L’ama de la merceria caminava carregada de bosses on duia fils, agulles, tisores i llanes que venia a la seua botiga, quan de sobte entropessà amb la vorera i li caigué a terra un gran botó, d’una petita capsa.
La senyora continuà caminant sense adonar-se’n . I el botó quedà al carrer, pensant:
- L’hem feta bona!, els meus germans han continuat al seu lloc I jo ací! Què faré?
Estava preocupat i se sentia molest perquè era l’hora de més sol i començà a suar pels foradets dels seus ulls. Després s’adormí.
Quan es despertà, recordà la seua situació i començà a pensar quin destí hauria tingut si per l’accident no hagués caigut de la seua capseta:
- Un bon dia, algú m’hauria comprat per cosir-me a una bateta o a un pantaló, qui sap si a un paracaigudes...
Però deixà de somiar per fer-se càrrec de la seua situació:
- Tan prop com estic d’una claveguera, el més segur és que caiga als col·lectors de la ciutat i passe una vida fosca i avorrida...
Estava pensant això quan, de sobte, sentí unes veus de xiquet que deien:
- Home, un botó!
- Oi tant! I dels bons… !
I ràpidament passà del dur contacte del terra a una mà grosseta i calenta. Se n’alegrà. No sabia que ell era tan bo, però tingué ocasió de comprovar-ho, en arribar a casa del seu petit amo.
El botó esperava notar l’olor del fil, les tisores i la roba, pensant que anaven a cosir-lo al lloc més important; però no va ser així, perquè el xiquet va traure una capsa menuda i lleugerament gastada. El seu amic en duia una altra també menuda i gastada.
- Què voldran fer? –pensà el botó.
I ho va saber quan sentí que el xiquet deia:
- Ara jugarem a botons!, aquest nou serà el meu preferit.
I va veure com organitzaven un partit de futbol damunt la taula del menjador, utilitzant botons i botonets com a jugadors.
Li agradà la idea, encara que després d’una estona de joc es trobava ben marejat i el cap començà a donar-li voltes. És clar, mai no se li havia exigit un esforç tan gran. Quan acabà el partit, els seus companys li feren massatges i l’animaren.
Passaren un mes i dos mesos, i el botó se sentia feliç perquè li agradava aquella vida de botó-joguina. Un bon dia es despertà sentint uns plors sonors de la xiqueta més menuda de la família. Era la germaneta del seu amo. El botó es fregà els ulls i prestà atenció, per saber què passava, i va sentir:
- No puc posar la bata a la meua nina! Dóna’m un botó de la teua capseta...
Al xiquet no li agradava veure plorar la seua germana i, encara que no li feia molta gràcia donar-li un dels seus botons, li acostà la capseta.
Quan la nena va veure tants botonets, començà a regirar i regirar fins que va trobar el preferit del germà.
- És aquest el que vull.
Discutiren un poc, perquè el xiquet es negava a donar-li aquell botó, però ella es tragué de la butxaca una pedreta que lluïa molt i la donà al germà. Tancaren el tracte, tot estava bé així.
Aquella vesprada, la nena cosí el gran botó a la bata de la seua nina. Era feliç, li quedava molt bé. El botó descobrí per primera vegada què era ser botó i es trobava content. Treballava molt, això sí, perquè ser botó de bata de nina dóna molt de treball. El botó sabia que, en aquesta feina, no era el més important; però era necessari perquè, sense ell, la nina passava fred, la nena plorava, el xiquet s’entristia, la mare es disgustava...
Un bon dia, la nena deixà la nina al bancalet de casa perquè l’havien cridada a berenar; un gos que passava per allí començà a jugar amb la nina i, sense voler, va fer saltar el botó. Aquest es quedà en terra, sota unes plantes, pensant:
- Què serà de mi, ara?
Allà pasa temps i temps. S’hi havia acostumat ja, no treballava i estava a l’ombreta; però, vertaderament, aquella no era vida de botó.
Al cap de molt de temps, un caminant, amb una motxilla a l’esquena, es va asseure a descansar en una pedra i, mirant les plantes que feien ombra al botó, el va descobrir.
- Un botó!, quina sort, em feia falta per al pantaló de pana. Me l’hi cosiré.
I així ho va fer. El botó s’alegrà de tenir un nou amo i pensà:
- Ara coneixeré món.
I era ben cert, el caminant el va dur per muntanyes, rius, planes i llacs. Per al botó, era una autèntica aventura. Això sí que era una vida divertida. Observava plantes i animals, i aprengué el so de la flauta i el nom de les estrelles i totes aquelles coses que agradaven al seu amo.
Un sia, pujant per un vessant, el muntanyenc s’enganxà el pantaló en un esbarzer i el botó es descosí. Rodà i rodà i anà a caure a la vora d’un riu d’aigua molt freda. Tronà a sentir-se sol. Però poc de temps va estar allí, perquè una velleta del poble veí, que hi passejava com totes les vesprades, el veié i, ajupint-se amb dificultat, l’agafà de terra i serenament va dir:
- És un bon botó, una miqueta vell com jo, però com deu haver vingut a para ací? Bé, el cosiré a la meua falda de festa i així no es desgastarà massa.
El botó, satisfet d’aquella nova ama, arrugadeta com una pansa, es va trobar cosit en una falda negra amb estrelletes blanques. Quan arribaven les festes, l’acompanyava a la plaça del poble i, a la nit, quedava tancat en un armari que feia olor d’espígol i de romaní. Així passà la seua vellesa, tan plàcida i dolça com la de la seua ama.
La senyora continuà caminant sense adonar-se’n . I el botó quedà al carrer, pensant:
- L’hem feta bona!, els meus germans han continuat al seu lloc I jo ací! Què faré?
Estava preocupat i se sentia molest perquè era l’hora de més sol i començà a suar pels foradets dels seus ulls. Després s’adormí.
Quan es despertà, recordà la seua situació i començà a pensar quin destí hauria tingut si per l’accident no hagués caigut de la seua capseta:
- Un bon dia, algú m’hauria comprat per cosir-me a una bateta o a un pantaló, qui sap si a un paracaigudes...
Però deixà de somiar per fer-se càrrec de la seua situació:
- Tan prop com estic d’una claveguera, el més segur és que caiga als col·lectors de la ciutat i passe una vida fosca i avorrida...
Estava pensant això quan, de sobte, sentí unes veus de xiquet que deien:
- Home, un botó!
- Oi tant! I dels bons… !
I ràpidament passà del dur contacte del terra a una mà grosseta i calenta. Se n’alegrà. No sabia que ell era tan bo, però tingué ocasió de comprovar-ho, en arribar a casa del seu petit amo.
El botó esperava notar l’olor del fil, les tisores i la roba, pensant que anaven a cosir-lo al lloc més important; però no va ser així, perquè el xiquet va traure una capsa menuda i lleugerament gastada. El seu amic en duia una altra també menuda i gastada.
- Què voldran fer? –pensà el botó.
I ho va saber quan sentí que el xiquet deia:
- Ara jugarem a botons!, aquest nou serà el meu preferit.
I va veure com organitzaven un partit de futbol damunt la taula del menjador, utilitzant botons i botonets com a jugadors.
Li agradà la idea, encara que després d’una estona de joc es trobava ben marejat i el cap començà a donar-li voltes. És clar, mai no se li havia exigit un esforç tan gran. Quan acabà el partit, els seus companys li feren massatges i l’animaren.
Passaren un mes i dos mesos, i el botó se sentia feliç perquè li agradava aquella vida de botó-joguina. Un bon dia es despertà sentint uns plors sonors de la xiqueta més menuda de la família. Era la germaneta del seu amo. El botó es fregà els ulls i prestà atenció, per saber què passava, i va sentir:
- No puc posar la bata a la meua nina! Dóna’m un botó de la teua capseta...
Al xiquet no li agradava veure plorar la seua germana i, encara que no li feia molta gràcia donar-li un dels seus botons, li acostà la capseta.
Quan la nena va veure tants botonets, començà a regirar i regirar fins que va trobar el preferit del germà.
- És aquest el que vull.
Discutiren un poc, perquè el xiquet es negava a donar-li aquell botó, però ella es tragué de la butxaca una pedreta que lluïa molt i la donà al germà. Tancaren el tracte, tot estava bé així.
Aquella vesprada, la nena cosí el gran botó a la bata de la seua nina. Era feliç, li quedava molt bé. El botó descobrí per primera vegada què era ser botó i es trobava content. Treballava molt, això sí, perquè ser botó de bata de nina dóna molt de treball. El botó sabia que, en aquesta feina, no era el més important; però era necessari perquè, sense ell, la nina passava fred, la nena plorava, el xiquet s’entristia, la mare es disgustava...
Un bon dia, la nena deixà la nina al bancalet de casa perquè l’havien cridada a berenar; un gos que passava per allí començà a jugar amb la nina i, sense voler, va fer saltar el botó. Aquest es quedà en terra, sota unes plantes, pensant:
- Què serà de mi, ara?
Allà pasa temps i temps. S’hi havia acostumat ja, no treballava i estava a l’ombreta; però, vertaderament, aquella no era vida de botó.
Al cap de molt de temps, un caminant, amb una motxilla a l’esquena, es va asseure a descansar en una pedra i, mirant les plantes que feien ombra al botó, el va descobrir.
- Un botó!, quina sort, em feia falta per al pantaló de pana. Me l’hi cosiré.
I així ho va fer. El botó s’alegrà de tenir un nou amo i pensà:
- Ara coneixeré món.
I era ben cert, el caminant el va dur per muntanyes, rius, planes i llacs. Per al botó, era una autèntica aventura. Això sí que era una vida divertida. Observava plantes i animals, i aprengué el so de la flauta i el nom de les estrelles i totes aquelles coses que agradaven al seu amo.
Un sia, pujant per un vessant, el muntanyenc s’enganxà el pantaló en un esbarzer i el botó es descosí. Rodà i rodà i anà a caure a la vora d’un riu d’aigua molt freda. Tronà a sentir-se sol. Però poc de temps va estar allí, perquè una velleta del poble veí, que hi passejava com totes les vesprades, el veié i, ajupint-se amb dificultat, l’agafà de terra i serenament va dir:
- És un bon botó, una miqueta vell com jo, però com deu haver vingut a para ací? Bé, el cosiré a la meua falda de festa i així no es desgastarà massa.
El botó, satisfet d’aquella nova ama, arrugadeta com una pansa, es va trobar cosit en una falda negra amb estrelletes blanques. Quan arribaven les festes, l’acompanyava a la plaça del poble i, a la nit, quedava tancat en un armari que feia olor d’espígol i de romaní. Així passà la seua vellesa, tan plàcida i dolça com la de la seua ama.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada