El bruixot bromista

Als afores d’un poblet rodejat de muntanyes vivia un bruixot. Allí cultivava verdures i criava animals; també sabia arreglar les teules de la seua casa i guarir els animals quan es posaven malalts. Com que era bruixot, per a totes les coses tenia solució.
No era allò que se’n diu roí, però sí bromista. I la gent del poble estava ja una miqueta farta de les seues bromes.
Quan una xica jove passava pel camí, prop de casa del bruixot, aquest li llançava un encantament pel qual ràpidament es tornava lletja. L’encantament durava sols unes hores, però... quines hores! Quan la xica arribava al poble, tots les miraven dient:
- Això ha estat cosa del bruixot.
Una altra vegada va fer una passada a les dones del poble. Quan munyien les vaques, de bon matí, varen veure, sorpreses, que, en comptes d’eixir llet de les mamelles, en sortien fils d’aigua. Però, passat un moment, s’adonaren que es tractava del bruixot, que estava divertint-se. Llavors cridaren:
- Bruixot, bruixot, ja t’agafarem, ja...!
En una altra ocasió, una nit d’estiu, quan les famílies, havent sopat, s’asseien a la porta de casa a prendre la fresca, el bruixot, que estava desvetllat, envià unes quantes puces que tenia ensenyades i que inflaren a mossos tot el poble. L’endemà, ningú no volia anar a treballar: el qui no tenia els dits com botifarrons, tenia les cames roges com una tomaca. I, indignats, uns i altres cridaven:
- Bruixot, bruixot, ja t’agafarem, ja...!
Quan tot el poble es millorà de les picades de les puces, uns quants homes decidiren d’anar a buscar el bruixot per donar-li un escarment. Encetaren el camí pensant que en dues hores estaria tot resolt, però s’enganyaren. El bruixot, que els va veure caminar cap a sa casa, en féu una altra de les seues. Quan els homes miraren els rellotges, duien tres hores de camí, i encara tenien la casa davant d’ells, la casa que era només a deu minuts del poble. No aconseguiren arribar-hi. Ells cridaven:
- Bruixot, bruixot, ja t’agafarem, ja...!
Mentrestant, de dins la casa, sortien grans riallades:
- Ha, ha, ha!, que divertit!
Quan els homes arribaren al poble i contaren el que els havia passat, tothom s’irrità; però la dona d’un d’ells no va poder aguantar-se de riure i, de seguida, tot el poble –homes, dones, xiquets i xiquetes- reien i reien fins a plorar, per l’última broma del bruixot.
No obstant, havien de fer alguna cosa, perquè si bé unes bromes resultaven divertides, d’altres duien càrrega de pebre i es convertien en calamitats. Com una vegada, que un home que estava al casino, comentà, una nit sense lluna:
- Aquest poble és fosc com una gola de llop!
A l’instant les poques llums del poble s’apagaren i un udol de llop, llarg i fred, recorregué tots els carrers. Els homes, plens de por i sense res per a fer llum, anaven d’un lloc a l’altre, tancant i obrint portes, caient i alçant-se. Al cap d’una estona, els fanals tornaren a encendre’s. No hi havia cap llop, però el guirigall que havien organitzat els homes homes era innegable: finestres trencades, cadires per terra i bonys al cap.
I tots cridaren:
- Bruixot, bruixot, ja t’agafarem, ja...!
Una altra vegada, estant el poble en festes, en fer la correguda dels porcs, el bruixot organitzà en embolic amb les potes de l’animal que anava més avançat i tots els presents començaren a barallar-se, pensant que els altres havien fet trampes. Sols la gran riallada del bruixot, llunyana, els va fer tornar en sí.
- És ell, és ell de nou. Bruixot, bruixot, ja t’agafarem, ja… !
I es posaren a pensar què farien. A la fi es decidiren i posaren en pràctica el pla següent.
Tots els veïns del poble feren córrer la notícia: un dia pròxim, la bruixa més bonica del món arribaria al poble, a veure el bruixot. Sabent les seues aventures, tenia un desig molt gran de conèixer-lo.
El bruixot, que espiava darrere les portes, ho sabé i es posà molt presumptuós. Començà a compondre’s, a millorar la casa i, per uns dies, oblidà les bromes.
Per a la gent del poble tot eren preparatius: disfressarien de bruixa una jove i enganyarien el bruixot, perquè escarmentàs d’una vegada.
El bruixot pensava:
- Si és una bruixa de debò, segur que ve a mi amb algun encantament. D’altra manera no la creuré.
I arribà el dia assenyalat. Una esvelta jove, tota de negre i amb els cabells d’un blau intens, caminava en busca del bruixot. Darrere, i com encantat, tot el poble, amb camisó i barrets de dormir, s’acostava en processó cap a la seua casa.
Quan el bruixot va veure aquella riuada de gent que caminava darrere de la jove, sense parlar no fer cap gest, es va sentir segur.
- És la meua bruixota, que, per demostrar-m’ho, ha encantat tot el poble.
Isqué a la porta a rebre-la dient-li:
- Passeu, passeu, encant!
La bruixota li digué:
- Acosteu-vos una miqueta més.
- Sou molt més gentil del que m’imaginava –digué el bruixot, fent una reverència.
La bruixota afegí:
- Veniu, veniu més a prop i em veureu millor.
I quan se li acostà, tot el poble, deixant de fingir l’encantament, i fent un rogle al voltant de tots dos, començà a riure, fent unes riallades tan grosses que el bruixot, avergonyit, els assegurà que els deixaria en pau.
I la bella jove que va fer de bruixa li explicà com s’havia disfressat i com tot el poble havia participat en aquell divertiment.
Ara, el bruixot ja no fa més bromes; però, quan arriben les festes, el poble començà a sofrir unes petites bromes dels bruixets, fills bessons del bruixot i de la jove que s’havia fet passar per bruixa.