dilluns, 17 de desembre del 2007

Felip i les quatre estacions


Felip tenia dotze anys i ja sabia què era caminar amb les sabates trencades, traient el dit gros, i no disposar de dues pessetes per a comprar-se un paquet de pipes.
Els seus pares havien de criar una germaneta més menuda que ell i és per això que Felip mai no els demanava diners.
Un dia decidí de fer alguna cosa, però no sabia fer res, no coneixia la mecànica dels cotxes ni la manera de fer una casa. Ningú no li ho havia ensenyat i, per aquest motiu i perquè era molt menut, ningú no li donaria treball. No obstant, ja se li acudiria alguna cosa.
Decidí alçar-se de bon matí pertenir tot un dia per a pensar com guanyar una mica de diners. I després de passar tres hores assegut en una pedra, tingué una idea.
- Ací hi ha la naturalesa, no?, doncs, ¿què estic esperant?: distribuiré fruita!
Però al moment reflexionà. ¿Com anava a agafar la fruita d’arbres que no eren seus i que donaven tants treballs als llauradors?
- No, aquesta idea no aprofita.
I continuà pensant.
- Ja està, pescaré! No, això tampoc no pot ser, perquè s’ha de tenir llicència i jo no en tinc.
I mentre pensava amb tristesa en tot allò que no podia fer, va sentir unes xiquetes que, jugant, cantaven:
“Caragol, caragol, treu les banyes
que eix el sol.
Sobre brases la Mort se presenta,
En cassola o en perol,
I l’adoben en la salsa coenta,
Se la menja qualsevol.
Caragol, caragol, per a tu
Ja no ix el sol.”
- Caragols!, no hi havia pensat, els caragols...! Que jo sàpia, tothom pot agafar caragols!
I en collí un i dos i quatre i cent caragols i els col-locà suaument dins d’una malla que va fer amb fulles de canyes de sèquia.
Content amb la seua mercaderia, tornà a casa i digué als seus pares:
- Pares, he decidit treballar. Sóc ja gran i tinc unes bones mans i unes bones cames.
I els mostrà els caragols.
Els pares digueren:
- Molt bé, fill nostre.
El xiquet vengué al mercat els caragols i tanta gent li’n comprà que pensà agafar-ne dos-cents per a l’endemà.
Felip va descobrir que tenia unes mans treballadores i també descobrí per què aprofitava saber comptar.
- Cent un, cent dos, dos-cents caragols...
I així passà l’estiu. A Felip li agradava anar al mercat i parlar amb Maria, la dona que venia tomaques, i amb Joan el pescater, i anava aprenent d’ells tot allò que necessita saber un venedor.
Però arribà la tardor.
Els caragols, com havien après dels seus pares, es tancaren en el seu somni de closca dura.
El dia que Felip anà a collir caragols i no en trobà, es preocupà molt i pensà:
- Se m’ha acabat la feina fins a l’estiu que bé. Però...ha d’haver-hi alguna altra cosa.
Davant d’ell creixia lentament un rovelló verdós i vermell.
- Bé està, també els rovellons són de tothom –digué Felip.
I començà a caminar buscant el sol, i, alçant suaument fules i soques podrides, trobà els primers rovellons de la temporada.
Maira i Joan el reberen contents al mercat i, entre ells, parlaren:
- Aquest xiquet sap el que fa.
De bon matí, quan la rosada cobreix encara la paret de dalt de fulles i pedres, Felip eixia de casa amb un gran cabàs, que ell omplia de rovellons tendres. Li agradava passejar per la muntanya i sentir com es despertaven els animalets, cridant amb gran rebombori.
Després, al mercat, venia tot el que havia agafat.
Però també els rovellons s’acabaren. El fred de l’hivern no tenia pietat i prompte la neu cobrí la part més alta de les muntanyes. Tanmateix, aquesta vegada no es preocupà i va pensar:
- Trobaré alguna cosa per a vendre.
I confià en la naturalesa.
Realment, de plantes no n’hi havia, d’animalets tampoc; el fred i la neu espantaven la resta de la naturalesa. Els camps i els boscos estaven més solitaris que mai.
La gent ja no parlava als cantons assolellats. Com els caragols, s’havien amagat a les seues cases. Tots es protegien del fred. Ell veia fumeja els tubs dels fumerals i sentia la coneguda olor de llenya seca.
- Ja està, és clar que sí! Tots necessiten llenya per a cremar i no passar fred!
I així és com es va fer llenyataire.
Ara, Felip replegava de les muntanyes totes aquelles branques que, envellides o trencades per la pluja i la neu, havien caigut a terra. I després, de nou al mercat, les venia.
Així va ser com es va fer un especialista de la naturalesa; tot estava tan ben fet... sempre hi havia alguna cosa.
Maria, que com a bona dona del país coneixia les hebes que la terra donava, li ensenyà a diferenciar l’herbasana de l’espígol i el romaní de la camamilla.
Felip no es preocupà mai més. A la pirmavera vinent colliria espàrrecs i maduixes, a l’estiu caragols, figues paleres, móres, margallons i alfàbega; la tardor li duria els rovellons i el safrà i, a l’hivern, els arbres deixarien caure les branques sobrants perquè ell les agafàs.