La balladora

Era una dona a qui agradava molt ballar. Una volta s’organitzà un ball a la plaça i ella estava molesta perquè no hi podia anar, ja que havia de pastar. Però l’home va dir:
-No patesques, que jo pastaré.
La dona es mudà, posant-se roba apropiada per a l’ocasió. Duia un gipó anomenat “cos de podadora”, amb unes mànegues que aplegaven fins als colzes. Les bocamànegues eren amples i acampanades i acabaven en punta, en forma de ferro de destral. Per això, les mànegues es deien “mànegues d’estral”. La dona agafà les postisses i se n’anà a la plaça.
El cas és, doncs, que, mentre ella dansava, el seu marit estava pastant. Però va ficar massa aigua a la farina, i no sabia com arreglar-ho. Llavors, s’encaminà a la plaça per demanar solució a la muller. Com que aquesta estava ballant en mig de tot el personal, el marit no podia preguntar-li-ho sense que la gent ho escoltàs. És clar, ell tenia vergonya de dir-ho davant de tots. I què se li va acudir? Vosaltres sabeu que en la dansada hi havia qui intervenien ballant –els dansadors- i hi havia qui hi prenien part cantant –els cantadors, que ho feien d’un en un- i també hi havia els tocadors d’instruments. Dons bé, el marit cantà la següent cançó:
-Cos de podadora,
mànegues d’estral,
a això que tu saps,
l’aigua li ha fet mal.
La dona entengué molt bé que li volia preguntar, i tot seguit li donà, així mateix cantant, la següent resposta:
-Tirorirorí tirorirorà,
posa-li farina i s’endurirà.
L’home ho va comprendre perfectament. Tornà a casa, afegí farina a la pasta, i li va eixir bona.
Els presents, per la seua part, trobaren molt originals les cançons, però no van saber de què es tractava en realitat.