dimecres, 30 de gener del 2008

La tia Misèria




Fa molts, molts anys hi havia una dona que es deia la tia Misèria. Vivia amb el seu gos en una cova, en la muntanya i, com el seu nom indica, era molt pobreta, molt pobreta. Al costat de la cova tenia una perera que feia unes peres ben bones.
Cada dia, en eixir el sol, la tia Misèria baixava amb el gos als pobles de la rodalia per captar de porta en porta. Uns li donaven un tros de pa; uns altres, un gallet, o el que podien. Després de demanar almoina, agafava el camí de regrés a la cova. En el temps de les peres, en tornar-hi es trobava els xiquets furtant-li-les. Tenien bona cama, i la dona no els podia fer res.
-Algun dia us agafaré i us arreglaré! –els amenaçava cridant.
El menjar que li donaven, se’l partia amb el gos. A la nit, tots dos dormien en la cova; ella sobre un sac d’espart.
Així passaven la vida, la tia Misèria i el seu gos.
Una nit tempestívola que plovia a borbollons, es presentà davant la cova, un desconegut, tot xopat. La dona l’invità a posar-s’hi a recer.
L’home s’eixugà a vora el foc i es van repartir el menjar que la pobra tenia. Després de sopar, es gitaren a dormir.
L’endemà, quan s’alçaren, el foraster va dir a la dona:
Me’n vaig, però tu te’n véns amb mi: jo sóc la Mort. Ja t’ha arribat l’hora.
-No, per favor! –li suplicà, esglaiada-. Deixe’m viure una miqueta més.
La Mort li va contestar:
-Et deixaré viure tres anys més i, com que t’has portat tan bé amb mi, et compliré un desig.
-L’únic que voldria –demanà la dona- és que qui puge a la meua perera no puga baixar-ne fins que jo no li ho permeta.
-Desig complit –li respongué la Mort, i se n’anà.
La tia Misèria va eixir aquell dia, com sempre, a demanar almoina i, quan va regressar a casa, es va trobar els xiquets dalt de la perera menjant-se-li les peres. Aquests, en veure-la, tiraren a baixar, però no podien. La dona agafà, llavors, una vareta i els féu el cul roig com una tomaca.
-Ai, ai! Ai, ai, ai! –cridaven sense poder evitar el càstig
La dona els avisà:
-Mireu que, si torneu a pujar dalt de la perera, no podreu baixar-ne mentre jo no vulga. Ja ho sabeu. Au, pillets, baixeu de l’arbre!
Van davallar, amb el consentiment de la tia Misèria, i tot seguit pegaren a fugir cap al poble.
Des d’aleshores no s’hi van acostar per furtar les peres.
Tot just van transcórrer els tres anys de vida que la Mort havia permés a la tia Misèria, quan aquella se li presentà una altra volta, de nit, i li digué:
-Ja se t’han acabat els tres anys d’afegitó que et vaig concedir.
La dona li va contestar:
-Entre, entre i ens partirem el que tinc per a sopar. Demà ens n’anirem.
Van sopar i es van gitar. L’endemà, es van alçar i ella va dir a l’hoste:
-Compartirem el poquet de pa que em queda. Puge vosté a la perera i agafe peres per al camí.
La Mort s’enfilà en l’arbre amb un cabasset i collí bona cosa de peres. Però, quan tirà a davallar, no va poder.
-Tia Misèria, baixa’m d’ací –li va pregar.
-Et baixaré si no em lleva la vida.
-No, no puc fer això.
-Doncs aquí és bé.
Així van passar uns dies, la Mort sol·licitant que la baixàs i la tia Misèria posant-li la condició, fins que aquella va acceptar de no endur-se-la i, per fi, va poder descendir de l’arbre. Per això, la Misèria ha regnat, regna i regnarà.



EL DOCTOR BURBALLA...CONTA CONTES

dilluns, 28 de gener del 2008

El pare que tornà


Fa molt de temps, ocorregué que una dona que tenia tres filles es quedà sense marit, ja que aquest hagué d’anar a la guerra i hi va desaparèixer.
Al cap d’uns quants anys d’aquesta desgràcia, les xiquetes, que eren ja fadrinetes, i la mare es van dedicar a fer calces i a vendre-les per guanyar-se el pa de cada dia. A aquest efecte, anaven de casa en casa pels pobles oferint el producte del seu treball.
Una volta, van trucar a una i no els van contestar. La porta del carrer estava oberta. Miraren cap a dins i veieren que la taula estava parada amb bona cosa d’excel·lent menjar. Allò els vingué com la pera al tabac.Com que estaven blaves de fam i cansades de caminar, no van resistir la temptació i, sense pensar-s’ho dues voltes, van traspassar el llindar. Tan prompte com s’asseieren a taula, la porta es tancà sola. Van intentar obrir-la, però no van poder. La por que sentien no els a poder impedir de dinar a gust. Aleshores, podien acomplir el que diu el refrany: “Llàgrima a l’ull, mos com el puny”. Després, van romandre dins la casa. Es féu de nit, i –oh meravella!- unes mans invisibles van para novament taula, amb uns plats exquisits. No cal dir-ho, van sopar ben rebé. Quan van tenir son, la mare va ordenar a les filles:
-Giteu-vos, i jo faré vetla.
La major li contestà:
-Mare, descanse vosté, que està desfeta de tant de caminar aquest matí. Jo vetlaré.
Es va fer així. La mare i les filles mitjana i menuda es gitaren a dormir.
Estant en vetla, la major va sentir a mitjan nit una veu que deia:
-La mare dorm, la mitjana dorm, la menuda dorm i la major vetla.
L’endemà, es van quedar en la mateixa casa, on també van menjar debades. A la nit va vetlar la filla mitjana, la qual va sentir:
-La mare dorm, la major dorm, la menuda dorm i la mitjana vetla.
Res més no va succeir.
A la tercera nit, la menor va sentir també la veu misteriosa:
-La mare dorm, la major dorm, la mitjana dorm i la menuda vetla.
Aquesta li va replicar:
-I a vosté, que li importa?
La veu afegí:
-Demà de matí deixeu damunt la taula una magrana partida.
Feren això. Mireu el que passà a continuació: De la magrana partida va eixir un pollastre, el qual féu una forta explosió per convertir-se en...¡el pare de les tres xiques!
Des d’aleshores, tots cinc van viure feliços.

dimecres, 23 de gener del 2008

El pescador


Hi havia un pescador que, des de feia algun temps, el pobre, ja no aconseguia ni un sol peix. Estava desesperat, perquè no tenia per a menjar. La dona li ho tirava en cara:
-¿Com pot ser que vages al riu i que no portes res? Què fas durant tantes hores? Garbellar mosques?
Una volta, mentre intentava, infructuosament, extraure l’aliment de les aigües, el pescador va sentir una veu estranya i potent:
-Si vols tornar a pescar, hauràs de dur-me la filla més bella que tingues. Van transcórrer uns quants dies, després d’açò, i la dona estava convençuda que el seu marit li ocultava un secret. Fins que ell li va manifestar, per fi:
-Sé com tornar a pescar, però no vull dir-t’ho.
Ella es va enfurrunyar amb l’home, i, al final, aquest li va revelar allò que havia sentit al riu. Llavors, la muller li va aconsellar de donar una filla, que encara en quedarien dues. Ell no va estar-hi d’acord; però, al cap d’una estona, com que no trobava altra solució, va accedir a dar la filla.
L’endemà, doncs, el pescador se’n va anar al riu acompanyat d’una filla. Ell hi va aparèixer un gegant, el qual se la va endur.
L’home restà melangiós; però, des d’aleshores, va pescar bona cosa. Fins que va aplegar un dia que tornà a no poder pescar gens. El gegant aprofità l’ocasió per fer-li la mateixa proposta. El pescador li va donar la segona filla, i de nou obtingué pesca abundant. Tanmateix, el seu treball esdevingué, més tard, completament improductiu. En dar la darrera filla, el rendiment del seu esforç diari fou, novament, considerable.
L’home estava molt trist, molt trist, per no tenir les filles amb ell. Passat cert temps, la seua faena va resultar, una altra vegada, inútil del tot. I un bon dia, essent al riu, va sentir aquella veu, que li digué:
-Pescador, ja no tens cap filla, ¿veritat?
El pobre pare li va respondre que no i que, per això, la seua dona i ell eren molt infeliços. El gegant li va proposar que l’endemà, a tal hora, l’esperàs allí mateix.
El sendemà, doncs, el pescador va acudir a l’indret acordat. El gegant s’hi presentà governant un vaixell. L’hi féu pujar i es va dirigir ben lluny, cap a la mar. Després, van desembarcar al port d’una gran ciutat.
-Veus aqueixos tres magnífics palaus? –assenyalà el gegant-. Per dins, són d’allò més sumptuós que hom puga imaginar. Doncs bé, hi habiten, com a distingides senyores, les teues filles.
El fet és que les filles del pescador, boniques com tres sols, eren casades amb nobles riquíssims i poderosos. Qui ho havia de pensar! El pare estava esbalaït. No cabia en la pell. El pare i les filles s’abraçaren i besaren amb una alegria inexpressable. També la mare va poder veure, encimbellades, les seues filles. I tots ells van viure amb gran felicitat durant molt, molts anys.

dilluns, 21 de gener del 2008

Mig Cul Cagat


Això diu que era un pollastre que es deia Mig Cul Cagat. Un dia es va trobar una monedeta i cregué que, amb aquesta, podria casar-se amb la filla del rei. Així que començà a caminar cap al palau reial. En el camí, es topà amb unes formiguetes.
-On vas, Mig Cul Cagat? –li preguntaren.
-A casar-me amb la filla del rei –respongué el pollastre.
-No t’hem de deixar passar.
Llavors, Mig Cul Cagat els va dir:
-Formiguetes, entreu en el meu culet.
I les formiguetes hi van entrar. El pollastre continuà caminant. Més avant es va trobar unes maces que estaven barallant-se. En veure’l, li van dir:
-On vas, Mig Cul Cagat?
-A casar-me amb la filla del rei.
Però les maces li digueren:
-No t’hem de deixar passar.
El pollastre respongué:
-Macetes entreu en el meu culet.
I això van fer.
El pollastre continuà el seu camí i va arribar a la vora d’un riu. Aquest li preguntà:
-On vas, Mig Cul Cagat?
-A casar-me amb la filla del rei.
El riu s’hi oposà:
-No t’he de deixar passar.
I el pollastre li va dir:
-Riuet, entra en el meu culet.
El riu hi va entrar i el pollastre continuà caminant fins que va arribar a la porta del palau del rei. Llavors, el majordom de palau li preguntà:
-On vas, Mig Cul Cagat?
-A casar-me amb la filla del rei.
El majordom comunicà al seu senyor la intenció del pollastre. Aleshores, el rei el féu tancar a la presó, on li posaren moltíssim de menjar, i li va dir:
-Et casaràs amb la meua filla si en un dia et menges tot aqueix menjar.
Quan se n’anaren el rei i el carceller, el pollastre digué a les formigues:
-Formiguetes, eixiu i mengeu-vos tot el menjar.
I les formiguetes s’ho engoliren tot en un instant.
L’endemà, el carceller va anar a la presó i va veure que ja no hi quedava gens de menjar. En féu sabedor el rei i aquest, en comprovar-ho, va imposar una segona condició al pollastre:
-Et casaràs amb la meua filla si ets capaç d’eixir de la presó.
Quan el pollastre es trobà sol, digué a les maces:
-Macetes, trenqueu els barrots de la presó.
De seguida, les macetes –pim pam!, pim pam!- es posaren a pegar colps als barrots de ferro i en poc de temps els van trencar. El pollastre va eixir de la càrcer. El rei, en veure’l solt, decidí acabar amb ell:
-Feu una gran foguera i me’l fregiu en una paella –ordenà, tot furiós, als criats.
El van atrapar i tot seguit van formar una pila de llenya, damunt de la qual van posar la paella amb l’animalet dins, i li botaren foc. Aleshores, el pollastre va dir:
-Riuet, ix i apaga el foc.
El riu va eixir i el va apagar ràpidament. El rei, veient que no podia fer res contra el pollastre, consentí que es casàs amb la seua filla. I se celebraren les noces.
Conte contat,
Ja s’ha acabat.


Actuació al café Duende d'un grup de teatre

dimecres, 16 de gener del 2008

El llop i la raboseta

Aquest conte l'ha escrit Tomàs Escuder.
Temps era temps, quan els animals parlaven, que un dia es van trobar caminant per eixos camins del món un llop i una raboseta. El llobet duia un formatge a la boca. I van emprendre el camí junts cap a un pou per a beure, perquè era l’estiu i la calor apretava de valent. Els dos tenien molta set i caminaven de pressa.
Quan ja eren a la vora del pou, va i la raboseta li diu al llop:
-Xe, llop, tu d’on eres?
I el llop, sense pensar-s’ho gens, li va dir:
-Jo, d’Albocàsser.
I en dir-ho va obrir la boca ben gran, de manera que el formatge li va caure dins del pou i ja no se’l va poder menjar. El llobet es queda tot trist i li diu a la raboseta:
-I ara, raboseta, què hi farem?
La raboseta, que era molt llesta i espavilada, li va dir:
-Mira, tu comences a beure l’aigua del pou i jo te taparé el cul amb el dit perquè no t’isca per darrere. Aixina quan t’acabes l’aigua del pou en podrem traure el formatge.
Dit i fet. Però quan la raboseta va vore que ja podia agafar el formatge sense que el llobet s’acabara l’aigua del pou, va pegar un bot, va agarrar el formatge i va fugir corrents.
Aleshores el llobet comença a córrer-li al darrere, i quan ja estava a punt d’atrapar-la, va pensar que li faria el mateix que ella li havia fet abans, i va i li diu:
-Raboseta bonica, i tu d’on eres?
I la raboseta li va contestar amb les dents molt pretes:
-Jo, de Tirig –sense que li caiguera el formatge de la boca. I el pobre llop es va quedar tan moix, que la raboseta se li va escapar.
I conte contat ja s’ha acabat. I encara deuen córrer per eixos camins del món si no s’han mort.

dilluns, 14 de gener del 2008

Per què a la Mari Jose li diuen Jose Mari?



La Mari Jose té vuit anys, tres germans més grans que ella i una « bici ». I viu en una casa força allunyada del poble.
Amb els seus germans juga a futbol, a estirar la corda i a boxa. “Vinga, Mari Jose!», li diuen sempre per animar-la.
I és feliç quan ajuda els seus pares a tallar herba, o a collir pomes, o a donar el menjar a les vaques. “Bravo, Mari Jose!” I sempre així.
La seva mare li compra llaços per als cabells, però com que sempre els porta tan curts, mai no els fa servir. I també li compra sabates de xarol per anar a l’escola, però ella s’estima més portar vambes i xandall en comptes de vestits, com fan els seus germans.
- Així sembles un xicotot –li diu la mare cada dia.
- Bah! –acostuma a respondre ella, perquè això no l’amoïna gaire. I així sempre.
La Mari Jose és la més forta de la seva classe. N’és tant, que gairebé tots els companys i companyes li tenen enveja, perquè sempre és qui treu les millors notes a gimnàstica.
- Mireu, si fins i tot té pèls a les cames com els nois –diuen uns.
- Bah! –contesta ella, perquè això tampoc no l’amoïna.
- Mireu quins sabatots que porta! –comenten d’altres-. Si corre com un nen i duu les cames plenes de blaus!
I la Mari Jose no contesta, perquè no dóna gaire importància a aquests detalls.
Gairebé sempre és ella que esborra la pissarra, qui porta els guixos i els folis de la consergeria i qui ajuda a la mestra a col·locar les taules i les cadires quan fan teatre a classe o quan juguen als oficis.
- Jo seré cirurgià! –comenta un nen mentre es corda la bata a l’inrevés.
- I jo, infermera –diu una nena posant-se un barret de paper.
- Jo seré professora com la nostra senyoreta –afegeix una altra nena.
I es posa sobre el nas unes ulleres de broma i sosté entre les mans un quadren i un bolígraf de veritat com si fos realment una mestra.
- I tu, Mari Jose? Què vols ser? –li pregunta la senyoreta de debò.
- Jo, bombera –i saltironant per sobre de les taules s’enfila fins a l’ampit de la finestra per demostrar-los a tots que l’altura no li fa gens de por.
- El bomber Jose Mari! –exclama algú, i tots es pixen de riure.
- Bah! –respon la Mari Jose des de dalt, orgullosa del seu coratge.
I sempre així.
Un dia, en sortir de l’escola, la Mari Jose troba una senyora carregada de bosses del supermercat i s’hi acosta per donar-li un cop de mà.
- Quin nen més amable! I que fort que és ! –li diu la senyora, molt agraïda-. Com et dius, maco?
- Em dic Mari Jose.
I la pobra senyora, sense saber què dir, es posa ben vermella.
- Com que no portes arracades..., és clar, he pensat...
- No porto arracades perquè no tinc forats a les orelles, però sóc una nena –li diu la Mari Jose abans de deixar les bosses davant la porta de casa seva i dient-li adéu amb un somriure.
- Gràcies, preciosa! –li contesta la senyora, agraïda.
I la Mari Jose arrenca a córrer pendent amunt cap a casa seva. I així sempre.

dimecres, 9 de gener del 2008

Mila va a l'escola.


Com que la Mila ha fet tres anys, demà anirà a l’escola per primera vegada. Els pares de la Mila n’estan tan contents que li han comprat una cartera nova.
Els pares de la Mila són de Bulgària, que és un país molt, molt llunyà, on tothom parla en búlgar i no en català. La Mila i els seus pares fa poc temps que viuen a Barcelona, en una casa molt petita dalt d’un terrat.
La Mila té moltes ganes d’anar a escola i de fer-hi amics, tal com li han explicat els pares. Avui és el gran dia: la Mila s’ha llevat molt d’hora i li han posat un llaç al cap. El pare l’ha acompanyat a escola.
La senyoreta ha saludat el pare de la Mila dient tot de paraules estranyes. El pare de la Mila també ha parlat d’una manera estranya. La Mila no entén res i obre els ulls. La senyoreta ha tocat el llaç de la Mila i ha dit unes paraules estranyes, que la Mila no entén. La Mila obre els ulls.
A classe la senyoreta diu coses que la Mila no entén. Els nens també diuen coses que la Mila no entén. En David ha dit “Quina cartera!” a la Mila, però la Mila no l’ha entés i se l’ha mirat amb uns ulls tots badats.
La Mila té una mica de por en aquest lloc on no hi ha ningú que parli com ella, i on ella no entén ningú. Ha fet un dibuix i l’ha explicat, en búlgar, tal com sempre ho ha fet. La senyoreta no l’ha entés. En David no l’ha entés.
Ha arribat l’hora de berenar. La Mila ha agafat un got, ha assenyalat la llet, i ha cridat: Mleko! Mleko!
La senyoreta ha somrigut i li ha omplert el got de llet. En David, que s’hi ha fixat, ha obert molt els ulls. I les orelles.
Mentre la Mila es beu la llet, la senyoreta ha escrit la paraula Mleko en un paper i hi ha fet un dibuix i l’ha enganxat a la paret.
L’endemà, a l’hora de berenar, en David ha dit:
- Vull mleko! La senyoreta i la Mila s’han girat: totes dues ho han entés.
A la classe de la Mila parlen català, i al final del curs la Mila ja el parla i l’entén. Però, encara ara, a l’hora de berenar, la Gemma, l’Alí, la Mila i tota la classe, prenen mleko i fan broma.
A vegades, amb una paraula n’hi ha prou per fer amics.

dilluns, 7 de gener del 2008

El bruixot bromista



Als afores d’un poblet rodejat de muntanyes vivia un bruixot. Allí cultivava verdures i criava animals; també sabia arreglar les teules de la seua casa i guarir els animals quan es posaven malalts. Com que era bruixot, per a totes les coses tenia solució.
No era allò que se’n diu roí, però sí bromista. I la gent del poble estava ja una miqueta farta de les seues bromes.
Quan una xica jove passava pel camí, prop de casa del bruixot, aquest li llançava un encantament pel qual ràpidament es tornava lletja. L’encantament durava sols unes hores, però... quines hores! Quan la xica arribava al poble, tots les miraven dient:
- Això ha estat cosa del bruixot.
Una altra vegada va fer una passada a les dones del poble. Quan munyien les vaques, de bon matí, varen veure, sorpreses, que, en comptes d’eixir llet de les mamelles, en sortien fils d’aigua. Però, passat un moment, s’adonaren que es tractava del bruixot, que estava divertint-se. Llavors cridaren:
- Bruixot, bruixot, ja t’agafarem, ja...!
En una altra ocasió, una nit d’estiu, quan les famílies, havent sopat, s’asseien a la porta de casa a prendre la fresca, el bruixot, que estava desvetllat, envià unes quantes puces que tenia ensenyades i que inflaren a mossos tot el poble. L’endemà, ningú no volia anar a treballar: el qui no tenia els dits com botifarrons, tenia les cames roges com una tomaca. I, indignats, uns i altres cridaven:
- Bruixot, bruixot, ja t’agafarem, ja...!
Quan tot el poble es millorà de les picades de les puces, uns quants homes decidiren d’anar a buscar el bruixot per donar-li un escarment. Encetaren el camí pensant que en dues hores estaria tot resolt, però s’enganyaren. El bruixot, que els va veure caminar cap a sa casa, en féu una altra de les seues. Quan els homes miraren els rellotges, duien tres hores de camí, i encara tenien la casa davant d’ells, la casa que era només a deu minuts del poble. No aconseguiren arribar-hi. Ells cridaven:
- Bruixot, bruixot, ja t’agafarem, ja...!
Mentrestant, de dins la casa, sortien grans riallades:
- Ha, ha, ha!, que divertit!
Quan els homes arribaren al poble i contaren el que els havia passat, tothom s’irrità; però la dona d’un d’ells no va poder aguantar-se de riure i, de seguida, tot el poble –homes, dones, xiquets i xiquetes- reien i reien fins a plorar, per l’última broma del bruixot.
No obstant, havien de fer alguna cosa, perquè si bé unes bromes resultaven divertides, d’altres duien càrrega de pebre i es convertien en calamitats. Com una vegada, que un home que estava al casino, comentà, una nit sense lluna:
- Aquest poble és fosc com una gola de llop!
A l’instant les poques llums del poble s’apagaren i un udol de llop, llarg i fred, recorregué tots els carrers. Els homes, plens de por i sense res per a fer llum, anaven d’un lloc a l’altre, tancant i obrint portes, caient i alçant-se. Al cap d’una estona, els fanals tornaren a encendre’s. No hi havia cap llop, però el guirigall que havien organitzat els homes homes era innegable: finestres trencades, cadires per terra i bonys al cap.
I tots cridaren:
- Bruixot, bruixot, ja t’agafarem, ja...!
Una altra vegada, estant el poble en festes, en fer la correguda dels porcs, el bruixot organitzà en embolic amb les potes de l’animal que anava més avançat i tots els presents començaren a barallar-se, pensant que els altres havien fet trampes. Sols la gran riallada del bruixot, llunyana, els va fer tornar en sí.
- És ell, és ell de nou. Bruixot, bruixot, ja t’agafarem, ja… !
I es posaren a pensar què farien. A la fi es decidiren i posaren en pràctica el pla següent.
Tots els veïns del poble feren córrer la notícia: un dia pròxim, la bruixa més bonica del món arribaria al poble, a veure el bruixot. Sabent les seues aventures, tenia un desig molt gran de conèixer-lo.
El bruixot, que espiava darrere les portes, ho sabé i es posà molt presumptuós. Començà a compondre’s, a millorar la casa i, per uns dies, oblidà les bromes.
Per a la gent del poble tot eren preparatius: disfressarien de bruixa una jove i enganyarien el bruixot, perquè escarmentàs d’una vegada.
El bruixot pensava:
- Si és una bruixa de debò, segur que ve a mi amb algun encantament. D’altra manera no la creuré.
I arribà el dia assenyalat. Una esvelta jove, tota de negre i amb els cabells d’un blau intens, caminava en busca del bruixot. Darrere, i com encantat, tot el poble, amb camisó i barrets de dormir, s’acostava en processó cap a la seua casa.
Quan el bruixot va veure aquella riuada de gent que caminava darrere de la jove, sense parlar no fer cap gest, es va sentir segur.
- És la meua bruixota, que, per demostrar-m’ho, ha encantat tot el poble.
Isqué a la porta a rebre-la dient-li:
- Passeu, passeu, encant!
La bruixota li digué:
- Acosteu-vos una miqueta més.
- Sou molt més gentil del que m’imaginava –digué el bruixot, fent una reverència.
La bruixota afegí:
- Veniu, veniu més a prop i em veureu millor.
I quan se li acostà, tot el poble, deixant de fingir l’encantament, i fent un rogle al voltant de tots dos, començà a riure, fent unes riallades tan grosses que el bruixot, avergonyit, els assegurà que els deixaria en pau.
I la bella jove que va fer de bruixa li explicà com s’havia disfressat i com tot el poble havia participat en aquell divertiment.
Ara, el bruixot ja no fa més bromes; però, quan arriben les festes, el poble començà a sofrir unes petites bromes dels bruixets, fills bessons del bruixot i de la jove que s’havia fet passar per bruixa.

diumenge, 6 de gener del 2008

La balladora


Era una dona a qui agradava molt ballar. Una volta s’organitzà un ball a la plaça i ella estava molesta perquè no hi podia anar, ja que havia de pastar. Però l’home va dir:
-No patesques, que jo pastaré.
La dona es mudà, posant-se roba apropiada per a l’ocasió. Duia un gipó anomenat “cos de podadora”, amb unes mànegues que aplegaven fins als colzes. Les bocamànegues eren amples i acampanades i acabaven en punta, en forma de ferro de destral. Per això, les mànegues es deien “mànegues d’estral”. La dona agafà les postisses i se n’anà a la plaça.
El cas és, doncs, que, mentre ella dansava, el seu marit estava pastant. Però va ficar massa aigua a la farina, i no sabia com arreglar-ho. Llavors, s’encaminà a la plaça per demanar solució a la muller. Com que aquesta estava ballant en mig de tot el personal, el marit no podia preguntar-li-ho sense que la gent ho escoltàs. És clar, ell tenia vergonya de dir-ho davant de tots. I què se li va acudir? Vosaltres sabeu que en la dansada hi havia qui intervenien ballant –els dansadors- i hi havia qui hi prenien part cantant –els cantadors, que ho feien d’un en un- i també hi havia els tocadors d’instruments. Dons bé, el marit cantà la següent cançó:
-Cos de podadora,
mànegues d’estral,
a això que tu saps,
l’aigua li ha fet mal.
La dona entengué molt bé que li volia preguntar, i tot seguit li donà, així mateix cantant, la següent resposta:
-Tirorirorí tirorirorà,
posa-li farina i s’endurirà.
L’home ho va comprendre perfectament. Tornà a casa, afegí farina a la pasta, i li va eixir bona.
Els presents, per la seua part, trobaren molt originals les cançons, però no van saber de què es tractava en realitat.

dimecres, 2 de gener del 2008

El xiquet i el guerrer de xocolata


A la pastisseria de la plaça redona, hi havia, com cada vesprada, un grapat de xiquets, mirant el gran aparador ple de caramels de mil colors, de pastissos i de figures de xocolata.
La pastissera, dona grossa a la qual molestava veure la xicalla rondant la seua tenda, eixia de tant en tant a la porta i espantava els xiquets. No li agradava que els menuts entrassen a demanar-li llepolies quan no duien diners. Per això havia d’estar alerta:
- Fora, fora d’ací, roders! Aneu a fer alguna cosa de profit! –cridava la pastissera, i els xiquets fugien com llampecs pels carrers del poble, amagant-se darrere dels cantons, per tornar a l’atac quan la dona fes mitja volta.
Realment, la botiga era preciosa i neta, i hi havia tantes coses que ningú no hauria pogut deixar de mirar-la: pots grans i menuts amb pastilletes roses, blaves, grogues; pedretes dolces, regalèssia... però, per damunt de tot, el mostrador dels ninots de xocolata era el que més atreia l’atenció: hi havia casetes, ous, princeses, gegants... i tot, tot de xocolata.
Un dia, el més menut de tots els xiquets que feien rabiar la botiguera es quedà encantat, és a dir, s’aturà, bocabadat, mirant una nova figura, la d’un guerrer a cavall. Duia una senyera a la mà i els seus ulls, fets amb boletes verdes, brillaven enlluernadors. Tan meravellat estava el xiquet que no s’adonà que els seus amics havien pegat a fugir, perquè l’ama de la tenda sortia, aquesta vegada, armada amb una granera.
I, ai! El xiquet sentí al cul un colp dur, i després un altre, i una veu que li deia:
- Jas, aprèn! I ja pots dir als teus amics què els passarà si tornen a venir per ací a molestar…
El xiquet, espantat primer i enfadat després, perquè no estava fent cap maldat, se n’anà a casa, no sense haver dit amb els ulls al guerrer de xocolata que el volia molt i que tornaria a veure’l, encara que hagués de rebre granerades. I va veure com el guerrer li feia l’ullet d’una manera amistosa.
L’endemà, aprofitant l’hora que la botiguera estava dinant, el xiquet tornà a la pastisseria i s’alegrà en veure que el guerrer encara hi era. Estigueren mirant-se durant dues hores i així s’ho explicaren tot. El guerrer li contà que havia participat en moltes batalles i que la bella senyera que duia era la del seu poble. També li parlà de com cuidava el seu cavall i com havia de netejar les seues armes perquè no es rovellassen. El xiquet li digué:
- Quan seré gran em faré guerrer.
Així parlaven quan, en sentir unes passes feixugues, decidiren acomiadar-se fins a l’endemà. La botiguera arribava per obrir la porta.
L’endemà es tornaren a veure a la mateixa hora i parlaren de què farien quan estarien junts, quan el xiquet, amb dines, pogués fer eixir el guerrer del mostrador, perquè allò era com estar empresonat. El xiquet li va prometre que l’endemà tornaria amb els diners necessaris per a ajudar-lo a escapar.
I així s’acomiadaren somiant tots dos en el moment esperat.
Però no va ser tot tan fàcil, perquè al matí següent, quan la botiguera havia obert la seua tenda i es posava el davantal, sonà la campaneta de la porta i entrà un home.
El guerrer va sentir com deia:
- Bon dia, senyora, vull que em pose totes les figures de xocolata que tinga.
- Molt bé, senyor, ara mateix –digué la pastissera.
En sentir això, el guerrer no pogué evitar un calfred que li recorregué tot el cos, i pensà:
- No vull anar amb ell, no puc defraudar el meu amic, que vindrà a migdia a rescatar-me. He de fer alguna cosa –i fent un brusc moviment amb la seua cama, caigueren en terra cavall i cavaller, i l’animal es trencà la cua-. Ho sent molt, cavall meu, jo també m’he fet molt de mal, però si ens troben trencats no ens vendran i podrem anar amb el nostre amic.
- Hiiii! Hi estic d’acord –digué el cavall.
Però l’estratagema no va donar resultat, perquè l’home, que era molt llépol, digué a la botiguera:
- Sí, aqueix també, encara que estiga trencat, me l’aniré menjant pel camí...
Cavall i guerrer pensaren que, almenys, si no els posaven dins la capsa amb tots els altres nins de xocolata, tindrien més possibilitats de fer alguna cosa per fugir, i de seguida ho decidiren.
Quan l’home isqué de la tenda, guerrer i cavall començaren a suar. Tant suaren que li relliscaren a l’home de les mans i caigueren a terra, on xocaren tots dos amb la dura vorera. Després sentiren que l’home deia:
- Dimonis, ja m’han caigut! I com han quedat ! Els deixaré, perquè estan molt bruts. Té, és igual, me’n menjaré un altre.
I s’allunyà. A terra quedaren ferits i empolsegats el guerrer i el seu cavall.
Quan el xiquet, puntual a la cita, arribà a la tenda i va veure que el seu guerrer ja no hi era, quasi començà a plorar. Però, de sobte, va sentir:
- Ssssss, ssssss, amic...!
I els va veure. Les grosses gotes de suor que havien utilitzat per a fugir ja se’ls havien eixugat a les cames del guerrer i les potes del cavall. El xiquet els agafà i, mentre li anaven contant la seua última aventura, els netejava afectuosament. Amb els seus ditets remodelava aquelles imperfeccions que eren mostra de tot el que l’estimaven.