dimecres, 28 de novembre del 2007
Notícies de contacontes
El 24 i el 29 de desembre al mercat municipal de Sueca, vindrà el contacontes nadalenc de 11 a 13h.
dilluns, 26 de novembre del 2007
Hola a tots, ahir diumenge, dia 25 de novembre, el diari el país va iniciar la publicació de contes infantils en dvd. Aquesta entrega és setmanal.
dimecres, 21 de novembre del 2007
dilluns, 19 de novembre del 2007
Quart conte
Peret i les herbes màgiques
Hi havia una vegada un home que li deien Peret. Aquest vivia en un poble que estava amagat per turons molt alts. Peret tenia una casa al costat del castell d’un gegant que sempre estava enfadat per la fam que tenia. El gegantot tenia el poble espantat pels grans bramits que feia.
Un dia Peret va eixir de casa per anar a recollir unes herbes que sols eixien al costat del castell ja que segons diu la llegenda, les arrels donen una força de milhomes. Després d’haver recollit les herbes es va adonar que s’havia fet de nit. Aleshores, Peret no trobava el camí de tornada perquè tot era tan fosc com una gola del llop. De sobte, va sentir que el gegant pegava un bramit.
Peret que era molt valent va dir:
- I ara si m’ix el gegant, què faig?
Encara no ho havia acabat de dir i ja tenia el tenia al darrere. El gegantot el va agarrar en les mans i li va preguntar:
- Tu què fas per ací?
Peret li va contestar:
- M’he perdut i no trobe el camí per tornar a casa, i tu?
- He eixit per buscar el sopar perquè fa molts dies que no menge i estic famolenc, però veig que ja el tinc el sopar per avui.
Peret li contesta:
- No pensaràs que sóc el teu sopar, veritat?
En això, el gegant li contesta:
-Doncs sí, perquè has d’estar ben tendre.
Aleshores, Peret es menja les arrels i es tira a terra.
El gegant el volia agarrar, però Peret com que tenia tanta força li va tirar un turó al cap i el va matar.
Des d’aquell moment tots van viure molt contents i Peret es va fer l’amo del castell.
Hi havia una vegada un home que li deien Peret. Aquest vivia en un poble que estava amagat per turons molt alts. Peret tenia una casa al costat del castell d’un gegant que sempre estava enfadat per la fam que tenia. El gegantot tenia el poble espantat pels grans bramits que feia.
Un dia Peret va eixir de casa per anar a recollir unes herbes que sols eixien al costat del castell ja que segons diu la llegenda, les arrels donen una força de milhomes. Després d’haver recollit les herbes es va adonar que s’havia fet de nit. Aleshores, Peret no trobava el camí de tornada perquè tot era tan fosc com una gola del llop. De sobte, va sentir que el gegant pegava un bramit.
Peret que era molt valent va dir:
- I ara si m’ix el gegant, què faig?
Encara no ho havia acabat de dir i ja tenia el tenia al darrere. El gegantot el va agarrar en les mans i li va preguntar:
- Tu què fas per ací?
Peret li va contestar:
- M’he perdut i no trobe el camí per tornar a casa, i tu?
- He eixit per buscar el sopar perquè fa molts dies que no menge i estic famolenc, però veig que ja el tinc el sopar per avui.
Peret li contesta:
- No pensaràs que sóc el teu sopar, veritat?
En això, el gegant li contesta:
-Doncs sí, perquè has d’estar ben tendre.
Aleshores, Peret es menja les arrels i es tira a terra.
El gegant el volia agarrar, però Peret com que tenia tanta força li va tirar un turó al cap i el va matar.
Des d’aquell moment tots van viure molt contents i Peret es va fer l’amo del castell.
dimecres, 14 de novembre del 2007
El tercer conte
Aquest conte és de Mercè Rodoreda, jo l'he passat a primera persona.
TARDA AL CINEMA
Aquesta vesprada després de dinar, he anat a arreplegar la Caterina per a anar al Rialto.
Quan he arribat a sa casa he anat cara el seu pare, que seia en el balancí mig endormiscat, i li he dit unes coses de la feina. Després he cridat la Caterina, que feia cara de pocs amics i ens hem anat cap al Rialto.
En tot el camí no m’ha dit res, no sé què és el que li passaria. En arribar he comprat les entrades i hem entrat dins. Ens hem assegut sense dir-nos res. Quan han apagat els llums ha sortit una noia, a la pantalla, patinant, seguidament han sortit bicicletes. Després uns senyors asseguts al voltant d’una taula s’han ficat a parlar de política i com que a mi no m’interessa gens el tema m’he ficat a xiular i a picar de peus perquè ho llevaren. De sobte, el senyor del seient de davant, s’ha girat dient-me que callara i hem acabat els dos discutint.
A continuació, ha començat el film, a mi no m’estava agradant gens perquè és la típica història patètica d’amor amb final feliç. Quan han fet el descans, ens n’hem anat al bar a prendre alguna cosa. Allí he vist un amic meu i li he preguntat si tenia paquets de Camel i mitges Nylon i m’ha dit que no, que la setmana que bé en portarà perquè anirà a l’Havre. Quan hem tornat a la sala ja havia començat el film. Durant el tros més trist de la pel·lícula he vist la Caterina plorant i li he posat el braç sobre l’espatlla per consolar-la.
En eixir, hem anat a pegar una volta fins que s’ha fet de nit i l’he acompanyada a casa.
TARDA AL CINEMA
Aquesta vesprada després de dinar, he anat a arreplegar la Caterina per a anar al Rialto.
Quan he arribat a sa casa he anat cara el seu pare, que seia en el balancí mig endormiscat, i li he dit unes coses de la feina. Després he cridat la Caterina, que feia cara de pocs amics i ens hem anat cap al Rialto.
En tot el camí no m’ha dit res, no sé què és el que li passaria. En arribar he comprat les entrades i hem entrat dins. Ens hem assegut sense dir-nos res. Quan han apagat els llums ha sortit una noia, a la pantalla, patinant, seguidament han sortit bicicletes. Després uns senyors asseguts al voltant d’una taula s’han ficat a parlar de política i com que a mi no m’interessa gens el tema m’he ficat a xiular i a picar de peus perquè ho llevaren. De sobte, el senyor del seient de davant, s’ha girat dient-me que callara i hem acabat els dos discutint.
A continuació, ha començat el film, a mi no m’estava agradant gens perquè és la típica història patètica d’amor amb final feliç. Quan han fet el descans, ens n’hem anat al bar a prendre alguna cosa. Allí he vist un amic meu i li he preguntat si tenia paquets de Camel i mitges Nylon i m’ha dit que no, que la setmana que bé en portarà perquè anirà a l’Havre. Quan hem tornat a la sala ja havia començat el film. Durant el tros més trist de la pel·lícula he vist la Caterina plorant i li he posat el braç sobre l’espatlla per consolar-la.
En eixir, hem anat a pegar una volta fins que s’ha fet de nit i l’he acompanyada a casa.
dilluns, 12 de novembre del 2007
El segon conte
TERROR AL CASTELL
Era una nit de tempesta, els llampecs il·luminaven tot el castell. Aquest estava als afores de Salzburg, a dalt de la montanya en un ambient bastant tenebrós. Tot el paisatge estava rodejat per una boira que no se n’anava en tot l’any.
A dintre del castell del Senyor Von Trapp, s’acabava de tancar el llum de la cambra del majordom Max, un home d’uns setanta anys, amb els cabells blancs.
Un silenci envoltava tota la casa, fins que el rellotge de paret començà a tocar les dotze de la nit toc, toc, toc,... De sobte, al mateix temps que sona l’últim toc, un llampec torna a il·luminar-ho tot i, a més, es sent un crit d’angoixa. El Senyor Von Trapp s’alça d’un bot del llit i va directe a la cambra del majordom:
- Max despertat, has sentit eixe crit d’angoixa?
- Sí senyor, ara vaig a veure el que ha passat. Va dir el majordom alçant-se del llit.
El senyor, que no volia deixar sol al majordom, el va acompanyar
i es dirigiren a pegar una mirada per tot el castell. Passaren per davant de la cambra de la filla del Senyor que li deien Edelweiss i veieren que ella no era a dintre.
- On estarà aquesta filla meva? Edelweiss!. Va dir el Senyor Von Trapp.
Es va sentir un altre crit, i aquesta vegada sortia del menjador, on encara no feia ni tres hores que havien sopat. Anaren corrents i en obrir la porta veieren que, de baix de la taula gran hi havia un toll de sang. Van caminar corrents cap allí i observaren amb una gran esgarrifança que la sang que havien vist era d’Edelweiss. El seu cos estava allí amb un ganivet clavat a l’estómac i eixint-li sang a dojo. El seu pare es va quedar més blanc que la paret, però així i tot, va poder dir unes paraules:
- No, ella no per favor, la meua filla no!.
El Senyor Von Trapp va esclatar en un gran plor que es va sentir per tota la contrada i segons algunes persones que ho havien oït deien que aqueix plor el va fer tornar boig.
A l’endemà van soterrar a Edelweiss en el petit cementiri que hi havia darrere del castell.
Al cap d’un mes, el mateix dia, va aparèixer mort el Senyor Von Trapp i al següent el majordom.
Avui en dia, encara diuen que es senten els plors del senyor Von Trapp.
Qui sap què passà en realitat?
dilluns, 5 de novembre del 2007
Contacontes
Ací està l'adreça del contacontes del café del Duende perquè sapigueu quin serà el pròxim dia que torne a anar el contacontes.
Altres contes
El meu primer conte
Este és el primer conte. Espere que us agrade. Podeu posar la vostra opinió.
Els lladres i la xica
El meu nom és Carles i tinc vint-i-set anys. Quan en tenia vint-i-tres treballava per l’empresa “Gescartera” però, amb el descobriment del pastís ens despatxaren a tots els treballadors. Des d’aleshores sóc lladre. Treballo junt el meu amic Francesc que té els mateixos anys que jo.
Vaig a contar què ens va passar amb el primer robatori. Un dissabte, Francesc hem toca per telèfon i em diu: “Carles, aquesta vesprada els propietaris de la casa que fa cantó del carrer Major se’n van de viatge. Aquesta nit entrarem a robar. Recorda-te’n de portar l’escala”. A la una del matí se n’anàvem els dos en direcció cap al carrer Major. Entre els dos portàvem l’escala i miràvem que no ens veiés ningú. Quan vam arribar a la casa Francesc posava l’escala a una de les finestres mentre jo, guaitava que no vingués ningú. A continuació, jo aguanto l’escala i el meu amic entra a dintre de la casa què està tota fosca. El meu company va començar a tirar per la finestra objectes de gran valor com: un collar de perles, un bagul, un mirall molt antic... Jo anava ficant-ho tot en un sac. Tot anava bé fins que vaig sentir el rugit d’un lleó. Es va encendre un llum i Francesc va fer un crit aterridor. Jo em vaig amagar perquè no em vegeren i vaig veure que algú agafava l’escala i l’entrava dintre. Moments després, veig que el meu company de feina surt d’un bot per la finestra i me n’adono que a més que està més blanc que la paret porta la cara plena de sang, va i hem diu: “Carles, corre! Un lleó ve al darrere!”. No m’ho penso dues vegades i començo a córrer sense mirar al darrere. El lleó anava acaçant-nos pels carrers. Vam veure dos policies i la bèstia, en veure’ls es va parar en sec. Un dels policies diu: “Mira, ja està ací la xica!”. L’altre diu: “però reina, on t’havies ficat?”. Nosaltres ens vam quedar de pedra i els ho vam contar tot als dos policies. Ens vam entregar i ens va caure dos anys de presó. La lleona, (no era un lleó com pensàvem) era la mascota de la policia local.
Vaig a contar què ens va passar amb el primer robatori. Un dissabte, Francesc hem toca per telèfon i em diu: “Carles, aquesta vesprada els propietaris de la casa que fa cantó del carrer Major se’n van de viatge. Aquesta nit entrarem a robar. Recorda-te’n de portar l’escala”. A la una del matí se n’anàvem els dos en direcció cap al carrer Major. Entre els dos portàvem l’escala i miràvem que no ens veiés ningú. Quan vam arribar a la casa Francesc posava l’escala a una de les finestres mentre jo, guaitava que no vingués ningú. A continuació, jo aguanto l’escala i el meu amic entra a dintre de la casa què està tota fosca. El meu company va començar a tirar per la finestra objectes de gran valor com: un collar de perles, un bagul, un mirall molt antic... Jo anava ficant-ho tot en un sac. Tot anava bé fins que vaig sentir el rugit d’un lleó. Es va encendre un llum i Francesc va fer un crit aterridor. Jo em vaig amagar perquè no em vegeren i vaig veure que algú agafava l’escala i l’entrava dintre. Moments després, veig que el meu company de feina surt d’un bot per la finestra i me n’adono que a més que està més blanc que la paret porta la cara plena de sang, va i hem diu: “Carles, corre! Un lleó ve al darrere!”. No m’ho penso dues vegades i començo a córrer sense mirar al darrere. El lleó anava acaçant-nos pels carrers. Vam veure dos policies i la bèstia, en veure’ls es va parar en sec. Un dels policies diu: “Mira, ja està ací la xica!”. L’altre diu: “però reina, on t’havies ficat?”. Nosaltres ens vam quedar de pedra i els ho vam contar tot als dos policies. Ens vam entregar i ens va caure dos anys de presó. La lleona, (no era un lleó com pensàvem) era la mascota de la policia local.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
