La princesa Paulina

Açò era un regne on vivia una petita princesa, filla única dels reis. Li deien Paulina, però aquest nom no li agradava gens i preferia que li diguessen Po. Els seus pares, que eren molt seriosos, li explicaven que això no era un nom propi de princesa, però a ella tant li’n donava, i quan li deien “Paulina, vine!” fugia dient:
- Em diuen Po, em diuen Po...!
Els reis pensaren que ja li passaria i no se’n preocuparen més, però al poc de temps els servidors i amics ja li deien Po. Aquest va ser el primer petit problema que creà als seus pares, però després en vingueren més i més.
El més important de tots, i que causava gran vergonya als reis, era que Po s’havia obstinat a no aprendre.
De matí i de vesprada, anaven a palau els millors mestres del regne a ensenyar-li de lletra, a escriure i a comptar, però ella no volia ni veure’ls.
Un dia, el mestre de matemàtiques, un senyor amb una barba blanca i un vestit negre, li regalà un preciós àbac, de boletes de tots els colors, i va dir-li:
- Benvolguda princesa, us regale açò perquè aprengueu a comptar, veureu que senzill que és...
- A veure...! –digué Po. I agafant l’àbac amb les mans, el desmuntà en un tres i no res i amb les nombroses boletes va confeccionar tres collars que li donaven dues voltes al coll, i una joguina per al seu gat.
El professor li digué:
- No, princesa, no s’utilitza així.
I ella respongué:
- Ja ho sé, senyor professor, però és més divertit...
L’home de la barba blanca pensà:
- No té remei!, és una petita ignorant –i se n’anà.
Mentrestant, Po, llevant-se les joies autèntiques, s’adornava amb els seus collars de boletes d’àbac.
L’endemà, per la mateixa porta de l’estança per on havia entrat el professor de matemàtiques, entrà una esvelta senyoreta; era la professora de llengua, la qual, deixant una gran pissarra en terra, li digué:
- Ara veuràs com aprens a llegir i a escriure.
A Po no li agradà la manera com li havia parlat i li digué:
- Si aprenc a escriure el meu nom, voldrà vosté aprendre a jugar un joc que jo sé?
I la professora, que sabia el poc interés d’aprendre que tenia Po, li digué que sí. I escriví a la pissarra amb lletres grans i amb clarió de color roig:
PAULINA
La princeseta, en veure allò, escriví:
PO
I digué:
- Jo he escrit ja el meu nom, ara li ensenyaré el meu joc.
La professora, que encara no havia pogut obrir la boca per dir-li que havia d’escriure el seu nom complet, és a dir, Paulina, de colp i volta es trobà la princesa pintant-li amb clarió de colors tota la cara, fins que va deixar-la convertida en una pell-roja.
Espantada, la professora isqué corrents i donà un bon sobresalt als reis, que anaven a veure com estudiava la seua filla.
- Però, què és això ? –digué la reina.
- Sóc jo, majestat, la professora de la princesa. És terrible, quina vergonya! –i se n’anà corrents.
Quan els reis entraren a l’habitació de Po, aquesta havia organitzat una dura lluita entre els seus nins.
La reina renyí molt seriosament la princesa, tot dient-li:
- El que has fet no és digne d’una princesa. El teu pare i jo estem molt disgustats per la teua conducta. A partir de demà jo seré present a les teues classes.
Po s’entristí prou, perquè ella no volia fer mal a ningú, tan sols volia jugar i no li ho deixaven fer.
Mentre s’entossudien que persones tan formals i serioses li fessen classe, segur que els xiquets del seu poble estarien jugant a moros i cristians o a bitlles, al pati de l’escola...
Quan els reis la deixaren sola, pensà:
- Jugant a... a l’escola...
I somrient es posà a esperar el nou dia: ja ho havia decidit.
L’endemà, quan la reina entrà a l’habitació de Po, seguida d’un professor carregat amb una boleta del món, Po no hi era.
- No crec que tarde. Seieu, senyor geògraf.
I passà mitja hora, i una hora, i Po sense arribar.
Preocupada, la reina donà l’ordre de cercar-la.
Els servidors anaven d’un costat a l’altre del palau. Però no hi trobaren Po, perquè ella estava darrera les finestres de l’escola escoltant el concert que, a la classe de música, feien els petits alumnes.
Açò sí que està bé! Com m’agradaria a mi... –digué Po i, amb dues pedres, es va fer un senzill instrument.
Mentre tocava, anava pensant:
- Estic amb ells…
Però poc li durà, a Po, aquesta satisfacció, perquè un vell servidor dels reis que anava buscant-la la trobà i li digué:
- Princesa, els vostres pares estan molt preocupats perquè no us trobàvem. Veniu amb mi.
I, agafada de la mà del vell servidor, tornà cap al palau.
Quan hi arribà, el rei i la reina la renyaren de debò. I per més que ella volia explicar-ho tot, no podia.
Aquesta vegada sí que s’entristí. Després, asseguda en un banc del jardí, i amb dues pedres a la mà, feia el soroll que prop de l’escola havia fet.
- Però, és clar –es deia-, hi falten els altres xiquets.
Els reis, que la miraven des d’una finestra, temeren que estigués malalta, perquè això de colpejar pedres tota sola era un xic estrany...
I avisaren un metge, el qual, després de reconèixer-la, s’acomiadà tot dient:
- Està perfectament.
Però els pares sabien que alguna cosa li passava.
Anaven parlant d’això, quan un dels criats, que els sentí, va dir-los:
- Majestats, jo sé què té la princesa.
- Què és? –digué el rei.
- No us ho puc dir, però puc curar-la si em deixeu traure-la de palau cada matí.
Aquell servidor, el mateix que l’havia trobada al costat de l’escola, sabia que Po patia el mal de les princeses, i estava decidit a ajudar-la.
Quan Po isqué del palau, agafada de la mà del vell servidor, comprengué que tenia un bon amic.
I passà bona estona del matí fent música davant de la finestra de l’escola, fins que els xiquets i la mestra la feren entrar. La varen rebre amb aplaudiments i, des d’aleshores, cada dia anava a l’escola, com qualsevol xiquet del poble. Al cap d’un mes ja havia après de lletra i a escriure i a comptar.
La mestra i els infants decidiren un dia d’anar a fer un concert a la porta del palau.
Els reis, veient com la petita Po somreia animada, digueren contents:
- Ja està bé! Ja està bé! Com ho heu fet? –preguntaren al vell servidor. I aquest respongué:
- - Jo no he fet res. Ella I eixos xiquets ho han fet tot.
Des d’aquell moment, Po tocà en totes les festes de la ciutat amb els seus amics, i sempre més es va trobar feliç.