dimecres, 27 de febrer del 2008

Les tres xiques que no sabien parlar bé


Això diu que era una dona que tenia tres filles molt boniques; però totes tres parlaven malament i, per aquest motiu, cap jove no s’acostava a elles. La mare estava molt preocupada per si es quedaven fadrines per culpa de tal defecte.
Un dia, arribaren al poble tres xics forasters i veieren, a través de la finestra de casa, les xiques brodant. De seguida, llur bellesa els captivà. A partir d’aleshores, cada vesprada els xics les rondaven des de la vorera d’enfront. La mare s’adonà del que ocorria i tota contenta ordenà a les filles:
-Xiquetes, els cabells ben fets, i a brodar al costat de la finestra.
Al cap d’uns dies, com que els xics no es decidien encara a apropar-se a elles, la mare resolgué deixar-les soles durant una estona, dient que se n’anava a comprar:
-Ara veurem si, per fi, se us acosten, mentre jo sóc fora comprant.
Vosaltres no heu de fer res, només passejar davant la finestra i pegar una miradeta al menjar que és al foc. I no parleu. Sobretot, no parleu.
A penes se’n va la mare, els tres joves creuen el carrer, i allí teniu les xiques, ben pentinades, amunt i avall per davant la finestra. Llavors, la menuda s’aparta un moment per vigilar el foc, i exclama:
-Tata, l’ola bul!
-Destapa la papandorra! –li contesta la mitjana.
-Calla, llenga de guifarrí! Que no has dit a la mare que callares? –xiscla la major.
Els tres joves arrancaren a córrer, esbalaïts, i no hi tornaren mai més.

dimarts, 26 de febrer del 2008

Contacontes a tv3

Noticia de tv3, on expliquen l'ofici d'explicar contes, i ens mostra com treballa el màxim exponent en el sector, Joan Boer

dilluns, 25 de febrer del 2008

Les tres germanes i els lladres


Això diu que eren tres germanes òrfenes que vivien en una masia.
Un dia, son pare se n’anà a València per resoldre un negoci. Com que no havia de tornar fins l’endemà, abans de marxar els manà que a la nit no obrissen casa a ningú.
Caigué la nit. Les filles encengueren la llar per tal de fer el sopar. Plovia.
Al cap d’una estona, van sentir trucar a la porta. S’abocaren a la finestra per veure qui era i advertiren la presència d’una monja muntada sobre una somera. Cinc homes l’acompanyaven. Un d’ells digué:
-Obriu, per l’amor de Déu, i doneu hostatge a la mare abadessa, que està malalta.
Primerament, les xiques no volien obrir, segons el manament del pare; però després els va saber greu que la monja es banyàs; de manera que la deixaren entrar.
Creient que estava malalta, la feren pujar a una habitació. Mataren un pollastre i la germana més menuda li pujà dues tasses de brou de la substància de l’au i li les serví a la boca. Més tard, li va pujar la tercera tassa i li va dir:
-Mare abadessa, tinga una altra tassada perquè es recupere.
En aquesta ocasió, li la va oferir en la mà. Quan la monja alçà el braç per beure el brou, la xica notà que tenia la mà peluda. Aleshores, baixà de pressa per comunicar la noticia a les germanes.
La menuda va pujar de nou amb una tassa. Darrere d’ella anaven la mitjana i la major, aquesta amb una destral amagada a l’esquena. La germana més jove oferí la tassa a la falsa monja. En alçar aquesta el braç, rebé una destralada al coll. La germana gran va matar, així, l’arter lladre que s’havia disfressat de monja per poder entrar a robar en la masia.
Els altres lladres esperaven, fora de casa, el seu còmplice. Per tal com tardava a obrir-los la porta, colpejaren suaument el picaporta. Des de dins, la germana menor, tot agafant ànim, els contestà:
-Entreu, entreu, que a mesura que entreu anireu caient. L’abadessa, ja l’hem morta ; ara hi falteu vosaltres.
Els lladres, descoberts, arrancaren a córrer, lleugers com els vent, i a l’instant es perderen en aquella nit, més fosca que una gola de llop.

dimecres, 20 de febrer del 2008

L'alfàbega


Això va ser una volta tres germanes que s’havien quedat, des de menudetes, sense pare ni mare i vivien amb els avis en una caseta, molt a prop del palau del rei.
Cada dia, una d’elles regava amb l’arruixadora una alfàbega gran i preciosa que tenien al jardinet i que s’estimaven bona cosa.
Quan el rei eixia a estirar les cames, les hi veia, i li feien gràcia.
Una vegada, la major estava regant l’alfàbega, quan el rei, caminant vora el jardí, li va demanar:
-Jardinereta galana, quantes fulles té l’alfàbega?
Ella no va saber què respondre-li. Es va fer més roja que una tomaca i se’n va entrar de seguida dins de casa.
-Ai, àvia!
-Què et passa? –fa l’àvia.
-El rei m’ha preguntat quantes fulles té l’alfàbega, i jo no he sabut què contestar-li.
-I què? No patesques per això –li aconsellà l’àvia.
L’endemà, la germana mitjana agafa l’arruixadora i es posa a regar la planta. En això, el rei torna a passejar per allí i li formula la mateixa pregunta:
-Jardinereta galana, quantes fulles té l’alfàbega?
La mitjana, desconeixent també la resposta, se n’entrà atorrollada, tot seguit, a casa.
-Ai, jaia, ai!
-Què et passa? –fa l’àvia
-Ai, jaia!, que el rei m’ha preguntat quantes fulles té l’alfàbega, i jo no he sabut respondre-li.
-Mira, jas! Filla meua, no li dónes importància a això
Salta, llavors, la menuda:
-Demà jo regaré i li diré una cosa ben dita al rei
L’endemà, mentre la menuda arruixava l’alfàbega, el rei es presenta de nou al costat del jardí i li fa la mateixa pregunta que a les altres:
-Jardinereta galana, quantes fulles té l’alfàbega?
Ella, que no es xuclava els dits, li replica, alb un parlar assaonat:
-¿Pot dir-me Sa Majestat, que sap llegir i comptar, quantes estrelles hi ha al cel i grans d’arena a la mar?
És clar, el rei no sabé donar-li la resposta. I amb cara de pocs amics regressà a palau. Per la seua part, la menuda acabà de regar l’alfàbega i se n’entrà dins de casa. Les seues germanes delejaven conèixer la contestació que havia donat al rei. Ella els ho contà.
Des d’aleshores, el rei feia morros i, encauat en la seua cambra, ni menjava ni dormia. Era de plànyer l’aspecte que presentava. Els criats es van preocupar molt per la melanconia del monarca, i aquest els va manifestar que sols deixaria d’estar murri si la menor de les tres germanes el visitàs a palau i li portàs un bescuit. Un dels criats s’encaminà, doncs, a casa d’ella per fer-la sabedora del desig reial i, zam zam!, amb quatre camallades s’hi plantà.
La xica acceptà complaure el rei, fent-li un bescuit per a unes quantes menjades. Va agafar una dotzena d’ous, va separar les clares dels rovells i va batre les clares fins a deixar-les a punt de neu. Tot seguit, hi afegí i remenejà, successivament, la resta dels components: dotze cullerades de sucre, altres tantes de farina i els rovells. Ficà la massa en la bescuitera i, sabeu què?, a continuació, amagà el seu anell dins la pasta. Ho va posar al fornet, a foc lent, i tan aviat com va coure el bescuit, el va dur al monarca. I allà teniu el rei menjant-se’l ben a gust. Després de pegar alguns mossos, notà una cosa dura.
-De qui és aquest anell? –preguntà, en descobrir-lo, a la xica.
-És meu, Majestat. M’ha caigut de la mà quan feia el bescuit –contestà ella.
-Doncs aquest anell el coronarà com a reina –sentencià el monarca.
Com heu pogut suposar, el rei s’havia enamorat d’ella. I és que –s’ha de dir-, a banda de viva, era bonica per demés. Al cap d’un cert temps es van casar. I van ser molt feliços.


En Perot contacontes

dilluns, 18 de febrer del 2008

L'home de la vaca


Hi havia una volta un home que anava al mercat del poble amb una vaca per vendre-la. Pel camí es va topar amb dos desconeguts, els quals li van oferir una talecada de diners per la vaca, indicant-li que la dugués a una cova on es trobava el seu cap i que allí li pagarien.
Ell accepta l’oferta, i s’hi dirigeixen. Arriben al lloc –que no era sinó el cau d’una banda de saltejadors- i els lladres maten l’animal, el cuinen i se’l mengen. Però ni li’l paguen a l’amo, i el despatxen de mala manera.
Al poc de temps, l’home de la vaca es va assabentar que el cap de la banda estava molt malalt. Aleshores, què va fer? Doncs es va vestir de metge i, amb aquesta fatxa, es posà a rodar prop de la cova per tal que el veiessen i el cridassen per curar-lo. I així va ser, perquè els lladres, en veure’l, el van fer anar davant del malalt. Ja en la cova, l’home envià els lladres a buscar per la muntanya unes plantes rares –segons ell, de propietats guaridores- i així es quedà sol amb el cap de la banda. De seguida aprofità l’ocasió per traure’s una porra plena de claus de davall del devantal i –pim pam! –es posà a pegar-li porrades fins que quasi el ca deixar mort, mentre li repetia:
-Això, per no pagar-me la vaca; això, per no pagar-me la vaca!
Agafà, després, tots els diners dels lladres i pegà a fugir.

dimecres, 13 de febrer del 2008

L'home que van citar als tribunals


Una vegada un home anava de camí i en això un altre li demanà ajuda:-Bon home, ajude’m, per favor.
-Què li passa? –li pregunta.
-Que el meu burro s’ha estacat en el fang i no pot tirar avant. Per favor, ajude’m!
-Bé, jo l’ajudaré. D’on vol que l’agarre?
-De la cua –li contestà l’altre.
-Però... de la cua? Li la trencaré d’una estiregassada.
-Calle, home, calle. Què ha de trencar?
Estira de la cua i, claaac!, cua arrancada.
-Quina desgràcia! –fa l’amo de l’animal-. Jo, a vosté, el cite als tribunals.
-Bé, cite’m si vol –li contesta.
Continua caminant i, més avant, en passar per un pont, veu un vellet que estava esporgant-se allí baix. I amb tant de mirar, cau damunt d’ell. El vellet, ban amarg, fa :
-Ai, jove, quasi em mata! Jo, a vosté, el cite als tribunals.
-Doncs bé, cite’m si vol.
Al cap de cert temps, el jutge el fa anar davant d’ell, i s’hi troba l’amo de l’ase. El jutge es posa a interrogar-lo:
-¿Vosté ha arrancat la cua a l’ase d’aquest senyor?
-Sí, senyor jutge.
-Explique’s.
-Mire, sentor jutge, aquest home tenia el burro estacat al fang i no l’en podia traure i, per això, em va demanar que l’ajudàs. Jo el vaig agarrar de la cua, vaig estirar i, sense voler, la vaig arrancar. Ei!, so vol, em dóna el burro, i quan li cresca la cua, li’l tornaré.
-Sí, i que no li cresca mai! El burro, me’l quede jo –fa l’amo.
-Bé, doncs cas arreglat –sentencià el jutge-. L’acusat no té culpa.
Adéu-siau –s’acomiadà aquest i tira a anar-se’n.
-Xe!, espere’s, que encara té un altre juí -li ordenà el jutge.
A continuació, es veu allí el vell que estava llevant-se els paràsits sota el pont. I el jutge li exposa una nova denuncia presentada contra ell:
-Aquest ancià l’acusa d’haver caigut damunt d’ell des de dalt d’un pont. L’altre fa:
-És veritat, senyor jutge. Però quina culpa tinc jo? Si vosté vol, ara em fique jo davall el pont i que bote ell contra mí.
-Sí, i que em mate jo en el bot! –protesta el demandant.
I el jutge diu:
-Cas solucionat. Bon home, ja se’n pot anar, lliure de càrrecs.

dilluns, 11 de febrer del 2008

Els tres consells de l'amo


Doncs, senyor, açò diu que era un matrimoni que eren molt pobrets i tenien un fill, i un dia l’home va dir a la dona:
Me’n vaig pel món a guanyar bona cosa de duros.
L’home marxà. Camina que caminaràs, va arribar a un poble llunyà i es va quedar allí treballant per a un amo. Després de molts anys de treballar-hi, digué a aquest:
Me’n torne a ma casa, perquè ja fa un grapat d’anys que no he vist la meua família.
-Bo –contestà l’amo-. Què vols que et done, diners o tres consells?
-Done’m tres consells.
-Doncs mira –li explicà-, el primer consell és: “No et deixes les sendes velles per les novelles.” El segon és:” Allò que no t’hages de menjar, deixa-ho cremar.” I el tercer és: “Abans de fer la cosa, pensa-la tres voltes.” –I afegí: -I el dia que més alegria tingues en tota la teua vida, destapa aquesta caixeta.
Li va donar una caixeta. Els tres consells i la caixeta eren la paga pel temps que havia treballat allí, a banda d’haver-hi viscut, de criat, a tot sospès.
Regressant al seu poble, s’ajunta a un altre que anava en la mateixa direcció. En aplegar a un lloc on el camí s’entreforcava, el company de viatge fa:
-Tirem pel trencall, que hi avançarem més.
Però ell li respon:
-No. Jo sempre he anat per aquest camí, i ara no vull deixar-me les sendes velles per les novelles.
Tira, doncs, per on havia anat sempre; i l’altre, pel trencall. Quan arriba al punt on tornaven a unir-se els dos camins, hi havia un rogle d’homes parlant, allí parats. S’hi acosta per saber què ocorria i es veu en terra, mort, aquell de qui s’havia separat en el viatge.
-Què li ha passat? –pregunta.
-Doncs mire –l’informaren-, que en aqueixa senda ixen lladres i roben als vianants, i aquest, a més de robar-li, l’han mort.
Aleshores, l’home es va dir: “Quanta raó tenia el meu amo en aconsellar-me que no em deixàs les sendes velles per les novelles!” Continuà caminant fins que, a poqueta nit, es va quedar en una posada per dormir. Allí estaven assegudes a taula una xica molt grossa i una xica molt prima. La grossa quasi no menjava, mentre que la primiua, vinga d’engolir, vinga d’engolir. I es digué, estranyat: “¿Açò com pot ser, que la que menja poc estiga tan grossa i la que menja molt estiga tan flaca? Açò per què deu ser?... Però, toca toca, el meu amo m’ha aconsellat que allò que no m’haja de menjar, ho deixe cremar”. No va preguntar res, i es va gitar. L’endemà, quan es va alçar, li va pagar a l’hostaler. I aquest li va declarar:
-Vull revelar-li un secret: sàpia que avui vosté s’ha trobat la vida.
-Per què?
-Doncs mire, a tots els que vénen ací, els criden l’atenció les meues filles. I com que tenen tant de pesar, l’una de ser tan flaca i l’altra de ser tan grossa, jo, tots els que ho pregunten, els mate, de malícia que tinc.
Aleshores, el que s’havia allotjat va pensar: “Ah, doncs sí que m’estimava el meu amo!” I continuà el viatge.
Després de molts dies de camí, va aplegar al seu poble entre dues fosquetes. I quan era davant de sa casa, des del carrer va observar que la seua dona estava agafada del coll d’un rector. “Ai, la gandula!, es coneix que es fa amb el rector. Jo la mate!... Però, toca, no vull matar-la per ara. De primer ho pensaré tres voltes.” Va i entra dins de casa. I la dona, així que el veu, se li acosta i exclama, tota contenta:
-Ai, el meu home! Per fi ha tornat! –vinga l’abraçada i vinga la besada. I li diu: -Mira que sort que hem tingut: el nostre fill és rector.
Fa el marit:
-Quina alegria més gran tinc! Avui és el dia més feliç de la meua vida.
De seguida, destapa la caixeta, i estava... ¡tota plena de bitllets! L’amo li havia pagat per tot el temps que havia treballat per a ell.

dimecres, 6 de febrer del 2008

El pobre avariciós




Això diu que era un pobre que no tenia casa ni què menjar i, demanant almoina, va veure uns que tenien casa i no els faltava el menjar. Llavors, demanà al Nostre Senyor tenir com aquells. Tot seguit, se li aparegué el Nostre Senyor i li digué:
-Et posaré monedes d’or al cabàs, les que vulgues. Però si cauen a terra, es transformaran en pols, perquè tu ets pols i t’has de convertir en pols.
Li ficà unes quantes monedes d’or al cabàs, i el pobre li’n demanà més.
Continuà posant-n’hi fins a arribar a mig cabàs, i també li’n va demanar més. Li va omplir, doncs, el cabàs. Però el pobre en volia més encara:
-Pose’n un grapat més, que no cauran.
Això ho féu el Nostre Senyor, i aleshores caigueren a terra unes monedes i totes es van convertir en pols per culpa de l’avarícia d’aquell home.

dilluns, 4 de febrer del 2008

Francesqueta




Açò diu que era una xica que es deia Francesqueta. Vivia en una barraqueta i, pobreta!, no tenia pare ni mare, ni casa, ni res. Era molt bona xica. Anava tots els diumenges a missa. Un dia es trobava a l’església resant en missa, i va i el Nostre Senyor li pregunta:
-Com estàs, Francesqueta?
Diu:
-Contenteta i purissimeta, Senyor, però...
-Però què, Francesqueta?
-Ai!, que voldria tenir una caseta.
-Doncs vés, que allí la tindràs.
Se’n va i, en compte de la barraqueta, es veu una caseta, ¿més boniqueta...!
-Ai, quina caseta més boniqueta que tinc!
L’altre diumenge, en missa, el Nostre Senyor li pregunta:
-Com estàs, Francesqueta?
-Contenteta i purissimeta, Senyor, però...
-Però què, Francesqueta?
-Ei!, que voldria tenir cadires, una taula; tenir un llitet per a poder-me gitar; i així estaria més bé.
-Doncs vés a casa, que ho tindràs.
Se’n va a casa, i s’hi veu les cadires, la taula, el llit. I tot més ben arreglat...! Ai, que contenta que estava!
L’altre diumenge, el Nostre Senyor li pregunta:
-Com estàs, Francesqueta?
-Contenteta i purissimeta, Senyor, però...
-Però què, Francesqueta?
Diu:
-Que m’agradaria tenir un corralet amb animalets per a torbar-me...
-Vés, que allí ho tindràs.
Se’n va, i allí tenia el seu corralet amb gallinetes que li ponien i conillets.
Ai, estava més contenta...!
L’altre diumenge, el Nostre Senyor li pregunta:
-Com estàs, Francesqueta?
-Contenteta i purissimeta, Senyor, però...
-Però què, Francesqueta?
Diu:
-Que voldria tenir roba, perquè vaig sempre igual, i sabates.
-Doncs vés, que allí ho tindràs.
Se’n va, i es veu un armari tot ple de roba i de sabates. I ella, ¡més contenta...!
L’altre diumenge, en missa, el Nostre Senyor li pregunta:
-Com estàs, Francesqueta?
-Contenteta i purissimeta, Senyor, però...
-Però què, Francesqueta?
-Ei!, que voldria tenir alguna joieta també: arracades, collaret, algun anell...
-Vés, que allí ho tindràs.
Se’n va a casa, i es veu allí les joies. Quina alegria més gran!
El diumenge següent, ja la tens a ella cap a l’església, ¡més mudada...!: amb una bata preciosa, unes sabates ben boniques, les seues joies... I en missa, el Nostre Senyor li pregunta:
-Com estàs, Francesqueta?
I fa ella:
-A mi ja no em diuen Francesqueta, a mi em diuen senyora Francesca!
-Sí? Doncs mira, per orgullosa, al a barraqueta. Per orgullosa!
Així que, quan va tornar allí, ja no tenia res, només la barraca que tenia abans.