dilluns, 3 de desembre de 2007

Sara


Aquella nit ens la vam passar estimant-nos. El foc dels nostres cossos es va anar apagant a mesura que jo encenia una cigarreta pels dos i la llum del matí anava entrant en aquella habitació petita d’hostal.
Sabíem que allò anava a canviar per complet les nostres vides, ja que ens havíem dit quan ens estimàvem.
Vaig recordar que feia just un mes, una vesprada de juliol ens vam conèixer a la piscina del poble. Les nostres mirades es van creuar i a mi em va recórrer un calfred per tota l’esquena. En eixe instant vaig saber que el nostre destí era estar junts.
En recordar aquell moment em van caure dues llàgrimes, tu me les vas eixugar i em vas fer un bes càlid als llavis. Em vas dir que en tornar de la guerra demanaries la mà al meu pare i ens casaríem a l’església del poble.
En sentir-te dir aquelles paraules em vaig alegrar i entristir a la vegada ja que te n’anaves i no sabia quan tornaries. Però el destí no sabem què ens depararà, i tu et vas morir en un accident d’autobús mentre tornaves a casa després de tres anys de guerra.
De tot açò ja fa un any i demà em casaré, però aquella nit sempre la recordaré.

1 comentari:

Tereseta ha dit...

Aquest conte, encara que un poc trist, m'ha agradat molt. Moolt bé!!!