dimecres, 19 de març del 2008

L'ignorant i el furó


Uns homes estaven treballant en un bancal i, com que entre ells n’hi havia un que era molt ignorant, els altres van voler burlar-se’n. Un va proposar:
-A la nit, anirem a muntanya a veure si agafem algun furó.
Llavors, el simple va demanar:
-Això com es fa?
-Un de nosaltres agafa un sac –va explicar aquell- i el fica en un cau i els altres fan soroll amb pots. Així, el furó anirà a amagar-se al cau i quedarà atrapat dins el sac. En aqueix moment, el qui aguanta el sac el tanca, i ja tenim el furó. Veus que fàcil és?
-I tant! –contestà el beneit.
-Mira, tu podries portar el sac –féu l’altre.
-D’acord. Jo el duré.
A la nit, doncs, se’n van, anar tots a muntanya. Indiquen al pobre home un cau dels molts que hi havia sota un cingle, tot fent el que podien per contenir el riure. Me’l deixen allí i s’aparten un tros, i comencen a fer soroll amb els pots. En això, una llebre va botar i, justetament, va anar a clavar-se al forat on aquell era amb el sac.
Els burlaners tiraren tot dret cap a la casa de l’altre i, en arribar-hi, es baquejaven de riure. Però, llavors, va ser el ximple qui es va burlar d’ells, tot mostrant-los la llebre que havia caçat.


Contacontes intercultural

dilluns, 17 de març del 2008

El mut de tos


Això diu que era un home gros i un home flac. El flac va dir a l’altre que tenia un hort d’albercocs, i tots dos s’hi van encaminar per menjar-ne. Al cap d’una estona d’estar en aquesta operació, el flac se’n va anar sense dir ni güec, i el gros es preguntava el perquè.
Aleshores es presentà, fet un bou, el vertader amo, que bramulava:
-So lladre! Mira que furtar-me els albercocs! Baixa d’aquí, mal vassall, que ara t’afaitaré en sec!
L’amenaçat, que estava més groc que una llima, va pensar que, si feia el mut, tal vegada aquell no li causaria cap mal. Així doncs, es posà a fer uns xisclets, com si no pogués parlar:
-Iiiiiii, iiiiiii, iiiiiii!
En sentir com xisclava, l’amo se’n compadí:
-Ai, pobre home! Jo, dient-li aqueixes barbaritats…
Llavors, el va deixar menjar tots els albercocs que volgués. I estaven com la mel!
Quan estigué ja fart, va davallar de l’albercoquer. L’amo encara va traure dos mocadors i li’ls va omplir d’albercocs. Li digué, així mateix, que tornàs per allí quan el volgués. Aleshores, el gros se’n va anar.
Quan era ja ben lluny, el desagraït li va manifestar a crits, fent la burleta:
-Compare, l’únic que tinc mut és el tos. Gràcies pels mocadors i pels albercocs. Fins una altra volta, babau!



Nabar l'ós contacontes.

Nabar és un ós amb una Web propia i amb un MP3. Contes de totes les cultures del món...


dimecres, 12 de març del 2008

"O si no..."


Una vegada, un pobret es dirigia cap a un poble, per captar. Com que en les poblacions anteriors li havien fet poques almoines, anava pensant pel camí quina cosa diria per tal que li’n donasen una mica més. I se li va ocórrer una formula que va considerar escaient: “Senyora, ¿podria fer-me una almoina? O si no...” Tan aviat com va arribar al poble, assajà la nova fórmula en la primera casa que va trobar:-Senyora, ¿podria fer-me una almoina? O si no...
La dona s’acoquinà, en sentir això de “o si no...”, i li féu caritat. El captaire continuà demanant de porta en porta, per totes les cases, soltant la mateixa frase, i les dones, sense excepció, li feien almoina per por de l’ ”o si no...”.
Tan bé li havia anat la cosa, que al cap de dos dies va visitar de nou aquell poble, tot recitant la mateixa frase en cada casa:
-Senyora, ¿podria fer-me una almoina? O si no...
Aquesta volta, va fer també molt bona collita. Tant, que va prendre les determinació de tornar-hi dos o tres dies a la setmana, i així ho va avisar a les mestresses. Demanava més que el govern!
Tan gran era el temor que les dones tenien al mendicant, que una d’elles comunicà al seu home la intenció d’aquell. El marit no eixí durant dos dies a treballar, esperant el culpable de la paüra femenívola.
Quan el captaire arribà a aqueixa casa, l’amo li preguntà:
-Què vol vosté?
-Volia una almoineta, o si no... –insinuà el picaportes.
Llavors, l’altre alçà el braç, tot mostrant un garrot, i li replicà en to amenaçador:
-O si no, què? Què?
-O si no..., me n’aniré –respongué el captaire, i escampà el poll.

dilluns, 10 de març del 2008

Els caçadors de la mala sort


Una volta, dos caçadors se’n van anar a muntanya a caçar. Com que els hi va pillar una forta tempesta –abans que no poguessen obtenir cap presa-, es posaren a recer de la pluja en una petita cova que a males penes els cobria. L’aigua els hi esquitxà tant, que a poc a poc els va xopar.
Deixaren l’insuficient aixopluc, cercant alguna caseta de camp. Era ja de nit fosc. Caminant i empomant l’aiguat, van veure una llumeta llunyana. Corregueren cap a una casa aïllada, d’on eixia la llum i trucaren a la porta.
-Deixeu-nos entrar, si us plau, per eixugar-nos la roba, puix que estem ben mullats.
Els habitants dels mas –un vell i la seua muller- els obriren la ports, dient:
-Passeu cap a dins. Encendrem la llar, i s’hi assecareu la roba.
Un dels caçadors, després que s’eixugaren, va dir a l’amo:
-Per favor, donen-nos alguna cosa per menja, ja que no hem tastat res des de la migdiada.
El vell els contestà que no els restava gens de menjar, per tal com havia d’anar aqueixa vesprada al poble per comprar provisions i no ho pogué fer per culpa del temporal.
Els caçadors, com que estaven molt cansats, prest es gitaren a dormir. A mitjan nit un d’ells s’alçà del llit per veure si trobava res de menjar per tal de matar la fam, que no el deixava dormir. Escarbant pam per pam la casa, va trobar a la fi dins un armari un bocí de cansalada. Se n’alegrà molt i tot seguit anà a despertar l’amic.
-Xe!, mira, he trobat aquest tros de cansalada. Partim-nos-la entre els dos, i així matarem la fam.
Compartiren la carn com bons companys i es gitaren a dormir.
Però, en tocar les quatre del matí, la vella va trucar a la porta de la cambra. Els caçadors l’obriren. Llavors, la mestressa va dir què volia:
-Puix resulta que jo patesc de morenes i no trobe un poc de cansalada que tenia guardada dins l’armari que està davall l’escala...
Imagineu-vos l’enuig dels pobres homes, que ja no pogueren agafar el son.

dimecres, 5 de març del 2008

Els forners i les esmerles


Això diu que eren dos amics forners, Tonet i Vicent. Cada matí agafaven els burros i es posaven en camí, junts, cap a la muntanya per fer llenya per al forn.
Un dia van descobrir, en un avenc, un niu d’esmerles. (Ja sabeu que les esmerles són molt bones de menjar.)
-Xe, mira, un niu d’esmerles! Vols que l’agafem? –féu Tonet.
-És clar! –contestà Vicent-. Però val més que tornem demà de matí, perquè ara està un poc fosc.
I acordaren que Vicent passaria per casa de Tonet abans d’anar a agafar els ocells.
L’endemà, doncs, Tonet va estar esperant l’amic. Però aquest no passava.
“Això és que encara no s’ha despertat -pensà-. M’acostaré ja a sa casa.” Hi arriba, doncs, i truca a la porta.
-Qui és? –demana la mare de Vicent des de dins.
-Sóc Tonet. Hi és el seu fill?
-Això! Ja fa més d’una hora que s’ha alçat i se n’ha anat a muntanya.
“Tinc quimera que me la vol pegar” –cregué Tonet. I es disposà a marxar cap a l’avenc.
En aplegar-hi, es diu: “Ei! Ací no hi ha ningú. On s’ha clavat aqueix?”
Què havia ocorregut? Efectivament, Vicent havia eixit abans per agafar les esmerles per a ell només. Com que anava tot sol, va lligar una corda al coll de l’ase per poder baixar a l’avenc i, després, pujar a fora. Vixcent pogué davallar bé al fons i, així, agafà la cria de les esmerles. Però, quan volgué sortir, el ruc no podia amb el pes de l’amo. Aquest s’inquietà i començà a xisclar al pobre animal, que estava tot cabussat:
-Xe, burro, va! Xe, va! Xe, burro, estira cap amunt! Redimonis! Quan isca, veuràs!
I quan l’ase no pogué més fer força, bum!, caigué al fons de l’avenc.
Tonet continuà buscant per tots els costats, i... mirant, mirant, veié l’albarda. A l’acte, s’imaginà el que havia succeït. S’Abocà a l’avenc i es trobà Vicent i el ruc allà baix. Llavors, li cantar les quaranta:
-L’avarícia t’ha jugat una mala passada. Doncs, mira, per avariciós, pren albarda i tot! –I la va tirar dins l’avenc.
Així és que, ja ho sabeu, no sigueu mai avars, perquè pot eixir-vos malament.

dilluns, 3 de març del 2008

Els dos germans


Això diu que eren dos germans pobres. Un es va casar amb una rica, i els duros li botaven. L’altre es va casar amb una pobra. El que s’havia fet ric volia ajudar el seu germà, però aquest no ho consentia.
-No vull res dels teus diners –li deia.
Un dia, el ric va agafar una gallina, li va fer un forat a la panxa, li va posar un grapadet d’or dins i el va cosir. Després, va manar a la criada:
-Vés i dus-la a cal meu germà, i dis-li que el mul li ha pegat un parell de guitzes.
La criada hi anà i la va donar a la dona del germà pobre, el qual estava treballant fora. En tornar el pobre a casa, va veure l’animalet i va demanar:
-Qui ha dut aqueixa gallina?
La muller li ho explicà. A l’home li va pegar tort que el seu germà l’ajudàs, i va dir a la muller:
-Dóna-la a aqueixos pobrets d’aquí enfront, que estan més necessitats que nosaltres.
La dona féu això.
Al cap d’uns quants dies, com que no tenia notícies del germà, el ric anà a buscar-lo i li preguntà:
-T’has menjat la gallina?
El pobre li contà el que havia fet amb l’au. L’altre li va contestar, enutjat:
-Xe! Ja m’esperava alguna animalada com aquesta. Això que has fet no em cap dins el cervell.
A continuació, li revelà com havia ficat or dins la gallina. Però el germà pobre replicà:
-No vull res de tu.
Havia transcorregut algun temps des d’aquest cas, quan el germà ric intentà, de nou, ajudar el pobre. Aquest se n’havia anat a fer llenya, i el ric sabia per on havia de tornar. Va deixar una bossa plena de diners en terra, en un pont, pas obligat en el regrés del germà. Volia, així, que se la trobàs i se la quedàs. Però el pobre, quan regressava a casa, es va dir, en arribar al pont: “Aquest pont, mai no me l’he passat amb els ulls tancats”. Ho assajaré ara”. I agarra i el passa sense mirar. El germà ric ho observava d’amagat. Tot seguit, es va acostar a ell i li va demanar:
-No has vist res al pont?
L’altre li contestà:
-No. És que mai no havia passat el pont amb els ulls tancats, i avui ho he fet. Ocorre res?
-Ocorre que hi he posat una bossa plena de diners per tal que, quan tu hi passàs, la veiesses i l’agafasses. Però l’únic que fas són burrades.
-No vull res dels teus diners –respongué el pobre.
I el germà ric el va deixar estar i mai més no provà de donar-li res.