Fa molt de temps, ocorregué que una dona que tenia tres filles es quedà sense marit, ja que aquest hagué d’anar a la guerra i hi va desaparèixer.
Al cap d’uns quants anys d’aquesta desgràcia, les xiquetes, que eren ja fadrinetes, i la mare es van dedicar a fer calces i a vendre-les per guanyar-se el pa de cada dia. A aquest efecte, anaven de casa en casa pels pobles oferint el producte del seu treball.
Una volta, van trucar a una i no els van contestar. La porta del carrer estava oberta. Miraren cap a dins i veieren que la taula estava parada amb bona cosa d’excel·lent menjar. Allò els vingué com la pera al tabac.Com que estaven blaves de fam i cansades de caminar, no van resistir la temptació i, sense pensar-s’ho dues voltes, van traspassar el llindar. Tan prompte com s’asseieren a taula, la porta es tancà sola. Van intentar obrir-la, però no van poder. La por que sentien no els a poder impedir de dinar a gust. Aleshores, podien acomplir el que diu el refrany: “Llàgrima a l’ull, mos com el puny”. Després, van romandre dins la casa. Es féu de nit, i –oh meravella!- unes mans invisibles van para novament taula, amb uns plats exquisits. No cal dir-ho, van sopar ben rebé. Quan van tenir son, la mare va ordenar a les filles:
-Giteu-vos, i jo faré vetla.
La major li contestà:
-Mare, descanse vosté, que està desfeta de tant de caminar aquest matí. Jo vetlaré.
Es va fer així. La mare i les filles mitjana i menuda es gitaren a dormir.
Estant en vetla, la major va sentir a mitjan nit una veu que deia:
-La mare dorm, la mitjana dorm, la menuda dorm i la major vetla.
L’endemà, es van quedar en la mateixa casa, on també van menjar debades. A la nit va vetlar la filla mitjana, la qual va sentir:
-La mare dorm, la major dorm, la menuda dorm i la mitjana vetla.
Res més no va succeir.
A la tercera nit, la menor va sentir també la veu misteriosa:
-La mare dorm, la major dorm, la mitjana dorm i la menuda vetla.
Aquesta li va replicar:
-I a vosté, que li importa?
La veu afegí:
-Demà de matí deixeu damunt la taula una magrana partida.
Feren això. Mireu el que passà a continuació: De la magrana partida va eixir un pollastre, el qual féu una forta explosió per convertir-se en...¡el pare de les tres xiques!
Des d’aleshores, tots cinc van viure feliços.
Al cap d’uns quants anys d’aquesta desgràcia, les xiquetes, que eren ja fadrinetes, i la mare es van dedicar a fer calces i a vendre-les per guanyar-se el pa de cada dia. A aquest efecte, anaven de casa en casa pels pobles oferint el producte del seu treball.
Una volta, van trucar a una i no els van contestar. La porta del carrer estava oberta. Miraren cap a dins i veieren que la taula estava parada amb bona cosa d’excel·lent menjar. Allò els vingué com la pera al tabac.Com que estaven blaves de fam i cansades de caminar, no van resistir la temptació i, sense pensar-s’ho dues voltes, van traspassar el llindar. Tan prompte com s’asseieren a taula, la porta es tancà sola. Van intentar obrir-la, però no van poder. La por que sentien no els a poder impedir de dinar a gust. Aleshores, podien acomplir el que diu el refrany: “Llàgrima a l’ull, mos com el puny”. Després, van romandre dins la casa. Es féu de nit, i –oh meravella!- unes mans invisibles van para novament taula, amb uns plats exquisits. No cal dir-ho, van sopar ben rebé. Quan van tenir son, la mare va ordenar a les filles:
-Giteu-vos, i jo faré vetla.
La major li contestà:
-Mare, descanse vosté, que està desfeta de tant de caminar aquest matí. Jo vetlaré.
Es va fer així. La mare i les filles mitjana i menuda es gitaren a dormir.
Estant en vetla, la major va sentir a mitjan nit una veu que deia:
-La mare dorm, la mitjana dorm, la menuda dorm i la major vetla.
L’endemà, es van quedar en la mateixa casa, on també van menjar debades. A la nit va vetlar la filla mitjana, la qual va sentir:
-La mare dorm, la major dorm, la menuda dorm i la mitjana vetla.
Res més no va succeir.
A la tercera nit, la menor va sentir també la veu misteriosa:
-La mare dorm, la major dorm, la mitjana dorm i la menuda vetla.
Aquesta li va replicar:
-I a vosté, que li importa?
La veu afegí:
-Demà de matí deixeu damunt la taula una magrana partida.
Feren això. Mireu el que passà a continuació: De la magrana partida va eixir un pollastre, el qual féu una forta explosió per convertir-se en...¡el pare de les tres xiques!
Des d’aleshores, tots cinc van viure feliços.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada