dimecres, 26 de desembre de 2007

Història d'un llapis


Aquesta és la història d’un llapis. Havia nascut a Alemanya. La seua fusta era molt bona i per fora estava pintat de groc i de negre.
Com que era nou, la mina encara no havia vist la llum, i, coberta pel silenci de la fusta, pensava com seria la persona que li faria fer la seua primera ratlla.
- Potser serà un botiguer que em gastarà per a fer els comptes...o tal vegada un xiquet..., o un poeta, o un matemàtic...
La inquietud no el deixava dormir. Sabia que podia ser qualsevol cosa, però, per damunt de tot, volia ser ja un jove llapis; tenia ganes de conèixer el món.
Un dia sentí com el duien d’un lloc a un altre i com, finalment, l’embalaven junt amb altres germans, en una capsa. Després, ja no recordava res més: es va marejar. Ell no sabia que ja començava a conèixer el món, transportat per avió del seu país de naixement a un altre del Mediterrani.
Després de passar dos dies i dues nits rodant d’ací cap allà, es trobà a les mans d’un home –era l’amo d’una papereria-, que va dir:
- Encara com han arribat!
I ell pensà:
- Això vol dir que ens estaven esperant. Que nerviós que estic!
De seguida va escoltar com un jove que entrava a la botiga deia:
- Bon dia! Vull un bon llapis.
I l’amo de la tenda, tirant mà de la capsa on eren el nostre llapis i els seus germans, en tragué un i el donà al jove.
El nostre llapis, dins la capsa, pensà:
- No m’ha tocata mi. Encara hauré d’esperar una mica més.
Però, no havien passat deu minuts, que sentí una velleta demanar:
- Voldria un bon i una goma. Són per al meu nét, sap?
El seu nét, que l’acompanyava, era un xiquet amb una bata de ratlletes i els cabells amb olor de colònia. Aquell dia ho estrenava tot: la llibreta, la cartera i l’escola.
La seua àvia va dir-li:
- Ja m’ensenyaràs el que hages fet a classe, eh?
I li donà la goma i el llapis.
El xiquet s’afanyà a obrir la cartera. De moment obrir-la i tancar-la era el que més li agradava; hi col·locà ordenadament les noves adquisicions.
El llapis, mentre passava d’una mà a una altra i finalment al fons obscur d’una cartera infantil, pensà:
- Quin nét més net! –i ell a soles començà a riure.
Li agradava el seu amo. Era menut, però semblava intel·ligent. Segur que el faria treballar molt i recordà el que deia el seu avi: “apa, llapis, en mans de xiquet, no pararàs ni un poquet”.
De sobte tot s’il·luminà; el xiquet, amb cara de satisfacció, treia de la cartera les seues propietats i les posava damunt una taula verda, tan menuda com ell.
Una dona jove se li acostà:
- Aquesta deu ser la mestra –pensaren alhora xiquet i llapis.
I sentiren com, amablement va dir:
- Bon dia, Jordi, vols que t’ajude a fer punta al teu llapis?
I Jordi, que així es deia el xiquet, afirmà amb el cap. Per al xiquet era un moment important, per al llapis també. Aquell havia d’estar atent. Aquest havia de mantenir-se fort per no deixar que es trencàs la seua mina negra.
Al moment, Jordi agafà amb les grosses i calentes manetes el llapis i va fer la seua primera ratlla a l’escola, després la segona i la tercera, i així fins que es descomptà.
Fatigats com estaven per tantes novetats, Jordi i la seua cartera, amb les coses acabades d’estrenar, tornaren a casa.
Jordi mostrà el que havia fet a classe i tota la família el va felicitar. Vertaderament, aquelles ratlles i aquelles redones fetes per ell estaven molt bé, encara que no fossen els rius i flors que Jordi deia. El llapis, de tan cansat com estava, s’adormí aviat i no es va despertar fins que, a l’endemà, l’àvia dugué altra volta el seu nét a l’escola.
Aqueix matí Jordi va conèixer un altre xiquet i varen fer tractes. Jordi digué:
- Si em donés el cotxet, jo et donaré el meu llapis –que era l’única cosa que tenia a mà.
L’altre xiquet respongué:
- Bé!
- Això què vol dir? –pensà estranyat, el llapis. I passà d’una maneta a l’altra. Encara no sabia res de la inconstància dels xiquets.
I prompte es trobà dins la boca, el nas i les orelles del nou petit amo.
Aquest xiquet no era tan net com Jordi, però havia de reconèixer que tenia moltes habilitats; feia, segons deia ell, “com el botiguer del meu barri” i sostenia el llapis en l’orella, mentre fingia fumar un puro; també el sabia mantenir com a bigot sense tocar-lo amb les mans; però el que més li agradava era fer-li punta i feia mil viatges a la paperera: en una mà el llapis, en l’altre l’amenaçant maquineta.
De tant de fer-li punta, el llapis es feia vellet per moments, cada vegada li quedava menys fusta groga i negra i amargament es lamentà:
- Sóc qualsevol cosa, excepte un llapis. M’utilitza de bigot, de rascador, de furgador, i a aquest pas m’acabaré en dos dies. A més a més aquest diable de xiquet m’ha rosegat el cap i sembla que estiga boig. Seria a això que es referia el meu avi quan deia: “apa, llapis, en mans de xiquet, no pararàs ni un poquet”?
Quan va veure que els xiquets plegaven per a anar a casa es tranquil·litzà i, després de rebre uns quants colps dins la cartera del nou amo, arribà a una casa plena de sorolls; la germaneta plorava, el xiquet jugava a futbol, el pare clavava un clau i la mare feia funcionar tots els electrodomèstics.
De sobte sentí com una mà, de dits allargats –la del germà més gran-, l’agafava delicadament i començava a fer amb ell un bell dibuix.
- Això és deliciós –pensà el llapis.
Primer dibuixà un paisatge, després una cara, un ninot, un còmic...
- Que divertit! Sóc el llapis d’un dibuixant d’historietes!
I ja mai més no se separà del seu jove amo i treballà feliç en companyia d’ell, fins que es va fer vellet i tan xicotet com la punta d’una agulla de cap.
Mentre, el rosegador de llapis n’havia trobat un altre i pogué continuar perfeccionant les seues habilitats.

Cap comentari: