La princesa Paulina

Açò era un regne on vivia una petita princesa, filla única dels reis. Li deien Paulina, però aquest nom no li agradava gens i preferia que li diguessen Po. Els seus pares, que eren molt seriosos, li explicaven que això no era un nom propi de princesa, però a ella tant li’n donava, i quan li deien “Paulina, vine!” fugia dient:
- Em diuen Po, em diuen Po...!
Els reis pensaren que ja li passaria i no se’n preocuparen més, però al poc de temps els servidors i amics ja li deien Po. Aquest va ser el primer petit problema que creà als seus pares, però després en vingueren més i més.
El més important de tots, i que causava gran vergonya als reis, era que Po s’havia obstinat a no aprendre.
De matí i de vesprada, anaven a palau els millors mestres del regne a ensenyar-li de lletra, a escriure i a comptar, però ella no volia ni veure’ls.
Un dia, el mestre de matemàtiques, un senyor amb una barba blanca i un vestit negre, li regalà un preciós àbac, de boletes de tots els colors, i va dir-li:
- Benvolguda princesa, us regale açò perquè aprengueu a comptar, veureu que senzill que és...
- A veure...! –digué Po. I agafant l’àbac amb les mans, el desmuntà en un tres i no res i amb les nombroses boletes va confeccionar tres collars que li donaven dues voltes al coll, i una joguina per al seu gat.
El professor li digué:
- No, princesa, no s’utilitza així.
I ella respongué:
- Ja ho sé, senyor professor, però és més divertit...
L’home de la barba blanca pensà:
- No té remei!, és una petita ignorant –i se n’anà.
Mentrestant, Po, llevant-se les joies autèntiques, s’adornava amb els seus collars de boletes d’àbac.
L’endemà, per la mateixa porta de l’estança per on havia entrat el professor de matemàtiques, entrà una esvelta senyoreta; era la professora de llengua, la qual, deixant una gran pissarra en terra, li digué:
- Ara veuràs com aprens a llegir i a escriure.
A Po no li agradà la manera com li havia parlat i li digué:
- Si aprenc a escriure el meu nom, voldrà vosté aprendre a jugar un joc que jo sé?
I la professora, que sabia el poc interés d’aprendre que tenia Po, li digué que sí. I escriví a la pissarra amb lletres grans i amb clarió de color roig:
PAULINA
La princeseta, en veure allò, escriví:
PO
I digué:
- Jo he escrit ja el meu nom, ara li ensenyaré el meu joc.
La professora, que encara no havia pogut obrir la boca per dir-li que havia d’escriure el seu nom complet, és a dir, Paulina, de colp i volta es trobà la princesa pintant-li amb clarió de colors tota la cara, fins que va deixar-la convertida en una pell-roja.
Espantada, la professora isqué corrents i donà un bon sobresalt als reis, que anaven a veure com estudiava la seua filla.
- Però, què és això ? –digué la reina.
- Sóc jo, majestat, la professora de la princesa. És terrible, quina vergonya! –i se n’anà corrents.
Quan els reis entraren a l’habitació de Po, aquesta havia organitzat una dura lluita entre els seus nins.
La reina renyí molt seriosament la princesa, tot dient-li:
- El que has fet no és digne d’una princesa. El teu pare i jo estem molt disgustats per la teua conducta. A partir de demà jo seré present a les teues classes.
Po s’entristí prou, perquè ella no volia fer mal a ningú, tan sols volia jugar i no li ho deixaven fer.
Mentre s’entossudien que persones tan formals i serioses li fessen classe, segur que els xiquets del seu poble estarien jugant a moros i cristians o a bitlles, al pati de l’escola...
Quan els reis la deixaren sola, pensà:
- Jugant a... a l’escola...
I somrient es posà a esperar el nou dia: ja ho havia decidit.
L’endemà, quan la reina entrà a l’habitació de Po, seguida d’un professor carregat amb una boleta del món, Po no hi era.
- No crec que tarde. Seieu, senyor geògraf.
I passà mitja hora, i una hora, i Po sense arribar.
Preocupada, la reina donà l’ordre de cercar-la.
Els servidors anaven d’un costat a l’altre del palau. Però no hi trobaren Po, perquè ella estava darrera les finestres de l’escola escoltant el concert que, a la classe de música, feien els petits alumnes.
Açò sí que està bé! Com m’agradaria a mi... –digué Po i, amb dues pedres, es va fer un senzill instrument.
Mentre tocava, anava pensant:
- Estic amb ells…
Però poc li durà, a Po, aquesta satisfacció, perquè un vell servidor dels reis que anava buscant-la la trobà i li digué:
- Princesa, els vostres pares estan molt preocupats perquè no us trobàvem. Veniu amb mi.
I, agafada de la mà del vell servidor, tornà cap al palau.
Quan hi arribà, el rei i la reina la renyaren de debò. I per més que ella volia explicar-ho tot, no podia.
Aquesta vegada sí que s’entristí. Després, asseguda en un banc del jardí, i amb dues pedres a la mà, feia el soroll que prop de l’escola havia fet.
- Però, és clar –es deia-, hi falten els altres xiquets.
Els reis, que la miraven des d’una finestra, temeren que estigués malalta, perquè això de colpejar pedres tota sola era un xic estrany...
I avisaren un metge, el qual, després de reconèixer-la, s’acomiadà tot dient:
- Està perfectament.
Però els pares sabien que alguna cosa li passava.
Anaven parlant d’això, quan un dels criats, que els sentí, va dir-los:
- Majestats, jo sé què té la princesa.
- Què és? –digué el rei.
- No us ho puc dir, però puc curar-la si em deixeu traure-la de palau cada matí.
Aquell servidor, el mateix que l’havia trobada al costat de l’escola, sabia que Po patia el mal de les princeses, i estava decidit a ajudar-la.
Quan Po isqué del palau, agafada de la mà del vell servidor, comprengué que tenia un bon amic.
I passà bona estona del matí fent música davant de la finestra de l’escola, fins que els xiquets i la mestra la feren entrar. La varen rebre amb aplaudiments i, des d’aleshores, cada dia anava a l’escola, com qualsevol xiquet del poble. Al cap d’un mes ja havia après de lletra i a escriure i a comptar.
La mestra i els infants decidiren un dia d’anar a fer un concert a la porta del palau.
Els reis, veient com la petita Po somreia animada, digueren contents:
- Ja està bé! Ja està bé! Com ho heu fet? –preguntaren al vell servidor. I aquest respongué:
- - Jo no he fet res. Ella I eixos xiquets ho han fet tot.
Des d’aquell moment, Po tocà en totes les festes de la ciutat amb els seus amics, i sempre més es va trobar feliç.

El xiquet i el Nadal

En un poble de la Ribera hi havia una família que tenia un fill. I eixe xiquet estava sempre preguntant. Sempre que veia que el pare o la mare feien alguna cosa, els preguntava encuriosit:
-Mare, què estàs fent?
Ho va preguntar una vegada que la mare pastava, i la mare li va contestar:
-Confitura de moniato.
-I això per a què és?
-És per a quan vinga el Nadal.
I ell tornà a preguntar:
-I quan vindrà Nadal?
-Ja vindrà, ja vindrà.
Un altre dia se’n va al corral i en vore son pare li pregunta:
-Pare, per què no matem el pollastre?
I el pare va contestar:
-Perquè el guardem per a Nadal.
I no res, el xiquet sempre anava preguntant i se n’anava cap a l’escola, com cada matí. I un dia veu una carabassa i un pernil i va i pregunta novament als pares:
-Què són per a menjar-nos-els?
-No –li van contestar-, que són per quan vinga el Nadal. Els hem de guardar per al Nadal.
I un dia que el pare se n’havia anat al camp i la mare estava al llavador rentant la roba, va passar pel poble un captaire amb un sac al coll. L’home es va arrimar a la porta de casa i cridà:
-Què no hi viu ningú en esta casa?
El xiquet estava jugant amb el gat però el va deixar i li preguntà a l’home:
-Vosté és Nadal?
-Sí, jo sóc Nadal: Josep Vicent Nadal, per a servir-lo!
-Doncs espere, perquè ací hi ha moltes coses per a vosté.
I sense pensar-s’ho gens, va començar a donar-li els pollastres del corral, la carabassa que hi havia en terra, el pernil que hi havia al rebost, i la confitura de moniato que era a la cuina. I l’home s’ho va ficar tot dins el sac i se’n va anar a continuar el recapte per les cases del poble i les terres d’arreu del món.
Quan va arribar la mare i va vore el que havia passat, li preguntà al fill:
-Qui ha vingut?
I ell li ho va contar tot:
-Ha vingut Nadal, i li he donat el que hi havia per a ell.
I així va ser, vos ho cregueu o no, i tal dia farà un any.


Contes al café el Duende

Història d'un llapis

Aquesta és la història d’un llapis. Havia nascut a Alemanya. La seua fusta era molt bona i per fora estava pintat de groc i de negre.
Com que era nou, la mina encara no havia vist la llum, i, coberta pel silenci de la fusta, pensava com seria la persona que li faria fer la seua primera ratlla.
- Potser serà un botiguer que em gastarà per a fer els comptes...o tal vegada un xiquet..., o un poeta, o un matemàtic...
La inquietud no el deixava dormir. Sabia que podia ser qualsevol cosa, però, per damunt de tot, volia ser ja un jove llapis; tenia ganes de conèixer el món.
Un dia sentí com el duien d’un lloc a un altre i com, finalment, l’embalaven junt amb altres germans, en una capsa. Després, ja no recordava res més: es va marejar. Ell no sabia que ja començava a conèixer el món, transportat per avió del seu país de naixement a un altre del Mediterrani.
Després de passar dos dies i dues nits rodant d’ací cap allà, es trobà a les mans d’un home –era l’amo d’una papereria-, que va dir:
- Encara com han arribat!
I ell pensà:
- Això vol dir que ens estaven esperant. Que nerviós que estic!
De seguida va escoltar com un jove que entrava a la botiga deia:
- Bon dia! Vull un bon llapis.
I l’amo de la tenda, tirant mà de la capsa on eren el nostre llapis i els seus germans, en tragué un i el donà al jove.
El nostre llapis, dins la capsa, pensà:
- No m’ha tocata mi. Encara hauré d’esperar una mica més.
Però, no havien passat deu minuts, que sentí una velleta demanar:
- Voldria un bon i una goma. Són per al meu nét, sap?
El seu nét, que l’acompanyava, era un xiquet amb una bata de ratlletes i els cabells amb olor de colònia. Aquell dia ho estrenava tot: la llibreta, la cartera i l’escola.
La seua àvia va dir-li:
- Ja m’ensenyaràs el que hages fet a classe, eh?
I li donà la goma i el llapis.
El xiquet s’afanyà a obrir la cartera. De moment obrir-la i tancar-la era el que més li agradava; hi col·locà ordenadament les noves adquisicions.
El llapis, mentre passava d’una mà a una altra i finalment al fons obscur d’una cartera infantil, pensà:
- Quin nét més net! –i ell a soles començà a riure.
Li agradava el seu amo. Era menut, però semblava intel·ligent. Segur que el faria treballar molt i recordà el que deia el seu avi: “apa, llapis, en mans de xiquet, no pararàs ni un poquet”.
De sobte tot s’il·luminà; el xiquet, amb cara de satisfacció, treia de la cartera les seues propietats i les posava damunt una taula verda, tan menuda com ell.
Una dona jove se li acostà:
- Aquesta deu ser la mestra –pensaren alhora xiquet i llapis.
I sentiren com, amablement va dir:
- Bon dia, Jordi, vols que t’ajude a fer punta al teu llapis?
I Jordi, que així es deia el xiquet, afirmà amb el cap. Per al xiquet era un moment important, per al llapis també. Aquell havia d’estar atent. Aquest havia de mantenir-se fort per no deixar que es trencàs la seua mina negra.
Al moment, Jordi agafà amb les grosses i calentes manetes el llapis i va fer la seua primera ratlla a l’escola, després la segona i la tercera, i així fins que es descomptà.
Fatigats com estaven per tantes novetats, Jordi i la seua cartera, amb les coses acabades d’estrenar, tornaren a casa.
Jordi mostrà el que havia fet a classe i tota la família el va felicitar. Vertaderament, aquelles ratlles i aquelles redones fetes per ell estaven molt bé, encara que no fossen els rius i flors que Jordi deia. El llapis, de tan cansat com estava, s’adormí aviat i no es va despertar fins que, a l’endemà, l’àvia dugué altra volta el seu nét a l’escola.
Aqueix matí Jordi va conèixer un altre xiquet i varen fer tractes. Jordi digué:
- Si em donés el cotxet, jo et donaré el meu llapis –que era l’única cosa que tenia a mà.
L’altre xiquet respongué:
- Bé!
- Això què vol dir? –pensà estranyat, el llapis. I passà d’una maneta a l’altra. Encara no sabia res de la inconstància dels xiquets.
I prompte es trobà dins la boca, el nas i les orelles del nou petit amo.
Aquest xiquet no era tan net com Jordi, però havia de reconèixer que tenia moltes habilitats; feia, segons deia ell, “com el botiguer del meu barri” i sostenia el llapis en l’orella, mentre fingia fumar un puro; també el sabia mantenir com a bigot sense tocar-lo amb les mans; però el que més li agradava era fer-li punta i feia mil viatges a la paperera: en una mà el llapis, en l’altre l’amenaçant maquineta.
De tant de fer-li punta, el llapis es feia vellet per moments, cada vegada li quedava menys fusta groga i negra i amargament es lamentà:
- Sóc qualsevol cosa, excepte un llapis. M’utilitza de bigot, de rascador, de furgador, i a aquest pas m’acabaré en dos dies. A més a més aquest diable de xiquet m’ha rosegat el cap i sembla que estiga boig. Seria a això que es referia el meu avi quan deia: “apa, llapis, en mans de xiquet, no pararàs ni un poquet”?
Quan va veure que els xiquets plegaven per a anar a casa es tranquil·litzà i, després de rebre uns quants colps dins la cartera del nou amo, arribà a una casa plena de sorolls; la germaneta plorava, el xiquet jugava a futbol, el pare clavava un clau i la mare feia funcionar tots els electrodomèstics.
De sobte sentí com una mà, de dits allargats –la del germà més gran-, l’agafava delicadament i començava a fer amb ell un bell dibuix.
- Això és deliciós –pensà el llapis.
Primer dibuixà un paisatge, després una cara, un ninot, un còmic...
- Que divertit! Sóc el llapis d’un dibuixant d’historietes!
I ja mai més no se separà del seu jove amo i treballà feliç en companyia d’ell, fins que es va fer vellet i tan xicotet com la punta d’una agulla de cap.
Mentre, el rosegador de llapis n’havia trobat un altre i pogué continuar perfeccionant les seues habilitats.

Marianet, el caçador de pardals

A la teulada de casa Marianet, uns pardalets havien tingut fills. Al niu, fet de fulles de palla, quatre ous blancs brillaven sota les aletes de la mare que els covava. El pare anava i tornava, duent petits cucs i palometes a la mare perquè menjàs.
Marianet no sabia res d’aquell niu, perquè, si no, ja l’hauria fet desaparèixer. Els pardals, que coneixien de sobres l’amenaça que representsava el xiquet, havien fet la seua caseta enfonsada entre dues teules. I ara als pares només els restava esperar que un bon diia els ous s’obrissen, deixant veure quatre capets pelats, amb becs rodejats de groc, que contínuament demanassen menjar.
I aqueix bon dia arribà.
Quatre pardalets menuts tragueren el cap de la closca blanca i pare i mare s’ocuparen d’alimentar-los.
Quan acabaven de menjar, els pares els contaven contes i els pardalets piulaven molt fort demanant-ne més.
Un dia el pare els digué:
- Fills meus, ja us han eixit plometes al cap, això vol dir que ja sou una miqueta grans. La mare i jo us hem de parlar del perill que corren tots els pardals d’aquesta teulada.
I la mare continuà:
- Marianet és un xiquet que viu en aquesta casa. Sempre que el vegeu, n’heu de fugir.
- Jo l’he vist d’ací dalt –digué un pardalet.
- I jo també.
- I jo també –digueren els altres dos.
- Doncs bé –digué el pare-, quan el vegeu, amagueu-vos.
- Per què? –preguntaren els quatre fillets obrint la boca i els ulls desmesuradament.
I el pare continuà:
- Ja que ho pregunteu us ho explicarem. A Marianet li agrada perseguir-nos. Ell ens tira pedres amb un tirador.
- I això fa mal? –preguntà un dels fills.
- Sí, molt de mal –digué la mare.
- Ah!, quina por! –digueren els pardalets.
I la mare afegí, per tal de tranquilitzar-los:
- Però Marianet no sap volar, sols sap córrer, així que si sou més llests que ell, no us farà res.
- Demà us ensenyarem a volar –digué el pare.
L’endemà començaren les classes.
Pare i mare es llançaven de la teulada, fins a un arbre que hi havia enfront de la casa. Cada vegada ho feien amb un fill. Des de l’arbre, tots varen veure el terrible xiquet que en aqueix moment estava martiritzant un gat. Els pardalets menuts es miraren en silenci. Quan arribaren al seu niu i aprofitant que no hi eren els pares, es feren una escolteta:
- Hem de fer alguna cosa per tal sd’escarmentar aqueix xiquet...
I mentre els pares els ensenyaven a volar ells anaven pensant què farien.
Quan ja havien après a planejar com un avió i sabien pujar i baixar com un helicòpter, decidiren posar en pràctica un pla. Tots els dies, quan els pares sortien a buscar aliment, els paralets es quedaven arreglant el niu, llevant al pols, les palletes i les sobralles.
Doncs bé, un dia, després de netejar la casa, el primer pardalet es col-locà a l’arbre, el segon va treure el cap pel miu, el tercer volava, xiulant molt fort, i el quart es ficà a casa de Marianet.
En sentir tant de soroll, Marianet isqué de la seua casa com una fura, sense veure el pardalet que anava volant cap a la seua alcova. Aquest regirà les joguines i trobà el negre tirador de cuir; i en un diir Jesús, l’enganxà amb el bec i isqué voltant cap al seu niu.
En sortir al carrer trobà Marianet, el qual, com una fletxa, entrava a la casa cridant:
- Mare...!, el meu tirador! On és el meu tirador...!
I quan tornà a sortir, desesperat perquè no el trovava, va veure com, amb el seu tirador enganxat a la branca d’un arbre, els pardalets s’havien fet un gronxador.
- Eh!, eh...!, que el tirador és meu...!Però què feu? –cridava Marianet. I sentia com els pardalets deien:
- Deixa’m, deixa’m que ara em toca a mi!
- I a mi!
- I a mi!
- Que bo que és Marianet! Ens ha regalat un gronxador...!
I el xiquet, des de baix, deia:
- Jo no us he regalat res ! Torneu-me el tirador!
I els pardalets, jugant com si no el sentissen, digueren:
- En agraiment, hauríem de fer un regal a Marianet.
I, sense pensar-ho més, deixaren caure de l’arbre una pinya que pegà al xiquet en tot el cap.
- Aiii! –digué Marianet-. Quin regal… !
I els pardalets continuaren:
- Sembla que li ha agrdat, li’n farem un altre!
I al moment, dues, tres i quatre pinyes caigueren successivament damunt el cap de Marianet.
El xiquet, que començà a adonar-se de la burla, digué enfurit:
- Si no em torneu el tirador, me’n faré un altre !
I els pardalets digueren:
- Que bon xiquet que és Marianet ! En lloc de llançar-nos pedres amb el tirador, ens en regalarà uns quants perquè puguem fer-nos gronxadors…!
Davant d’això, Marianet, avergonyit, entrà a sa casa.
De vesprada, quan el seu amic Quico li digué:
- Vols que anem a caçar pardalets?
Mairanet, mirant l’alta branca, on el vent feia balancejar el seu tirador, contestà:
- Saps què, Quico? Això de caçar pardalets és cosa de menuts, són tan fàcils de caçar... A mi ja no em diverteix. És millor anar a jugar a cavall fort, no?
Quan arribaren els pares dels pardalets al niu i varen veure el tirador penjant de l’arbre, digueren:
- Ja ha estat Marianet fent-ne de les seues, però…com haurà arribat fins ací dalt el seu tirador?
- No ho sabem –digueren tots els fills alhora-, però no us preocupeu, que no ens molestarà mai més!
I començaren a riure.

El botó que rodà pel món

L’ama de la merceria caminava carregada de bosses on duia fils, agulles, tisores i llanes que venia a la seua botiga, quan de sobte entropessà amb la vorera i li caigué a terra un gran botó, d’una petita capsa.
La senyora continuà caminant sense adonar-se’n . I el botó quedà al carrer, pensant:
- L’hem feta bona!, els meus germans han continuat al seu lloc I jo ací! Què faré?
Estava preocupat i se sentia molest perquè era l’hora de més sol i començà a suar pels foradets dels seus ulls. Després s’adormí.
Quan es despertà, recordà la seua situació i començà a pensar quin destí hauria tingut si per l’accident no hagués caigut de la seua capseta:
- Un bon dia, algú m’hauria comprat per cosir-me a una bateta o a un pantaló, qui sap si a un paracaigudes...
Però deixà de somiar per fer-se càrrec de la seua situació:
- Tan prop com estic d’una claveguera, el més segur és que caiga als col·lectors de la ciutat i passe una vida fosca i avorrida...
Estava pensant això quan, de sobte, sentí unes veus de xiquet que deien:
- Home, un botó!
- Oi tant! I dels bons… !
I ràpidament passà del dur contacte del terra a una mà grosseta i calenta. Se n’alegrà. No sabia que ell era tan bo, però tingué ocasió de comprovar-ho, en arribar a casa del seu petit amo.
El botó esperava notar l’olor del fil, les tisores i la roba, pensant que anaven a cosir-lo al lloc més important; però no va ser així, perquè el xiquet va traure una capsa menuda i lleugerament gastada. El seu amic en duia una altra també menuda i gastada.
- Què voldran fer? –pensà el botó.
I ho va saber quan sentí que el xiquet deia:
- Ara jugarem a botons!, aquest nou serà el meu preferit.
I va veure com organitzaven un partit de futbol damunt la taula del menjador, utilitzant botons i botonets com a jugadors.
Li agradà la idea, encara que després d’una estona de joc es trobava ben marejat i el cap començà a donar-li voltes. És clar, mai no se li havia exigit un esforç tan gran. Quan acabà el partit, els seus companys li feren massatges i l’animaren.
Passaren un mes i dos mesos, i el botó se sentia feliç perquè li agradava aquella vida de botó-joguina. Un bon dia es despertà sentint uns plors sonors de la xiqueta més menuda de la família. Era la germaneta del seu amo. El botó es fregà els ulls i prestà atenció, per saber què passava, i va sentir:
- No puc posar la bata a la meua nina! Dóna’m un botó de la teua capseta...
Al xiquet no li agradava veure plorar la seua germana i, encara que no li feia molta gràcia donar-li un dels seus botons, li acostà la capseta.
Quan la nena va veure tants botonets, començà a regirar i regirar fins que va trobar el preferit del germà.
- És aquest el que vull.
Discutiren un poc, perquè el xiquet es negava a donar-li aquell botó, però ella es tragué de la butxaca una pedreta que lluïa molt i la donà al germà. Tancaren el tracte, tot estava bé així.
Aquella vesprada, la nena cosí el gran botó a la bata de la seua nina. Era feliç, li quedava molt bé. El botó descobrí per primera vegada què era ser botó i es trobava content. Treballava molt, això sí, perquè ser botó de bata de nina dóna molt de treball. El botó sabia que, en aquesta feina, no era el més important; però era necessari perquè, sense ell, la nina passava fred, la nena plorava, el xiquet s’entristia, la mare es disgustava...
Un bon dia, la nena deixà la nina al bancalet de casa perquè l’havien cridada a berenar; un gos que passava per allí començà a jugar amb la nina i, sense voler, va fer saltar el botó. Aquest es quedà en terra, sota unes plantes, pensant:
- Què serà de mi, ara?
Allà pasa temps i temps. S’hi havia acostumat ja, no treballava i estava a l’ombreta; però, vertaderament, aquella no era vida de botó.
Al cap de molt de temps, un caminant, amb una motxilla a l’esquena, es va asseure a descansar en una pedra i, mirant les plantes que feien ombra al botó, el va descobrir.
- Un botó!, quina sort, em feia falta per al pantaló de pana. Me l’hi cosiré.
I així ho va fer. El botó s’alegrà de tenir un nou amo i pensà:
- Ara coneixeré món.
I era ben cert, el caminant el va dur per muntanyes, rius, planes i llacs. Per al botó, era una autèntica aventura. Això sí que era una vida divertida. Observava plantes i animals, i aprengué el so de la flauta i el nom de les estrelles i totes aquelles coses que agradaven al seu amo.
Un sia, pujant per un vessant, el muntanyenc s’enganxà el pantaló en un esbarzer i el botó es descosí. Rodà i rodà i anà a caure a la vora d’un riu d’aigua molt freda. Tronà a sentir-se sol. Però poc de temps va estar allí, perquè una velleta del poble veí, que hi passejava com totes les vesprades, el veié i, ajupint-se amb dificultat, l’agafà de terra i serenament va dir:
- És un bon botó, una miqueta vell com jo, però com deu haver vingut a para ací? Bé, el cosiré a la meua falda de festa i així no es desgastarà massa.
El botó, satisfet d’aquella nova ama, arrugadeta com una pansa, es va trobar cosit en una falda negra amb estrelletes blanques. Quan arribaven les festes, l’acompanyava a la plaça del poble i, a la nit, quedava tancat en un armari que feia olor d’espígol i de romaní. Així passà la seua vellesa, tan plàcida i dolça com la de la seua ama.

Felip i les quatre estacions

Felip tenia dotze anys i ja sabia què era caminar amb les sabates trencades, traient el dit gros, i no disposar de dues pessetes per a comprar-se un paquet de pipes.
Els seus pares havien de criar una germaneta més menuda que ell i és per això que Felip mai no els demanava diners.
Un dia decidí de fer alguna cosa, però no sabia fer res, no coneixia la mecànica dels cotxes ni la manera de fer una casa. Ningú no li ho havia ensenyat i, per aquest motiu i perquè era molt menut, ningú no li donaria treball. No obstant, ja se li acudiria alguna cosa.
Decidí alçar-se de bon matí pertenir tot un dia per a pensar com guanyar una mica de diners. I després de passar tres hores assegut en una pedra, tingué una idea.
- Ací hi ha la naturalesa, no?, doncs, ¿què estic esperant?: distribuiré fruita!
Però al moment reflexionà. ¿Com anava a agafar la fruita d’arbres que no eren seus i que donaven tants treballs als llauradors?
- No, aquesta idea no aprofita.
I continuà pensant.
- Ja està, pescaré! No, això tampoc no pot ser, perquè s’ha de tenir llicència i jo no en tinc.
I mentre pensava amb tristesa en tot allò que no podia fer, va sentir unes xiquetes que, jugant, cantaven:
“Caragol, caragol, treu les banyes
que eix el sol.
Sobre brases la Mort se presenta,
En cassola o en perol,
I l’adoben en la salsa coenta,
Se la menja qualsevol.
Caragol, caragol, per a tu
Ja no ix el sol.”
- Caragols!, no hi havia pensat, els caragols...! Que jo sàpia, tothom pot agafar caragols!
I en collí un i dos i quatre i cent caragols i els col-locà suaument dins d’una malla que va fer amb fulles de canyes de sèquia.
Content amb la seua mercaderia, tornà a casa i digué als seus pares:
- Pares, he decidit treballar. Sóc ja gran i tinc unes bones mans i unes bones cames.
I els mostrà els caragols.
Els pares digueren:
- Molt bé, fill nostre.
El xiquet vengué al mercat els caragols i tanta gent li’n comprà que pensà agafar-ne dos-cents per a l’endemà.
Felip va descobrir que tenia unes mans treballadores i també descobrí per què aprofitava saber comptar.
- Cent un, cent dos, dos-cents caragols...
I així passà l’estiu. A Felip li agradava anar al mercat i parlar amb Maria, la dona que venia tomaques, i amb Joan el pescater, i anava aprenent d’ells tot allò que necessita saber un venedor.
Però arribà la tardor.
Els caragols, com havien après dels seus pares, es tancaren en el seu somni de closca dura.
El dia que Felip anà a collir caragols i no en trobà, es preocupà molt i pensà:
- Se m’ha acabat la feina fins a l’estiu que bé. Però...ha d’haver-hi alguna altra cosa.
Davant d’ell creixia lentament un rovelló verdós i vermell.
- Bé està, també els rovellons són de tothom –digué Felip.
I començà a caminar buscant el sol, i, alçant suaument fules i soques podrides, trobà els primers rovellons de la temporada.
Maira i Joan el reberen contents al mercat i, entre ells, parlaren:
- Aquest xiquet sap el que fa.
De bon matí, quan la rosada cobreix encara la paret de dalt de fulles i pedres, Felip eixia de casa amb un gran cabàs, que ell omplia de rovellons tendres. Li agradava passejar per la muntanya i sentir com es despertaven els animalets, cridant amb gran rebombori.
Després, al mercat, venia tot el que havia agafat.
Però també els rovellons s’acabaren. El fred de l’hivern no tenia pietat i prompte la neu cobrí la part més alta de les muntanyes. Tanmateix, aquesta vegada no es preocupà i va pensar:
- Trobaré alguna cosa per a vendre.
I confià en la naturalesa.
Realment, de plantes no n’hi havia, d’animalets tampoc; el fred i la neu espantaven la resta de la naturalesa. Els camps i els boscos estaven més solitaris que mai.
La gent ja no parlava als cantons assolellats. Com els caragols, s’havien amagat a les seues cases. Tots es protegien del fred. Ell veia fumeja els tubs dels fumerals i sentia la coneguda olor de llenya seca.
- Ja està, és clar que sí! Tots necessiten llenya per a cremar i no passar fred!
I així és com es va fer llenyataire.
Ara, Felip replegava de les muntanyes totes aquelles branques que, envellides o trencades per la pluja i la neu, havien caigut a terra. I després, de nou al mercat, les venia.
Així va ser com es va fer un especialista de la naturalesa; tot estava tan ben fet... sempre hi havia alguna cosa.
Maria, que com a bona dona del país coneixia les hebes que la terra donava, li ensenyà a diferenciar l’herbasana de l’espígol i el romaní de la camamilla.
Felip no es preocupà mai més. A la pirmavera vinent colliria espàrrecs i maduixes, a l’estiu caragols, figues paleres, móres, margallons i alfàbega; la tardor li duria els rovellons i el safrà i, a l’hivern, els arbres deixarien caure les branques sobrants perquè ell les agafàs.

I queixalets també!

Això va anar i era un cas que va passar en la vila de Penàguila. Un cas gros i esgarrifador, per cert.
Cal dir-vos de bestreta que aquesta vila és un racó de món. Un bell racó, això sí, enmig d’intrincades, ombrienques i encinglerades muntanyes. De vora el poble, davalla una costera vorejada d’oms gegantins i frondosos, i al capdavall hi ha una font abundantíssima, que trona pels seus vint-i-tants canonets de bronze. I el llavador, on fan les dones la bugada. De dia, hi ha grans rastres de dones llavant; però a les nits, d’ençà que ve la tardor, soledat i misteri; sols la remor de l’aigua i l’udol del vent en els oms de la baixada.
- No aneu de nit a llavar a la font! –aconsellen les mares a les filles.

Perquè una volta, quan era joveneta, una nit de desembre que hi havia més d’un pam de neu gelada i relliscosa, Toneta la de les Alcoies no va creure sa mare i va voler anar-hi a rentar un flassada i un llençol.
Eren les deu de la nit; era fosc com una gola de llop, i, quan va eixir del poble, encara queia alguna volveta de neu. A l’arribar al primer om de la baixada, li semblà que, entremig de la fressa que feia el vent en les branques despullades, sentia gemegar un infant.
- Això és un xiquet que plora per ací! –va dir-se tota estranyada.
- Eeeeeh, eeeeh!
A l’esmortida claredat d’un fanal d’oli penjat a mitjan costera, va entreveure, a la soca d’un dels oms, una coseta blanca. Toneta deixà la bugada en terra i agafà l’abandonat.
- Pobret, pobret! Quina mala ànima et deu haver deixat per ací? Si açò encara no té un any, i tot solet damunt la neu!
Ella es compadia de tot cor de l’infant, i ja pensava d’endur-se’l a sa casa.
En això, seguit avall cap a la font amb el xiquet en un braç, i la bugada en l’altre, va arribar davall del fanal d’oli penjat a mitjan coster, i, com que el petit plorava, li va veure blanquejar dins la boqueta.
- Oh, si ja té dentetes! – exclamà admirada la fadrina.
- I queixalets també!! – retrucà el xiquet amb una veuarra d’home granat, ronca i formidable. I obrint una gran bocassa, li mostrà dos queixals llargs, grandots, mig corcats, corbats com els d’un porc senglar. Així quedà, amb la boca oberta i mirant la Toneta amb uns ulls diabòlics plens d’impudícia i de maldat.
La xica, esborronada i mig morta de por i de fàstic, el deixà caure en terra, i se sentí una gran tamborinada. El xiquet havia desaparegut, i en l’aire quedà una forta sentor de socarrim.
Però Toneta era coratjosa –i desobeint també!-. Ressonaven encara en les seues orelles com que diu les paraules de sa mare: “No vages de nit a la font!” Però ca !…
Així que, malgrat l’encontre amb el diabòlic criançó, va seguir costera avall i arribà a la vora de la font. Un altre esmortit fanal d’oli enllumenava el safareig. Ella s’hi va posar a llavar de pressa de pressa, tota temorosa, però dominant-se la por.
I de sobte, sense haver-la sentida arribar abans, va veure al seu costat una dona endolada, alta, mot alta, flaca, molt flaca, que es va posar a llavar furiosament. Duia al cap un negre mocador, molt caigut a la cara; els seus vestits eren vells i espentolats, i llavava en silenci, vinga, vinga, sense girar-se.
A poc a poc, Toneta, que la guaitava de reüll, anava perdent serenitat. Minuts després, tremolava ja tota.
Qui era aquella dona? –digué Toneta sense poder estar-se’n.
La vellarda no va respondre, com si no l’hagués oïda.
- Quin fred que fa aquesta nit! –que va prosseguir Toneta. Res; la dona alta acotava el cap i llavava tota furient.
- Escolte, escolte! –cridava ja anguniosa-. He trobat un xiquet, un xiquet lletgíssim. No tenia encara un any i ja parlava…i m’ha mostrat uns queixalots!...
La dona alta, per fi, es va girar, i en la seua cara, tota d’ossos, la fadrina va veure uns ulls horribles, com a brases. Aleshores, li parlà l’endolada amb una veu que gelava la sang:
- Son com aquestos? –preguntà.
I es quedà mirant-la amb la boca esbarrallada, i li mostrava dos queixalots llargs, horrorosos, com els del xiquet!
Així com si tota la neu de la serra se li n’entràs en el pit, Toneta va sentir una terrible gelor que la corglaçava; el vell fanal començà a enfosquir-se-li, i una negra tela li ho va tapar tot.

Quan retornà, era a casa seua, gitada al seu llit i voltada de tota la família. Encara tenia febre. Unes dones matineres l’havien trobada feta un gel, mig colgada en la neu, a la vora del safareig de la font.




La Xitxarra. Antifaula... Contes d'en Perot

Pàgina d'un contacontes

Finestra a cal Perot, contacontes oficial del "Planeta Occipital." Contes per escoltar i llegir.

Aquell estiu

Quan me’n recorde d’aquell any se’m posa la pell de gallina,... Era l’estiu de l’any 2000 i com cada any els meus pares i jo ens vam traslladar a la casa d’estiu d’un poble marítim.
El dia que vam arribar el vaig veure. Treballava a la gasolinera i de seguida vaig saber que li deien David. Me’l vaig veure de dalt a baix: pel-i-roig, ulls blaus, llavis carnosos, alt, un cos de pecat.
Aquella mateixa vesprada vaig anar a la mar amb les meves amigues del poble i allí estava ell en la torre del socorrista. Les meves amigues em van posar al dia de tots els xafardejos de la joventut del poble.
Una nit, en una festa me’l van presentar. Ell era l’amic d’un cosí meu. Els dos teníem molts amics en comú i vam començar a parlar. Sentia com si el coneguera de tota la vida. Aquella nit acabarem tots a sa casa. El seus pares no estaven. Jo estava molt cansada i ell em va convidar a quedar-me a sa casa. A l’endemà, quan em vaig alçar, em sentia estranya en una casa que no coneixia. Després de desdejunar em va proposar que passar-me el dia junts. Ens vam posar a veure films en el sofà i a parlar del que havia passat la nit anterior. Després ens vam posar a parlar de relacions anteriors i de les bajanades que arribes a fer per amor. Per la vesprada vam decidir anar a seure en un banc i inventar-nos histories sobre com seria la vida d’aquella gent que anava passejant. Pràcticament ens vam passar tot l’estiu junts.
Un dia de finals d’agost em trucar al mòbil el meu cosí, feia una veu estranya. Jo em vaig esglaiar de seguida i li vaig preguntar què passava. Em va dir que ell i David acabaven de tenir un accident amb el cotxe. David era mort.
A partir d’eixe moment no sé què és el que va passar perquè era com si estigués en un altre món. Ara, després d’uns mesos d’anar al psicòleg, he pogut contar aquesta història

Sara

Aquella nit ens la vam passar estimant-nos. El foc dels nostres cossos es va anar apagant a mesura que jo encenia una cigarreta pels dos i la llum del matí anava entrant en aquella habitació petita d’hostal.
Sabíem que allò anava a canviar per complet les nostres vides, ja que ens havíem dit quan ens estimàvem.
Vaig recordar que feia just un mes, una vesprada de juliol ens vam conèixer a la piscina del poble. Les nostres mirades es van creuar i a mi em va recórrer un calfred per tota l’esquena. En eixe instant vaig saber que el nostre destí era estar junts.
En recordar aquell moment em van caure dues llàgrimes, tu me les vas eixugar i em vas fer un bes càlid als llavis. Em vas dir que en tornar de la guerra demanaries la mà al meu pare i ens casaríem a l’església del poble.
En sentir-te dir aquelles paraules em vaig alegrar i entristir a la vegada ja que te n’anaves i no sabia quan tornaries. Però el destí no sabem què ens depararà, i tu et vas morir en un accident d’autobús mentre tornaves a casa després de tres anys de guerra.
De tot açò ja fa un any i demà em casaré, però aquella nit sempre la recordaré.