banda d’haver-hi viscut, de criat, a tot sospès.
Regressant al seu poble, s’ajunta a un altre que anava en la mateixa direcció. En aplegar a un lloc on el camí s’entreforcava, el company de viatge fa:
-Tirem pel trencall, que hi avançarem més.
Però ell li respon:
-No. Jo sempre he anat per aquest camí, i ara no vull deixar-me les sendes velles per les novelles.
Tira, doncs, per on havia anat sempre; i l’altre, pel trencall. Quan arriba al punt on tornaven a unir-se els dos camins, hi havia un rogle d’homes parlant, allí parats. S’hi acosta per saber què ocorria i es veu en terra, mort, aquell de qui s’havia separat en el viatge.
-Què li ha passat? –pregunta.
-Doncs mire –l’informaren-, que en aqueixa senda ixen lladres i roben als vianants, i aquest, a més de robar-li, l’han mort.
Aleshores, l’home es va dir: “Quanta raó tenia el meu amo en aconsellar-me que no em deixàs les sendes velles per les novelles!” Continuà caminant fins que, a poqueta nit, es va quedar en una posada per dormir. Allí estaven assegudes a taula una xica molt grossa i una xica molt prima. La grossa quasi no menjava, mentre que la primiua, vinga d’engolir, vinga d’engolir. I es digué, estranyat: “¿Açò com pot ser, que la que menja poc estiga tan grossa i la que menja molt estiga tan flaca? Açò per què deu ser?... Però, toca toca, el meu amo m’ha aconsellat que allò que no m’haja de menjar, ho deixe cremar”. No va preguntar res, i es va gitar. L’endemà, quan es va alçar, li va pagar a l’hostaler. I aquest li va declarar:
-Vull revelar-li un secret: sàpia que avui vosté s’ha trobat la vida.
-Per què?
-Doncs mire, a tots els que vénen ací, els criden l’atenció les meues filles. I com que tenen tant de pesar, l’una de ser tan flaca i l’altra de ser tan grossa, jo, tots els que ho pregunten, els mate, de malícia que tinc.
Aleshores, el que s’havia allotjat va pensar: “Ah, doncs sí que m’estimava el meu amo!” I continuà el viatge.
Després de molts dies de camí, va aplegar al seu poble entre dues fosquetes. I quan era davant de sa casa, des del carrer va observar que la seua dona estava agafada del coll d’un rector. “Ai, la gandula!, es coneix que es fa amb el rector. Jo la mate!... Però, toca, no vull matar-la per ara. De primer ho pensaré tres voltes.” Va i entra dins de casa. I la dona, així que el veu, se li acosta i exclama, tota contenta:
-Ai, el meu home! Per fi ha tornat! –vinga l’abraçada i vinga la besada. I li diu: -Mira que sort que hem tingut: el nostre fill és rector.
Fa el marit:
-Quina alegria més gran tinc! Avui és el dia més feliç de la meua vida.
De seguida, destapa la caixeta, i estava... ¡tota plena de bitllets! L’amo li havia pagat per tot el temps que havia treballat per a ell.

El pobre avariciós

Això diu que era un pobre que no tenia casa ni què menjar i, demanant almoina, va veure uns que tenien casa i no els faltava el menjar. Llavors, demanà al Nostre Senyor tenir com aquells. Tot seguit, se li aparegué el Nostre Senyor i li digué:
-Et posaré monedes d’or al cabàs, les que vulgues. Però si cauen a terra, es transformaran en pols, perquè tu ets pols i t’has de convertir en pols.
Li ficà unes quantes monedes d’or al cabàs, i el pobre li’n demanà més.
Continuà posant-n’hi fins a arribar a mig cabàs, i també li’n va demanar més. Li va omplir, doncs, el cabàs. Però el pobre en volia més encara:
-Pose’n un grapat més, que no cauran.
Això ho féu el Nostre Senyor, i aleshores caigueren a terra unes monedes i totes es van convertir en pols per culpa de l’avarícia d’aquell home.

Francesqueta

Açò diu que era una xica que es deia Francesqueta. Vivia en una barraqueta i, pobreta!, no tenia pare ni mare, ni casa, ni res. Era molt bona xica. Anava tots els diumenges a missa. Un dia es trobava a l’església resant en missa, i va i el Nostre Senyor li pregunta:
-Com estàs, Francesqueta?
Diu:
-Contenteta i purissimeta, Senyor, però...
-Però què, Francesqueta?
-Ai!, que voldria tenir una caseta.
-Doncs vés, que allí la tindràs.
Se’n va i, en compte de la barraqueta, es veu una caseta, ¿més boniqueta...!
-Ai, quina caseta més boniqueta que tinc!
L’altre diumenge, en missa, el Nostre Senyor li pregunta:
-Com estàs, Francesqueta?
-Contenteta i purissimeta, Senyor, però...
-Però què, Francesqueta?
-Ei!, que voldria tenir cadires, una taula; tenir un llitet per a poder-me gitar; i així estaria més bé.
-Doncs vés a casa, que ho tindràs.
Se’n va a casa, i s’hi veu les cadires, la taula, el llit. I tot més ben arreglat...! Ai, que contenta que estava!
L’altre diumenge, el Nostre Senyor li pregunta:
-Com estàs, Francesqueta?
-Contenteta i purissimeta, Senyor, però...
-Però què, Francesqueta?
Diu:
-Que m’agradaria tenir un corralet amb animalets per a torbar-me...
-Vés, que allí ho tindràs.
Se’n va, i allí tenia el seu corralet amb gallinetes que li ponien i conillets.
Ai, estava més contenta...!
L’altre diumenge, el Nostre Senyor li pregunta:
-Com estàs, Francesqueta?
-Contenteta i purissimeta, Senyor, però...
-Però què, Francesqueta?
Diu:
-Que voldria tenir roba, perquè vaig sempre igual, i sabates.
-Doncs vés, que allí ho tindràs.
Se’n va, i es veu un armari tot ple de roba i de sabates. I ella, ¡més contenta...!
L’altre diumenge, en missa, el Nostre Senyor li pregunta:
-Com estàs, Francesqueta?
-Contenteta i purissimeta, Senyor, però...
-Però què, Francesqueta?
-Ei!, que voldria tenir alguna joieta també: arracades, collaret, algun anell...
-Vés, que allí ho tindràs.
Se’n va a casa, i es veu allí les joies. Quina alegria més gran!
El diumenge següent, ja la tens a ella cap a l’església, ¡més mudada...!: amb una bata preciosa, unes sabates ben boniques, les seues joies... I en missa, el Nostre Senyor li pregunta:
-Com estàs, Francesqueta?
I fa ella:
-A mi ja no em diuen Francesqueta, a mi em diuen senyora Francesca!
-Sí? Doncs mira, per orgullosa, al a barraqueta. Per orgullosa!
Així que, quan va tornar allí, ja no tenia res, només la barraca que tenia abans.

La tia Misèria

Fa molts, molts anys hi havia una dona que es deia la tia Misèria. Vivia amb el seu gos en una cova, en la muntanya i, com el seu nom indica, era molt pobreta, molt pobreta. Al costat de la cova tenia una perera que feia unes peres ben bones.
Cada dia, en eixir el sol, la tia Misèria baixava amb el gos als pobles de la rodalia per captar de porta en porta. Uns li donaven un tros de pa; uns altres, un gallet, o el que podien. Després de demanar almoina, agafava el camí de regrés a la cova. En el temps de les peres, en tornar-hi es trobava els xiquets furtant-li-les. Tenien bona cama, i la dona no els podia fer res.
-Algun dia us agafaré i us arreglaré! –els amenaçava cridant.
El menjar que li donaven, se’l partia amb el gos. A la nit, tots dos dormien en la cova; ella sobre un sac d’espart.
Així passaven la vida, la tia Misèria i el seu gos.
Una nit tempestívola que plovia a borbollons, es presentà davant la cova, un desconegut, tot xopat. La dona l’invità a posar-s’hi a recer.
L’home s’eixugà a vora el foc i es van repartir el menjar que la pobra tenia. Després de sopar, es gitaren a dormir.
L’endemà, quan s’alçaren, el foraster va dir a la dona:
Me’n vaig, però tu te’n véns amb mi: jo sóc la Mort. Ja t’ha arribat l’hora.
-No, per favor! –li suplicà, esglaiada-. Deixe’m viure una miqueta més.
La Mort li va contestar:
-Et deixaré viure tres anys més i, com que t’has portat tan bé amb mi, et compliré un desig.
-L’únic que voldria –demanà la dona- és que qui puge a la meua perera no puga baixar-ne fins que jo no li ho permeta.
-Desig complit –li respongué la Mort, i se n’anà.
La tia Misèria va eixir aquell dia, com sempre, a demanar almoina i, quan va regressar a casa, es va trobar els xiquets dalt de la perera menjant-se-li les peres. Aquests, en veure-la, tiraren a baixar, però no podien. La dona agafà, llavors, una vareta i els féu el cul roig com una tomaca.
-Ai, ai! Ai, ai, ai! –cridaven sense poder evitar el càstig
La dona els avisà:
-Mireu que, si torneu a pujar dalt de la perera, no podreu baixar-ne mentre jo no vulga. Ja ho sabeu. Au, pillets, baixeu de l’arbre!
Van davallar, amb el consentiment de la tia Misèria, i tot seguit pegaren a fugir cap al poble.
Des d’aleshores no s’hi van acostar per furtar les peres.
Tot just van transcórrer els tres anys de vida que la Mort havia permés a la tia Misèria, quan aquella se li presentà una altra volta, de nit, i li digué:
-Ja se t’han acabat els tres anys d’afegitó que et vaig concedir.
La dona li va contestar:
-Entre, entre i ens partirem el que tinc per a sopar. Demà ens n’anirem.
Van sopar i es van gitar. L’endemà, es van alçar i ella va dir a l’hoste:
-Compartirem el poquet de pa que em queda. Puge vosté a la perera i agafe peres per al camí.
La Mort s’enfilà en l’arbre amb un cabasset i collí bona cosa de peres. Però, quan tirà a davallar, no va poder.
-Tia Misèria, baixa’m d’ací –li va pregar.
-Et baixaré si no em lleva la vida.
-No, no puc fer això.
-Doncs aquí és bé.
Així van passar uns dies, la Mort sol·licitant que la baixàs i la tia Misèria posant-li la condició, fins que aquella va acceptar de no endur-se-la i, per fi, va poder descendir de l’arbre. Per això, la Misèria ha regnat, regna i regnarà.



EL DOCTOR BURBALLA...CONTA CONTES

El pare que tornà

Fa molt de temps, ocorregué que una dona que tenia tres filles es quedà sense marit, ja que aquest hagué d’anar a la guerra i hi va desaparèixer.
Al cap d’uns quants anys d’aquesta desgràcia, les xiquetes, que eren ja fadrinetes, i la mare es van dedicar a fer calces i a vendre-les per guanyar-se el pa de cada dia. A aquest efecte, anaven de casa en casa pels pobles oferint el producte del seu treball.
Una volta, van trucar a una i no els van contestar. La porta del carrer estava oberta. Miraren cap a dins i veieren que la taula estava parada amb bona cosa d’excel·lent menjar. Allò els vingué com la pera al tabac.Com que estaven blaves de fam i cansades de caminar, no van resistir la temptació i, sense pensar-s’ho dues voltes, van traspassar el llindar. Tan prompte com s’asseieren a taula, la porta es tancà sola. Van intentar obrir-la, però no van poder. La por que sentien no els a poder impedir de dinar a gust. Aleshores, podien acomplir el que diu el refrany: “Llàgrima a l’ull, mos com el puny”. Després, van romandre dins la casa. Es féu de nit, i –oh meravella!- unes mans invisibles van para novament taula, amb uns plats exquisits. No cal dir-ho, van sopar ben rebé. Quan van tenir son, la mare va ordenar a les filles:
-Giteu-vos, i jo faré vetla.
La major li contestà:
-Mare, descanse vosté, que està desfeta de tant de caminar aquest matí. Jo vetlaré.
Es va fer així. La mare i les filles mitjana i menuda es gitaren a dormir.
Estant en vetla, la major va sentir a mitjan nit una veu que deia:
-La mare dorm, la mitjana dorm, la menuda dorm i la major vetla.
L’endemà, es van quedar en la mateixa casa, on també van menjar debades. A la nit va vetlar la filla mitjana, la qual va sentir:
-La mare dorm, la major dorm, la menuda dorm i la mitjana vetla.
Res més no va succeir.
A la tercera nit, la menor va sentir també la veu misteriosa:
-La mare dorm, la major dorm, la mitjana dorm i la menuda vetla.
Aquesta li va replicar:
-I a vosté, que li importa?
La veu afegí:
-Demà de matí deixeu damunt la taula una magrana partida.
Feren això. Mireu el que passà a continuació: De la magrana partida va eixir un pollastre, el qual féu una forta explosió per convertir-se en...¡el pare de les tres xiques!
Des d’aleshores, tots cinc van viure feliços.

El pescador

Hi havia un pescador que, des de feia algun temps, el pobre, ja no aconseguia ni un sol peix. Estava desesperat, perquè no tenia per a menjar. La dona li ho tirava en cara:
-¿Com pot ser que vages al riu i que no portes res? Què fas durant tantes hores? Garbellar mosques?
Una volta, mentre intentava, infructuosament, extraure l’aliment de les aigües, el pescador va sentir una veu estranya i potent:
-Si vols tornar a pescar, hauràs de dur-me la filla més bella que tingues. Van transcórrer uns quants dies, després d’açò, i la dona estava convençuda que el seu marit li ocultava un secret. Fins que ell li va manifestar, per fi:
-Sé com tornar a pescar, però no vull dir-t’ho.
Ella es va enfurrunyar amb l’home, i, al final, aquest li va revelar allò que havia sentit al riu. Llavors, la muller li va aconsellar de donar una filla, que encara en quedarien dues. Ell no va estar-hi d’acord; però, al cap d’una estona, com que no trobava altra solució, va accedir a dar la filla.
L’endemà, doncs, el pescador se’n va anar al riu acompanyat d’una filla. Ell hi va aparèixer un gegant, el qual se la va endur.
L’home restà melangiós; però, des d’aleshores, va pescar bona cosa. Fins que va aplegar un dia que tornà a no poder pescar gens. El gegant aprofità l’ocasió per fer-li la mateixa proposta. El pescador li va donar la segona filla, i de nou obtingué pesca abundant. Tanmateix, el seu treball esdevingué, més tard, completament improductiu. En dar la darrera filla, el rendiment del seu esforç diari fou, novament, considerable.
L’home estava molt trist, molt trist, per no tenir les filles amb ell. Passat cert temps, la seua faena va resultar, una altra vegada, inútil del tot. I un bon dia, essent al riu, va sentir aquella veu, que li digué:
-Pescador, ja no tens cap filla, ¿veritat?
El pobre pare li va respondre que no i que, per això, la seua dona i ell eren molt infeliços. El gegant li va proposar que l’endemà, a tal hora, l’esperàs allí mateix.
El sendemà, doncs, el pescador va acudir a l’indret acordat. El gegant s’hi presentà governant un vaixell. L’hi féu pujar i es va dirigir ben lluny, cap a la mar. Després, van desembarcar al port d’una gran ciutat.
-Veus aqueixos tres magnífics palaus? –assenyalà el gegant-. Per dins, són d’allò més sumptuós que hom puga imaginar. Doncs bé, hi habiten, com a distingides senyores, les teues filles.
El fet és que les filles del pescador, boniques com tres sols, eren casades amb nobles riquíssims i poderosos. Qui ho havia de pensar! El pare estava esbalaït. No cabia en la pell. El pare i les filles s’abraçaren i besaren amb una alegria inexpressable. També la mare va poder veure, encimbellades, les seues filles. I tots ells van viure amb gran felicitat durant molt, molts anys.

Mig Cul Cagat

Això diu que era un pollastre que es deia Mig Cul Cagat. Un dia es va trobar una monedeta i cregué que, amb aquesta, podria casar-se amb la filla del rei. Així que començà a caminar cap al palau reial. En el camí, es topà amb unes formiguetes.
-On vas, Mig Cul Cagat? –li preguntaren.
-A casar-me amb la filla del rei –respongué el pollastre.
-No t’hem de deixar passar.
Llavors, Mig Cul Cagat els va dir:
-Formiguetes, entreu en el meu culet.
I les formiguetes hi van entrar. El pollastre continuà caminant. Més avant es va trobar unes maces que estaven barallant-se. En veure’l, li van dir:
-On vas, Mig Cul Cagat?
-A casar-me amb la filla del rei.
Però les maces li digueren:
-No t’hem de deixar passar.
El pollastre respongué:
-Macetes entreu en el meu culet.
I això van fer.
El pollastre continuà el seu camí i va arribar a la vora d’un riu. Aquest li preguntà:
-On vas, Mig Cul Cagat?
-A casar-me amb la filla del rei.
El riu s’hi oposà:
-No t’he de deixar passar.
I el pollastre li va dir:
-Riuet, entra en el meu culet.
El riu hi va entrar i el pollastre continuà caminant fins que va arribar a la porta del palau del rei. Llavors, el majordom de palau li preguntà:
-On vas, Mig Cul Cagat?
-A casar-me amb la filla del rei.
El majordom comunicà al seu senyor la intenció del pollastre. Aleshores, el rei el féu tancar a la presó, on li posaren moltíssim de menjar, i li va dir:
-Et casaràs amb la meua filla si en un dia et menges tot aqueix menjar.
Quan se n’anaren el rei i el carceller, el pollastre digué a les formigues:
-Formiguetes, eixiu i mengeu-vos tot el menjar.
I les formiguetes s’ho engoliren tot en un instant.
L’endemà, el carceller va anar a la presó i va veure que ja no hi quedava gens de menjar. En féu sabedor el rei i aquest, en comprovar-ho, va imposar una segona condició al pollastre:
-Et casaràs amb la meua filla si ets capaç d’eixir de la presó.
Quan el pollastre es trobà sol, digué a les maces:
-Macetes, trenqueu els barrots de la presó.
De seguida, les macetes –pim pam!, pim pam!- es posaren a pegar colps als barrots de ferro i en poc de temps els van trencar. El pollastre va eixir de la càrcer. El rei, en veure’l solt, decidí acabar amb ell:
-Feu una gran foguera i me’l fregiu en una paella –ordenà, tot furiós, als criats.
El van atrapar i tot seguit van formar una pila de llenya, damunt de la qual van posar la paella amb l’animalet dins, i li botaren foc. Aleshores, el pollastre va dir:
-Riuet, ix i apaga el foc.
El riu va eixir i el va apagar ràpidament. El rei, veient que no podia fer res contra el pollastre, consentí que es casàs amb la seua filla. I se celebraren les noces.
Conte contat,
Ja s’ha acabat.


Actuació al café Duende d'un grup de teatre

El llop i la raboseta

Aquest conte l'ha escrit Tomàs Escuder.

Temps era temps, quan els animals parlaven, que un dia es van trobar caminant per eixos camins del món un llop i una raboseta. El llobet duia un formatge a la boca. I van emprendre el camí junts cap a un pou per a beure, perquè era l’estiu i la calor apretava de valent. Els dos tenien molta set i caminaven de pressa.
Quan ja eren a la vora del pou, va i la raboseta li diu al llop:
-Xe, llop, tu d’on eres?
I el llop, sense pensar-s’ho gens, li va dir:
-Jo, d’Albocàsser.
I en dir-ho va obrir la boca ben gran, de manera que el formatge li va caure dins del pou i ja no se’l va poder menjar. El llobet es queda tot trist i li diu a la raboseta:
-I ara, raboseta, què hi farem?
La raboseta, que era molt llesta i espavilada, li va dir:
-Mira, tu comences a beure l’aigua del pou i jo te taparé el cul amb el dit perquè no t’isca per darrere. Aixina quan t’acabes l’aigua del pou en podrem traure el formatge.
Dit i fet. Però quan la raboseta va vore que ja podia agafar el formatge sense que el llobet s’acabara l’aigua del pou, va pegar un bot, va agarrar el formatge i va fugir corrents.
Aleshores el llobet comença a córrer-li al darrere, i quan ja estava a punt d’atrapar-la, va pensar que li faria el mateix que ella li havia fet abans, i va i li diu:
-Raboseta bonica, i tu d’on eres?
I la raboseta li va contestar amb les dents molt pretes:
-Jo, de Tirig –sense que li caiguera el formatge de la boca. I el pobre llop es va quedar tan moix, que la raboseta se li va escapar.
I conte contat ja s’ha acabat. I encara deuen córrer per eixos camins del món si no s’han mort.

Per què a la Mari Jose li diuen Jose Mari?

La Mari Jose té vuit anys, tres germans més grans que ella i una « bici ». I viu en una casa força allunyada del poble.
Amb els seus germans juga a futbol, a estirar la corda i a boxa. “Vinga, Mari Jose!», li diuen sempre per animar-la.
I és feliç quan ajuda els seus pares a tallar herba, o a collir pomes, o a donar el menjar a les vaques. “Bravo, Mari Jose!” I sempre així.
La seva mare li compra llaços per als cabells, però com que sempre els porta tan curts, mai no els fa servir. I també li compra sabates de xarol per anar a l’escola, però ella s’estima més portar vambes i xandall en comptes de vestits, com fan els seus germans.
- Així sembles un xicotot –li diu la mare cada dia.
- Bah! –acostuma a respondre ella, perquè això no l’amoïna gaire. I així sempre.
La Mari Jose és la més forta de la seva classe. N’és tant, que gairebé tots els companys i companyes li tenen enveja, perquè sempre és qui treu les millors notes a gimnàstica.
- Mireu, si fins i tot té pèls a les cames com els nois –diuen uns.
- Bah! –contesta ella, perquè això tampoc no l’amoïna.
- Mireu quins sabatots que porta! –comenten d’altres-. Si corre com un nen i duu les cames plenes de blaus!
I la Mari Jose no contesta, perquè no dóna gaire importància a aquests detalls.
Gairebé sempre és ella que esborra la pissarra, qui porta els guixos i els folis de la consergeria i qui ajuda a la mestra a col·locar les taules i les cadires quan fan teatre a classe o quan juguen als oficis.
- Jo seré cirurgià! –comenta un nen mentre es corda la bata a l’inrevés.
- I jo, infermera –diu una nena posant-se un barret de paper.
- Jo seré professora com la nostra senyoreta –afegeix una altra nena.
I es posa sobre el nas unes ulleres de broma i sosté entre les mans un quadren i un bolígraf de veritat com si fos realment una mestra.
- I tu, Mari Jose? Què vols ser? –li pregunta la senyoreta de debò.
- Jo, bombera –i saltironant per sobre de les taules s’enfila fins a l’ampit de la finestra per demostrar-los a tots que l’altura no li fa gens de por.
- El bomber Jose Mari! –exclama algú, i tots es pixen de riure.
- Bah! –respon la Mari Jose des de dalt, orgullosa del seu coratge.
I sempre així.
Un dia, en sortir de l’escola, la Mari Jose troba una senyora carregada de bosses del supermercat i s’hi acosta per donar-li un cop de mà.
- Quin nen més amable! I que fort que és ! –li diu la senyora, molt agraïda-. Com et dius, maco?
- Em dic Mari Jose.
I la pobra senyora, sense saber què dir, es posa ben vermella.
- Com que no portes arracades..., és clar, he pensat...
- No porto arracades perquè no tinc forats a les orelles, però sóc una nena –li diu la Mari Jose abans de deixar les bosses davant la porta de casa seva i dient-li adéu amb un somriure.
- Gràcies, preciosa! –li contesta la senyora, agraïda.
I la Mari Jose arrenca a córrer pendent amunt cap a casa seva. I així sempre.

Mila va a l'escola.

Com que la Mila ha fet tres anys, demà anirà a l’escola per primera vegada. Els pares de la Mila n’estan tan contents que li han comprat una cartera nova.
Els pares de la Mila són de Bulgària, que és un país molt, molt llunyà, on tothom parla en búlgar i no en català. La Mila i els seus pares fa poc temps que viuen a Barcelona, en una casa molt petita dalt d’un terrat.
La Mila té moltes ganes d’anar a escola i de fer-hi amics, tal com li han explicat els pares. Avui és el gran dia: la Mila s’ha llevat molt d’hora i li han posat un llaç al cap. El pare l’ha acompanyat a escola.
La senyoreta ha saludat el pare de la Mila dient tot de paraules estranyes. El pare de la Mila també ha parlat d’una manera estranya. La Mila no entén res i obre els ulls. La senyoreta ha tocat el llaç de la Mila i ha dit unes paraules estranyes, que la Mila no entén. La Mila obre els ulls.
A classe la senyoreta diu coses que la Mila no entén. Els nens també diuen coses que la Mila no entén. En David ha dit “Quina cartera!” a la Mila, però la Mila no l’ha entés i se l’ha mirat amb uns ulls tots badats.
La Mila té una mica de por en aquest lloc on no hi ha ningú que parli com ella, i on ella no entén ningú. Ha fet un dibuix i l’ha explicat, en búlgar, tal com sempre ho ha fet. La senyoreta no l’ha entés. En David no l’ha entés.
Ha arribat l’hora de berenar. La Mila ha agafat un got, ha assenyalat la llet, i ha cridat: Mleko! Mleko!
La senyoreta ha somrigut i li ha omplert el got de llet. En David, que s’hi ha fixat, ha obert molt els ulls. I les orelles.
Mentre la Mila es beu la llet, la senyoreta ha escrit la paraula Mleko en un paper i hi ha fet un dibuix i l’ha enganxat a la paret.
L’endemà, a l’hora de berenar, en David ha dit:
- Vull mleko! La senyoreta i la Mila s’han girat: totes dues ho han entés.
A la classe de la Mila parlen català, i al final del curs la Mila ja el parla i l’entén. Però, encara ara, a l’hora de berenar, la Gemma, l’Alí, la Mila i tota la classe, prenen mleko i fan broma.
A vegades, amb una paraula n’hi ha prou per fer amics.

El bruixot bromista

Als afores d’un poblet rodejat de muntanyes vivia un bruixot. Allí cultivava verdures i criava animals; també sabia arreglar les teules de la seua casa i guarir els animals quan es posaven malalts. Com que era bruixot, per a totes les coses tenia solució.
No era allò que se’n diu roí, però sí bromista. I la gent del poble estava ja una miqueta farta de les seues bromes.
Quan una xica jove passava pel camí, prop de casa del bruixot, aquest li llançava un encantament pel qual ràpidament es tornava lletja. L’encantament durava sols unes hores, però... quines hores! Quan la xica arribava al poble, tots les miraven dient:
- Això ha estat cosa del bruixot.
Una altra vegada va fer una passada a les dones del poble. Quan munyien les vaques, de bon matí, varen veure, sorpreses, que, en comptes d’eixir llet de les mamelles, en sortien fils d’aigua. Però, passat un moment, s’adonaren que es tractava del bruixot, que estava divertint-se. Llavors cridaren:
- Bruixot, bruixot, ja t’agafarem, ja...!
En una altra ocasió, una nit d’estiu, quan les famílies, havent sopat, s’asseien a la porta de casa a prendre la fresca, el bruixot, que estava desvetllat, envià unes quantes puces que tenia ensenyades i que inflaren a mossos tot el poble. L’endemà, ningú no volia anar a treballar: el qui no tenia els dits com botifarrons, tenia les cames roges com una tomaca. I, indignats, uns i altres cridaven:
- Bruixot, bruixot, ja t’agafarem, ja...!
Quan tot el poble es millorà de les picades de les puces, uns quants homes decidiren d’anar a buscar el bruixot per donar-li un escarment. Encetaren el camí pensant que en dues hores estaria tot resolt, però s’enganyaren. El bruixot, que els va veure caminar cap a sa casa, en féu una altra de les seues. Quan els homes miraren els rellotges, duien tres hores de camí, i encara tenien la casa davant d’ells, la casa que era només a deu minuts del poble. No aconseguiren arribar-hi. Ells cridaven:
- Bruixot, bruixot, ja t’agafarem, ja...!
Mentrestant, de dins la casa, sortien grans riallades:
- Ha, ha, ha!, que divertit!
Quan els homes arribaren al poble i contaren el que els havia passat, tothom s’irrità; però la dona d’un d’ells no va poder aguantar-se de riure i, de seguida, tot el poble –homes, dones, xiquets i xiquetes- reien i reien fins a plorar, per l’última broma del bruixot.
No obstant, havien de fer alguna cosa, perquè si bé unes bromes resultaven divertides, d’altres duien càrrega de pebre i es convertien en calamitats. Com una vegada, que un home que estava al casino, comentà, una nit sense lluna:
- Aquest poble és fosc com una gola de llop!
A l’instant les poques llums del poble s’apagaren i un udol de llop, llarg i fred, recorregué tots els carrers. Els homes, plens de por i sense res per a fer llum, anaven d’un lloc a l’altre, tancant i obrint portes, caient i alçant-se. Al cap d’una estona, els fanals tornaren a encendre’s. No hi havia cap llop, però el guirigall que havien organitzat els homes homes era innegable: finestres trencades, cadires per terra i bonys al cap.
I tots cridaren:
- Bruixot, bruixot, ja t’agafarem, ja...!
Una altra vegada, estant el poble en festes, en fer la correguda dels porcs, el bruixot organitzà en embolic amb les potes de l’animal que anava més avançat i tots els presents començaren a barallar-se, pensant que els altres havien fet trampes. Sols la gran riallada del bruixot, llunyana, els va fer tornar en sí.
- És ell, és ell de nou. Bruixot, bruixot, ja t’agafarem, ja… !
I es posaren a pensar què farien. A la fi es decidiren i posaren en pràctica el pla següent.
Tots els veïns del poble feren córrer la notícia: un dia pròxim, la bruixa més bonica del món arribaria al poble, a veure el bruixot. Sabent les seues aventures, tenia un desig molt gran de conèixer-lo.
El bruixot, que espiava darrere les portes, ho sabé i es posà molt presumptuós. Començà a compondre’s, a millorar la casa i, per uns dies, oblidà les bromes.
Per a la gent del poble tot eren preparatius: disfressarien de bruixa una jove i enganyarien el bruixot, perquè escarmentàs d’una vegada.
El bruixot pensava:
- Si és una bruixa de debò, segur que ve a mi amb algun encantament. D’altra manera no la creuré.
I arribà el dia assenyalat. Una esvelta jove, tota de negre i amb els cabells d’un blau intens, caminava en busca del bruixot. Darrere, i com encantat, tot el poble, amb camisó i barrets de dormir, s’acostava en processó cap a la seua casa.
Quan el bruixot va veure aquella riuada de gent que caminava darrere de la jove, sense parlar no fer cap gest, es va sentir segur.
- És la meua bruixota, que, per demostrar-m’ho, ha encantat tot el poble.
Isqué a la porta a rebre-la dient-li:
- Passeu, passeu, encant!
La bruixota li digué:
- Acosteu-vos una miqueta més.
- Sou molt més gentil del que m’imaginava –digué el bruixot, fent una reverència.
La bruixota afegí:
- Veniu, veniu més a prop i em veureu millor.
I quan se li acostà, tot el poble, deixant de fingir l’encantament, i fent un rogle al voltant de tots dos, començà a riure, fent unes riallades tan grosses que el bruixot, avergonyit, els assegurà que els deixaria en pau.
I la bella jove que va fer de bruixa li explicà com s’havia disfressat i com tot el poble havia participat en aquell divertiment.
Ara, el bruixot ja no fa més bromes; però, quan arriben les festes, el poble començà a sofrir unes petites bromes dels bruixets, fills bessons del bruixot i de la jove que s’havia fet passar per bruixa.

La balladora

Era una dona a qui agradava molt ballar. Una volta s’organitzà un ball a la plaça i ella estava molesta perquè no hi podia anar, ja que havia de pastar. Però l’home va dir:
-No patesques, que jo pastaré.
La dona es mudà, posant-se roba apropiada per a l’ocasió. Duia un gipó anomenat “cos de podadora”, amb unes mànegues que aplegaven fins als colzes. Les bocamànegues eren amples i acampanades i acabaven en punta, en forma de ferro de destral. Per això, les mànegues es deien “mànegues d’estral”. La dona agafà les postisses i se n’anà a la plaça.
El cas és, doncs, que, mentre ella dansava, el seu marit estava pastant. Però va ficar massa aigua a la farina, i no sabia com arreglar-ho. Llavors, s’encaminà a la plaça per demanar solució a la muller. Com que aquesta estava ballant en mig de tot el personal, el marit no podia preguntar-li-ho sense que la gent ho escoltàs. És clar, ell tenia vergonya de dir-ho davant de tots. I què se li va acudir? Vosaltres sabeu que en la dansada hi havia qui intervenien ballant –els dansadors- i hi havia qui hi prenien part cantant –els cantadors, que ho feien d’un en un- i també hi havia els tocadors d’instruments. Dons bé, el marit cantà la següent cançó:
-Cos de podadora,
mànegues d’estral,
a això que tu saps,
l’aigua li ha fet mal.
La dona entengué molt bé que li volia preguntar, i tot seguit li donà, així mateix cantant, la següent resposta:
-Tirorirorí tirorirorà,
posa-li farina i s’endurirà.
L’home ho va comprendre perfectament. Tornà a casa, afegí farina a la pasta, i li va eixir bona.
Els presents, per la seua part, trobaren molt originals les cançons, però no van saber de què es tractava en realitat.

El xiquet i el guerrer de xocolata

A la pastisseria de la plaça redona, hi havia, com cada vesprada, un grapat de xiquets, mirant el gran aparador ple de caramels de mil colors, de pastissos i de figures de xocolata.
La pastissera, dona grossa a la qual molestava veure la xicalla rondant la seua tenda, eixia de tant en tant a la porta i espantava els xiquets. No li agradava que els menuts entrassen a demanar-li llepolies quan no duien diners. Per això havia d’estar alerta:
- Fora, fora d’ací, roders! Aneu a fer alguna cosa de profit! –cridava la pastissera, i els xiquets fugien com llampecs pels carrers del poble, amagant-se darrere dels cantons, per tornar a l’atac quan la dona fes mitja volta.
Realment, la botiga era preciosa i neta, i hi havia tantes coses que ningú no hauria pogut deixar de mirar-la: pots grans i menuts amb pastilletes roses, blaves, grogues; pedretes dolces, regalèssia... però, per damunt de tot, el mostrador dels ninots de xocolata era el que més atreia l’atenció: hi havia casetes, ous, princeses, gegants... i tot, tot de xocolata.
Un dia, el més menut de tots els xiquets que feien rabiar la botiguera es quedà encantat, és a dir, s’aturà, bocabadat, mirant una nova figura, la d’un guerrer a cavall. Duia una senyera a la mà i els seus ulls, fets amb boletes verdes, brillaven enlluernadors. Tan meravellat estava el xiquet que no s’adonà que els seus amics havien pegat a fugir, perquè l’ama de la tenda sortia, aquesta vegada, armada amb una granera.
I, ai! El xiquet sentí al cul un colp dur, i després un altre, i una veu que li deia:
- Jas, aprèn! I ja pots dir als teus amics què els passarà si tornen a venir per ací a molestar…
El xiquet, espantat primer i enfadat després, perquè no estava fent cap maldat, se n’anà a casa, no sense haver dit amb els ulls al guerrer de xocolata que el volia molt i que tornaria a veure’l, encara que hagués de rebre granerades. I va veure com el guerrer li feia l’ullet d’una manera amistosa.
L’endemà, aprofitant l’hora que la botiguera estava dinant, el xiquet tornà a la pastisseria i s’alegrà en veure que el guerrer encara hi era. Estigueren mirant-se durant dues hores i així s’ho explicaren tot. El guerrer li contà que havia participat en moltes batalles i que la bella senyera que duia era la del seu poble. També li parlà de com cuidava el seu cavall i com havia de netejar les seues armes perquè no es rovellassen. El xiquet li digué:
- Quan seré gran em faré guerrer.
Així parlaven quan, en sentir unes passes feixugues, decidiren acomiadar-se fins a l’endemà. La botiguera arribava per obrir la porta.
L’endemà es tornaren a veure a la mateixa hora i parlaren de què farien quan estarien junts, quan el xiquet, amb dines, pogués fer eixir el guerrer del mostrador, perquè allò era com estar empresonat. El xiquet li va prometre que l’endemà tornaria amb els diners necessaris per a ajudar-lo a escapar.
I així s’acomiadaren somiant tots dos en el moment esperat.
Però no va ser tot tan fàcil, perquè al matí següent, quan la botiguera havia obert la seua tenda i es posava el davantal, sonà la campaneta de la porta i entrà un home.
El guerrer va sentir com deia:
- Bon dia, senyora, vull que em pose totes les figures de xocolata que tinga.
- Molt bé, senyor, ara mateix –digué la pastissera.
En sentir això, el guerrer no pogué evitar un calfred que li recorregué tot el cos, i pensà:
- No vull anar amb ell, no puc defraudar el meu amic, que vindrà a migdia a rescatar-me. He de fer alguna cosa –i fent un brusc moviment amb la seua cama, caigueren en terra cavall i cavaller, i l’animal es trencà la cua-. Ho sent molt, cavall meu, jo també m’he fet molt de mal, però si ens troben trencats no ens vendran i podrem anar amb el nostre amic.
- Hiiii! Hi estic d’acord –digué el cavall.
Però l’estratagema no va donar resultat, perquè l’home, que era molt llépol, digué a la botiguera:
- Sí, aqueix també, encara que estiga trencat, me l’aniré menjant pel camí...
Cavall i guerrer pensaren que, almenys, si no els posaven dins la capsa amb tots els altres nins de xocolata, tindrien més possibilitats de fer alguna cosa per fugir, i de seguida ho decidiren.
Quan l’home isqué de la tenda, guerrer i cavall començaren a suar. Tant suaren que li relliscaren a l’home de les mans i caigueren a terra, on xocaren tots dos amb la dura vorera. Després sentiren que l’home deia:
- Dimonis, ja m’han caigut! I com han quedat ! Els deixaré, perquè estan molt bruts. Té, és igual, me’n menjaré un altre.
I s’allunyà. A terra quedaren ferits i empolsegats el guerrer i el seu cavall.
Quan el xiquet, puntual a la cita, arribà a la tenda i va veure que el seu guerrer ja no hi era, quasi començà a plorar. Però, de sobte, va sentir:
- Ssssss, ssssss, amic...!
I els va veure. Les grosses gotes de suor que havien utilitzat per a fugir ja se’ls havien eixugat a les cames del guerrer i les potes del cavall. El xiquet els agafà i, mentre li anaven contant la seua última aventura, els netejava afectuosament. Amb els seus ditets remodelava aquelles imperfeccions que eren mostra de tot el que l’estimaven.

La princesa Paulina

Açò era un regne on vivia una petita princesa, filla única dels reis. Li deien Paulina, però aquest nom no li agradava gens i preferia que li diguessen Po. Els seus pares, que eren molt seriosos, li explicaven que això no era un nom propi de princesa, però a ella tant li’n donava, i quan li deien “Paulina, vine!” fugia dient:
- Em diuen Po, em diuen Po...!
Els reis pensaren que ja li passaria i no se’n preocuparen més, però al poc de temps els servidors i amics ja li deien Po. Aquest va ser el primer petit problema que creà als seus pares, però després en vingueren més i més.
El més important de tots, i que causava gran vergonya als reis, era que Po s’havia obstinat a no aprendre.
De matí i de vesprada, anaven a palau els millors mestres del regne a ensenyar-li de lletra, a escriure i a comptar, però ella no volia ni veure’ls.
Un dia, el mestre de matemàtiques, un senyor amb una barba blanca i un vestit negre, li regalà un preciós àbac, de boletes de tots els colors, i va dir-li:
- Benvolguda princesa, us regale açò perquè aprengueu a comptar, veureu que senzill que és...
- A veure...! –digué Po. I agafant l’àbac amb les mans, el desmuntà en un tres i no res i amb les nombroses boletes va confeccionar tres collars que li donaven dues voltes al coll, i una joguina per al seu gat.
El professor li digué:
- No, princesa, no s’utilitza així.
I ella respongué:
- Ja ho sé, senyor professor, però és més divertit...
L’home de la barba blanca pensà:
- No té remei!, és una petita ignorant –i se n’anà.
Mentrestant, Po, llevant-se les joies autèntiques, s’adornava amb els seus collars de boletes d’àbac.
L’endemà, per la mateixa porta de l’estança per on havia entrat el professor de matemàtiques, entrà una esvelta senyoreta; era la professora de llengua, la qual, deixant una gran pissarra en terra, li digué:
- Ara veuràs com aprens a llegir i a escriure.
A Po no li agradà la manera com li havia parlat i li digué:
- Si aprenc a escriure el meu nom, voldrà vosté aprendre a jugar un joc que jo sé?
I la professora, que sabia el poc interés d’aprendre que tenia Po, li digué que sí. I escriví a la pissarra amb lletres grans i amb clarió de color roig:
PAULINA
La princeseta, en veure allò, escriví:
PO
I digué:
- Jo he escrit ja el meu nom, ara li ensenyaré el meu joc.
La professora, que encara no havia pogut obrir la boca per dir-li que havia d’escriure el seu nom complet, és a dir, Paulina, de colp i volta es trobà la princesa pintant-li amb clarió de colors tota la cara, fins que va deixar-la convertida en una pell-roja.
Espantada, la professora isqué corrents i donà un bon sobresalt als reis, que anaven a veure com estudiava la seua filla.
- Però, què és això ? –digué la reina.
- Sóc jo, majestat, la professora de la princesa. És terrible, quina vergonya! –i se n’anà corrents.
Quan els reis entraren a l’habitació de Po, aquesta havia organitzat una dura lluita entre els seus nins.
La reina renyí molt seriosament la princesa, tot dient-li:
- El que has fet no és digne d’una princesa. El teu pare i jo estem molt disgustats per la teua conducta. A partir de demà jo seré present a les teues classes.
Po s’entristí prou, perquè ella no volia fer mal a ningú, tan sols volia jugar i no li ho deixaven fer.
Mentre s’entossudien que persones tan formals i serioses li fessen classe, segur que els xiquets del seu poble estarien jugant a moros i cristians o a bitlles, al pati de l’escola...
Quan els reis la deixaren sola, pensà:
- Jugant a... a l’escola...
I somrient es posà a esperar el nou dia: ja ho havia decidit.
L’endemà, quan la reina entrà a l’habitació de Po, seguida d’un professor carregat amb una boleta del món, Po no hi era.
- No crec que tarde. Seieu, senyor geògraf.
I passà mitja hora, i una hora, i Po sense arribar.
Preocupada, la reina donà l’ordre de cercar-la.
Els servidors anaven d’un costat a l’altre del palau. Però no hi trobaren Po, perquè ella estava darrera les finestres de l’escola escoltant el concert que, a la classe de música, feien els petits alumnes.
Açò sí que està bé! Com m’agradaria a mi... –digué Po i, amb dues pedres, es va fer un senzill instrument.
Mentre tocava, anava pensant:
- Estic amb ells…
Però poc li durà, a Po, aquesta satisfacció, perquè un vell servidor dels reis que anava buscant-la la trobà i li digué:
- Princesa, els vostres pares estan molt preocupats perquè no us trobàvem. Veniu amb mi.
I, agafada de la mà del vell servidor, tornà cap al palau.
Quan hi arribà, el rei i la reina la renyaren de debò. I per més que ella volia explicar-ho tot, no podia.
Aquesta vegada sí que s’entristí. Després, asseguda en un banc del jardí, i amb dues pedres a la mà, feia el soroll que prop de l’escola havia fet.
- Però, és clar –es deia-, hi falten els altres xiquets.
Els reis, que la miraven des d’una finestra, temeren que estigués malalta, perquè això de colpejar pedres tota sola era un xic estrany...
I avisaren un metge, el qual, després de reconèixer-la, s’acomiadà tot dient:
- Està perfectament.
Però els pares sabien que alguna cosa li passava.
Anaven parlant d’això, quan un dels criats, que els sentí, va dir-los:
- Majestats, jo sé què té la princesa.
- Què és? –digué el rei.
- No us ho puc dir, però puc curar-la si em deixeu traure-la de palau cada matí.
Aquell servidor, el mateix que l’havia trobada al costat de l’escola, sabia que Po patia el mal de les princeses, i estava decidit a ajudar-la.
Quan Po isqué del palau, agafada de la mà del vell servidor, comprengué que tenia un bon amic.
I passà bona estona del matí fent música davant de la finestra de l’escola, fins que els xiquets i la mestra la feren entrar. La varen rebre amb aplaudiments i, des d’aleshores, cada dia anava a l’escola, com qualsevol xiquet del poble. Al cap d’un mes ja havia après de lletra i a escriure i a comptar.
La mestra i els infants decidiren un dia d’anar a fer un concert a la porta del palau.
Els reis, veient com la petita Po somreia animada, digueren contents:
- Ja està bé! Ja està bé! Com ho heu fet? –preguntaren al vell servidor. I aquest respongué:
- - Jo no he fet res. Ella I eixos xiquets ho han fet tot.
Des d’aquell moment, Po tocà en totes les festes de la ciutat amb els seus amics, i sempre més es va trobar feliç.

El xiquet i el Nadal

En un poble de la Ribera hi havia una família que tenia un fill. I eixe xiquet estava sempre preguntant. Sempre que veia que el pare o la mare feien alguna cosa, els preguntava encuriosit:
-Mare, què estàs fent?
Ho va preguntar una vegada que la mare pastava, i la mare li va contestar:
-Confitura de moniato.
-I això per a què és?
-És per a quan vinga el Nadal.
I ell tornà a preguntar:
-I quan vindrà Nadal?
-Ja vindrà, ja vindrà.
Un altre dia se’n va al corral i en vore son pare li pregunta:
-Pare, per què no matem el pollastre?
I el pare va contestar:
-Perquè el guardem per a Nadal.
I no res, el xiquet sempre anava preguntant i se n’anava cap a l’escola, com cada matí. I un dia veu una carabassa i un pernil i va i pregunta novament als pares:
-Què són per a menjar-nos-els?
-No –li van contestar-, que són per quan vinga el Nadal. Els hem de guardar per al Nadal.
I un dia que el pare se n’havia anat al camp i la mare estava al llavador rentant la roba, va passar pel poble un captaire amb un sac al coll. L’home es va arrimar a la porta de casa i cridà:
-Què no hi viu ningú en esta casa?
El xiquet estava jugant amb el gat però el va deixar i li preguntà a l’home:
-Vosté és Nadal?
-Sí, jo sóc Nadal: Josep Vicent Nadal, per a servir-lo!
-Doncs espere, perquè ací hi ha moltes coses per a vosté.
I sense pensar-s’ho gens, va començar a donar-li els pollastres del corral, la carabassa que hi havia en terra, el pernil que hi havia al rebost, i la confitura de moniato que era a la cuina. I l’home s’ho va ficar tot dins el sac i se’n va anar a continuar el recapte per les cases del poble i les terres d’arreu del món.
Quan va arribar la mare i va vore el que havia passat, li preguntà al fill:
-Qui ha vingut?
I ell li ho va contar tot:
-Ha vingut Nadal, i li he donat el que hi havia per a ell.
I així va ser, vos ho cregueu o no, i tal dia farà un any.


Contes al café el Duende

Història d'un llapis

Aquesta és la història d’un llapis. Havia nascut a Alemanya. La seua fusta era molt bona i per fora estava pintat de groc i de negre.
Com que era nou, la mina encara no havia vist la llum, i, coberta pel silenci de la fusta, pensava com seria la persona que li faria fer la seua primera ratlla.
- Potser serà un botiguer que em gastarà per a fer els comptes...o tal vegada un xiquet..., o un poeta, o un matemàtic...
La inquietud no el deixava dormir. Sabia que podia ser qualsevol cosa, però, per damunt de tot, volia ser ja un jove llapis; tenia ganes de conèixer el món.
Un dia sentí com el duien d’un lloc a un altre i com, finalment, l’embalaven junt amb altres germans, en una capsa. Després, ja no recordava res més: es va marejar. Ell no sabia que ja començava a conèixer el món, transportat per avió del seu país de naixement a un altre del Mediterrani.
Després de passar dos dies i dues nits rodant d’ací cap allà, es trobà a les mans d’un home –era l’amo d’una papereria-, que va dir:
- Encara com han arribat!
I ell pensà:
- Això vol dir que ens estaven esperant. Que nerviós que estic!
De seguida va escoltar com un jove que entrava a la botiga deia:
- Bon dia! Vull un bon llapis.
I l’amo de la tenda, tirant mà de la capsa on eren el nostre llapis i els seus germans, en tragué un i el donà al jove.
El nostre llapis, dins la capsa, pensà:
- No m’ha tocata mi. Encara hauré d’esperar una mica més.
Però, no havien passat deu minuts, que sentí una velleta demanar:
- Voldria un bon i una goma. Són per al meu nét, sap?
El seu nét, que l’acompanyava, era un xiquet amb una bata de ratlletes i els cabells amb olor de colònia. Aquell dia ho estrenava tot: la llibreta, la cartera i l’escola.
La seua àvia va dir-li:
- Ja m’ensenyaràs el que hages fet a classe, eh?
I li donà la goma i el llapis.
El xiquet s’afanyà a obrir la cartera. De moment obrir-la i tancar-la era el que més li agradava; hi col·locà ordenadament les noves adquisicions.
El llapis, mentre passava d’una mà a una altra i finalment al fons obscur d’una cartera infantil, pensà:
- Quin nét més net! –i ell a soles començà a riure.
Li agradava el seu amo. Era menut, però semblava intel·ligent. Segur que el faria treballar molt i recordà el que deia el seu avi: “apa, llapis, en mans de xiquet, no pararàs ni un poquet”.
De sobte tot s’il·luminà; el xiquet, amb cara de satisfacció, treia de la cartera les seues propietats i les posava damunt una taula verda, tan menuda com ell.
Una dona jove se li acostà:
- Aquesta deu ser la mestra –pensaren alhora xiquet i llapis.
I sentiren com, amablement va dir:
- Bon dia, Jordi, vols que t’ajude a fer punta al teu llapis?
I Jordi, que així es deia el xiquet, afirmà amb el cap. Per al xiquet era un moment important, per al llapis també. Aquell havia d’estar atent. Aquest havia de mantenir-se fort per no deixar que es trencàs la seua mina negra.
Al moment, Jordi agafà amb les grosses i calentes manetes el llapis i va fer la seua primera ratlla a l’escola, després la segona i la tercera, i així fins que es descomptà.
Fatigats com estaven per tantes novetats, Jordi i la seua cartera, amb les coses acabades d’estrenar, tornaren a casa.
Jordi mostrà el que havia fet a classe i tota la família el va felicitar. Vertaderament, aquelles ratlles i aquelles redones fetes per ell estaven molt bé, encara que no fossen els rius i flors que Jordi deia. El llapis, de tan cansat com estava, s’adormí aviat i no es va despertar fins que, a l’endemà, l’àvia dugué altra volta el seu nét a l’escola.
Aqueix matí Jordi va conèixer un altre xiquet i varen fer tractes. Jordi digué:
- Si em donés el cotxet, jo et donaré el meu llapis –que era l’única cosa que tenia a mà.
L’altre xiquet respongué:
- Bé!
- Això què vol dir? –pensà estranyat, el llapis. I passà d’una maneta a l’altra. Encara no sabia res de la inconstància dels xiquets.
I prompte es trobà dins la boca, el nas i les orelles del nou petit amo.
Aquest xiquet no era tan net com Jordi, però havia de reconèixer que tenia moltes habilitats; feia, segons deia ell, “com el botiguer del meu barri” i sostenia el llapis en l’orella, mentre fingia fumar un puro; també el sabia mantenir com a bigot sense tocar-lo amb les mans; però el que més li agradava era fer-li punta i feia mil viatges a la paperera: en una mà el llapis, en l’altre l’amenaçant maquineta.
De tant de fer-li punta, el llapis es feia vellet per moments, cada vegada li quedava menys fusta groga i negra i amargament es lamentà:
- Sóc qualsevol cosa, excepte un llapis. M’utilitza de bigot, de rascador, de furgador, i a aquest pas m’acabaré en dos dies. A més a més aquest diable de xiquet m’ha rosegat el cap i sembla que estiga boig. Seria a això que es referia el meu avi quan deia: “apa, llapis, en mans de xiquet, no pararàs ni un poquet”?
Quan va veure que els xiquets plegaven per a anar a casa es tranquil·litzà i, després de rebre uns quants colps dins la cartera del nou amo, arribà a una casa plena de sorolls; la germaneta plorava, el xiquet jugava a futbol, el pare clavava un clau i la mare feia funcionar tots els electrodomèstics.
De sobte sentí com una mà, de dits allargats –la del germà més gran-, l’agafava delicadament i començava a fer amb ell un bell dibuix.
- Això és deliciós –pensà el llapis.
Primer dibuixà un paisatge, després una cara, un ninot, un còmic...
- Que divertit! Sóc el llapis d’un dibuixant d’historietes!
I ja mai més no se separà del seu jove amo i treballà feliç en companyia d’ell, fins que es va fer vellet i tan xicotet com la punta d’una agulla de cap.
Mentre, el rosegador de llapis n’havia trobat un altre i pogué continuar perfeccionant les seues habilitats.

Marianet, el caçador de pardals

A la teulada de casa Marianet, uns pardalets havien tingut fills. Al niu, fet de fulles de palla, quatre ous blancs brillaven sota les aletes de la mare que els covava. El pare anava i tornava, duent petits cucs i palometes a la mare perquè menjàs.
Marianet no sabia res d’aquell niu, perquè, si no, ja l’hauria fet desaparèixer. Els pardals, que coneixien de sobres l’amenaça que representsava el xiquet, havien fet la seua caseta enfonsada entre dues teules. I ara als pares només els restava esperar que un bon diia els ous s’obrissen, deixant veure quatre capets pelats, amb becs rodejats de groc, que contínuament demanassen menjar.
I aqueix bon dia arribà.
Quatre pardalets menuts tragueren el cap de la closca blanca i pare i mare s’ocuparen d’alimentar-los.
Quan acabaven de menjar, els pares els contaven contes i els pardalets piulaven molt fort demanant-ne més.
Un dia el pare els digué:
- Fills meus, ja us han eixit plometes al cap, això vol dir que ja sou una miqueta grans. La mare i jo us hem de parlar del perill que corren tots els pardals d’aquesta teulada.
I la mare continuà:
- Marianet és un xiquet que viu en aquesta casa. Sempre que el vegeu, n’heu de fugir.
- Jo l’he vist d’ací dalt –digué un pardalet.
- I jo també.
- I jo també –digueren els altres dos.
- Doncs bé –digué el pare-, quan el vegeu, amagueu-vos.
- Per què? –preguntaren els quatre fillets obrint la boca i els ulls desmesuradament.
I el pare continuà:
- Ja que ho pregunteu us ho explicarem. A Marianet li agrada perseguir-nos. Ell ens tira pedres amb un tirador.
- I això fa mal? –preguntà un dels fills.
- Sí, molt de mal –digué la mare.
- Ah!, quina por! –digueren els pardalets.
I la mare afegí, per tal de tranquilitzar-los:
- Però Marianet no sap volar, sols sap córrer, així que si sou més llests que ell, no us farà res.
- Demà us ensenyarem a volar –digué el pare.
L’endemà començaren les classes.
Pare i mare es llançaven de la teulada, fins a un arbre que hi havia enfront de la casa. Cada vegada ho feien amb un fill. Des de l’arbre, tots varen veure el terrible xiquet que en aqueix moment estava martiritzant un gat. Els pardalets menuts es miraren en silenci. Quan arribaren al seu niu i aprofitant que no hi eren els pares, es feren una escolteta:
- Hem de fer alguna cosa per tal sd’escarmentar aqueix xiquet...
I mentre els pares els ensenyaven a volar ells anaven pensant què farien.
Quan ja havien après a planejar com un avió i sabien pujar i baixar com un helicòpter, decidiren posar en pràctica un pla. Tots els dies, quan els pares sortien a buscar aliment, els paralets es quedaven arreglant el niu, llevant al pols, les palletes i les sobralles.
Doncs bé, un dia, després de netejar la casa, el primer pardalet es col-locà a l’arbre, el segon va treure el cap pel miu, el tercer volava, xiulant molt fort, i el quart es ficà a casa de Marianet.
En sentir tant de soroll, Marianet isqué de la seua casa com una fura, sense veure el pardalet que anava volant cap a la seua alcova. Aquest regirà les joguines i trobà el negre tirador de cuir; i en un diir Jesús, l’enganxà amb el bec i isqué voltant cap al seu niu.
En sortir al carrer trobà Marianet, el qual, com una fletxa, entrava a la casa cridant:
- Mare...!, el meu tirador! On és el meu tirador...!
I quan tornà a sortir, desesperat perquè no el trovava, va veure com, amb el seu tirador enganxat a la branca d’un arbre, els pardalets s’havien fet un gronxador.
- Eh!, eh...!, que el tirador és meu...!Però què feu? –cridava Marianet. I sentia com els pardalets deien:
- Deixa’m, deixa’m que ara em toca a mi!
- I a mi!
- I a mi!
- Que bo que és Marianet! Ens ha regalat un gronxador...!
I el xiquet, des de baix, deia:
- Jo no us he regalat res ! Torneu-me el tirador!
I els pardalets, jugant com si no el sentissen, digueren:
- En agraiment, hauríem de fer un regal a Marianet.
I, sense pensar-ho més, deixaren caure de l’arbre una pinya que pegà al xiquet en tot el cap.
- Aiii! –digué Marianet-. Quin regal… !
I els pardalets continuaren:
- Sembla que li ha agrdat, li’n farem un altre!
I al moment, dues, tres i quatre pinyes caigueren successivament damunt el cap de Marianet.
El xiquet, que començà a adonar-se de la burla, digué enfurit:
- Si no em torneu el tirador, me’n faré un altre !
I els pardalets digueren:
- Que bon xiquet que és Marianet ! En lloc de llançar-nos pedres amb el tirador, ens en regalarà uns quants perquè puguem fer-nos gronxadors…!
Davant d’això, Marianet, avergonyit, entrà a sa casa.
De vesprada, quan el seu amic Quico li digué:
- Vols que anem a caçar pardalets?
Mairanet, mirant l’alta branca, on el vent feia balancejar el seu tirador, contestà:
- Saps què, Quico? Això de caçar pardalets és cosa de menuts, són tan fàcils de caçar... A mi ja no em diverteix. És millor anar a jugar a cavall fort, no?
Quan arribaren els pares dels pardalets al niu i varen veure el tirador penjant de l’arbre, digueren:
- Ja ha estat Marianet fent-ne de les seues, però…com haurà arribat fins ací dalt el seu tirador?
- No ho sabem –digueren tots els fills alhora-, però no us preocupeu, que no ens molestarà mai més!
I començaren a riure.

El botó que rodà pel món

L’ama de la merceria caminava carregada de bosses on duia fils, agulles, tisores i llanes que venia a la seua botiga, quan de sobte entropessà amb la vorera i li caigué a terra un gran botó, d’una petita capsa.
La senyora continuà caminant sense adonar-se’n . I el botó quedà al carrer, pensant:
- L’hem feta bona!, els meus germans han continuat al seu lloc I jo ací! Què faré?
Estava preocupat i se sentia molest perquè era l’hora de més sol i començà a suar pels foradets dels seus ulls. Després s’adormí.
Quan es despertà, recordà la seua situació i començà a pensar quin destí hauria tingut si per l’accident no hagués caigut de la seua capseta:
- Un bon dia, algú m’hauria comprat per cosir-me a una bateta o a un pantaló, qui sap si a un paracaigudes...
Però deixà de somiar per fer-se càrrec de la seua situació:
- Tan prop com estic d’una claveguera, el més segur és que caiga als col·lectors de la ciutat i passe una vida fosca i avorrida...
Estava pensant això quan, de sobte, sentí unes veus de xiquet que deien:
- Home, un botó!
- Oi tant! I dels bons… !
I ràpidament passà del dur contacte del terra a una mà grosseta i calenta. Se n’alegrà. No sabia que ell era tan bo, però tingué ocasió de comprovar-ho, en arribar a casa del seu petit amo.
El botó esperava notar l’olor del fil, les tisores i la roba, pensant que anaven a cosir-lo al lloc més important; però no va ser així, perquè el xiquet va traure una capsa menuda i lleugerament gastada. El seu amic en duia una altra també menuda i gastada.
- Què voldran fer? –pensà el botó.
I ho va saber quan sentí que el xiquet deia:
- Ara jugarem a botons!, aquest nou serà el meu preferit.
I va veure com organitzaven un partit de futbol damunt la taula del menjador, utilitzant botons i botonets com a jugadors.
Li agradà la idea, encara que després d’una estona de joc es trobava ben marejat i el cap començà a donar-li voltes. És clar, mai no se li havia exigit un esforç tan gran. Quan acabà el partit, els seus companys li feren massatges i l’animaren.
Passaren un mes i dos mesos, i el botó se sentia feliç perquè li agradava aquella vida de botó-joguina. Un bon dia es despertà sentint uns plors sonors de la xiqueta més menuda de la família. Era la germaneta del seu amo. El botó es fregà els ulls i prestà atenció, per saber què passava, i va sentir:
- No puc posar la bata a la meua nina! Dóna’m un botó de la teua capseta...
Al xiquet no li agradava veure plorar la seua germana i, encara que no li feia molta gràcia donar-li un dels seus botons, li acostà la capseta.
Quan la nena va veure tants botonets, començà a regirar i regirar fins que va trobar el preferit del germà.
- És aquest el que vull.
Discutiren un poc, perquè el xiquet es negava a donar-li aquell botó, però ella es tragué de la butxaca una pedreta que lluïa molt i la donà al germà. Tancaren el tracte, tot estava bé així.
Aquella vesprada, la nena cosí el gran botó a la bata de la seua nina. Era feliç, li quedava molt bé. El botó descobrí per primera vegada què era ser botó i es trobava content. Treballava molt, això sí, perquè ser botó de bata de nina dóna molt de treball. El botó sabia que, en aquesta feina, no era el més important; però era necessari perquè, sense ell, la nina passava fred, la nena plorava, el xiquet s’entristia, la mare es disgustava...
Un bon dia, la nena deixà la nina al bancalet de casa perquè l’havien cridada a berenar; un gos que passava per allí començà a jugar amb la nina i, sense voler, va fer saltar el botó. Aquest es quedà en terra, sota unes plantes, pensant:
- Què serà de mi, ara?
Allà pasa temps i temps. S’hi havia acostumat ja, no treballava i estava a l’ombreta; però, vertaderament, aquella no era vida de botó.
Al cap de molt de temps, un caminant, amb una motxilla a l’esquena, es va asseure a descansar en una pedra i, mirant les plantes que feien ombra al botó, el va descobrir.
- Un botó!, quina sort, em feia falta per al pantaló de pana. Me l’hi cosiré.
I així ho va fer. El botó s’alegrà de tenir un nou amo i pensà:
- Ara coneixeré món.
I era ben cert, el caminant el va dur per muntanyes, rius, planes i llacs. Per al botó, era una autèntica aventura. Això sí que era una vida divertida. Observava plantes i animals, i aprengué el so de la flauta i el nom de les estrelles i totes aquelles coses que agradaven al seu amo.
Un sia, pujant per un vessant, el muntanyenc s’enganxà el pantaló en un esbarzer i el botó es descosí. Rodà i rodà i anà a caure a la vora d’un riu d’aigua molt freda. Tronà a sentir-se sol. Però poc de temps va estar allí, perquè una velleta del poble veí, que hi passejava com totes les vesprades, el veié i, ajupint-se amb dificultat, l’agafà de terra i serenament va dir:
- És un bon botó, una miqueta vell com jo, però com deu haver vingut a para ací? Bé, el cosiré a la meua falda de festa i així no es desgastarà massa.
El botó, satisfet d’aquella nova ama, arrugadeta com una pansa, es va trobar cosit en una falda negra amb estrelletes blanques. Quan arribaven les festes, l’acompanyava a la plaça del poble i, a la nit, quedava tancat en un armari que feia olor d’espígol i de romaní. Així passà la seua vellesa, tan plàcida i dolça com la de la seua ama.