dimecres, 2 de gener de 2008

El xiquet i el guerrer de xocolata


A la pastisseria de la plaça redona, hi havia, com cada vesprada, un grapat de xiquets, mirant el gran aparador ple de caramels de mil colors, de pastissos i de figures de xocolata.
La pastissera, dona grossa a la qual molestava veure la xicalla rondant la seua tenda, eixia de tant en tant a la porta i espantava els xiquets. No li agradava que els menuts entrassen a demanar-li llepolies quan no duien diners. Per això havia d’estar alerta:
- Fora, fora d’ací, roders! Aneu a fer alguna cosa de profit! –cridava la pastissera, i els xiquets fugien com llampecs pels carrers del poble, amagant-se darrere dels cantons, per tornar a l’atac quan la dona fes mitja volta.
Realment, la botiga era preciosa i neta, i hi havia tantes coses que ningú no hauria pogut deixar de mirar-la: pots grans i menuts amb pastilletes roses, blaves, grogues; pedretes dolces, regalèssia... però, per damunt de tot, el mostrador dels ninots de xocolata era el que més atreia l’atenció: hi havia casetes, ous, princeses, gegants... i tot, tot de xocolata.
Un dia, el més menut de tots els xiquets que feien rabiar la botiguera es quedà encantat, és a dir, s’aturà, bocabadat, mirant una nova figura, la d’un guerrer a cavall. Duia una senyera a la mà i els seus ulls, fets amb boletes verdes, brillaven enlluernadors. Tan meravellat estava el xiquet que no s’adonà que els seus amics havien pegat a fugir, perquè l’ama de la tenda sortia, aquesta vegada, armada amb una granera.
I, ai! El xiquet sentí al cul un colp dur, i després un altre, i una veu que li deia:
- Jas, aprèn! I ja pots dir als teus amics què els passarà si tornen a venir per ací a molestar…
El xiquet, espantat primer i enfadat després, perquè no estava fent cap maldat, se n’anà a casa, no sense haver dit amb els ulls al guerrer de xocolata que el volia molt i que tornaria a veure’l, encara que hagués de rebre granerades. I va veure com el guerrer li feia l’ullet d’una manera amistosa.
L’endemà, aprofitant l’hora que la botiguera estava dinant, el xiquet tornà a la pastisseria i s’alegrà en veure que el guerrer encara hi era. Estigueren mirant-se durant dues hores i així s’ho explicaren tot. El guerrer li contà que havia participat en moltes batalles i que la bella senyera que duia era la del seu poble. També li parlà de com cuidava el seu cavall i com havia de netejar les seues armes perquè no es rovellassen. El xiquet li digué:
- Quan seré gran em faré guerrer.
Així parlaven quan, en sentir unes passes feixugues, decidiren acomiadar-se fins a l’endemà. La botiguera arribava per obrir la porta.
L’endemà es tornaren a veure a la mateixa hora i parlaren de què farien quan estarien junts, quan el xiquet, amb dines, pogués fer eixir el guerrer del mostrador, perquè allò era com estar empresonat. El xiquet li va prometre que l’endemà tornaria amb els diners necessaris per a ajudar-lo a escapar.
I així s’acomiadaren somiant tots dos en el moment esperat.
Però no va ser tot tan fàcil, perquè al matí següent, quan la botiguera havia obert la seua tenda i es posava el davantal, sonà la campaneta de la porta i entrà un home.
El guerrer va sentir com deia:
- Bon dia, senyora, vull que em pose totes les figures de xocolata que tinga.
- Molt bé, senyor, ara mateix –digué la pastissera.
En sentir això, el guerrer no pogué evitar un calfred que li recorregué tot el cos, i pensà:
- No vull anar amb ell, no puc defraudar el meu amic, que vindrà a migdia a rescatar-me. He de fer alguna cosa –i fent un brusc moviment amb la seua cama, caigueren en terra cavall i cavaller, i l’animal es trencà la cua-. Ho sent molt, cavall meu, jo també m’he fet molt de mal, però si ens troben trencats no ens vendran i podrem anar amb el nostre amic.
- Hiiii! Hi estic d’acord –digué el cavall.
Però l’estratagema no va donar resultat, perquè l’home, que era molt llépol, digué a la botiguera:
- Sí, aqueix també, encara que estiga trencat, me l’aniré menjant pel camí...
Cavall i guerrer pensaren que, almenys, si no els posaven dins la capsa amb tots els altres nins de xocolata, tindrien més possibilitats de fer alguna cosa per fugir, i de seguida ho decidiren.
Quan l’home isqué de la tenda, guerrer i cavall començaren a suar. Tant suaren que li relliscaren a l’home de les mans i caigueren a terra, on xocaren tots dos amb la dura vorera. Després sentiren que l’home deia:
- Dimonis, ja m’han caigut! I com han quedat ! Els deixaré, perquè estan molt bruts. Té, és igual, me’n menjaré un altre.
I s’allunyà. A terra quedaren ferits i empolsegats el guerrer i el seu cavall.
Quan el xiquet, puntual a la cita, arribà a la tenda i va veure que el seu guerrer ja no hi era, quasi començà a plorar. Però, de sobte, va sentir:
- Ssssss, ssssss, amic...!
I els va veure. Les grosses gotes de suor que havien utilitzat per a fugir ja se’ls havien eixugat a les cames del guerrer i les potes del cavall. El xiquet els agafà i, mentre li anaven contant la seua última aventura, els netejava afectuosament. Amb els seus ditets remodelava aquelles imperfeccions que eren mostra de tot el que l’estimaven.

Cap comentari: