Com que la Mila ha fet tres anys, demà anirà a l’escola per primera vegada. Els pares de la Mila n’estan tan contents que li han comprat una cartera nova.
Els pares de la Mila són de Bulgària, que és un país molt, molt llunyà, on tothom parla en búlgar i no en català. La Mila i els seus pares fa poc temps que viuen a Barcelona, en una casa molt petita dalt d’un terrat.
La Mila té moltes ganes d’anar a escola i de fer-hi amics, tal com li han explicat els pares. Avui és el gran dia: la Mila s’ha llevat molt d’hora i li han posat un llaç al cap. El pare l’ha acompanyat a escola.
La senyoreta ha saludat el pare de la Mila dient tot de paraules estranyes. El pare de la Mila també ha parlat d’una manera estranya. La Mila no entén res i obre els ulls. La senyoreta ha tocat el llaç de la Mila i ha dit unes paraules estranyes, que la Mila no entén. La Mila obre els ulls.
A classe la senyoreta diu coses que la Mila no entén. Els nens també diuen coses que la Mila no entén. En David ha dit “Quina cartera!” a la Mila, però la Mila no l’ha entés i se l’ha mirat amb uns ulls tots badats.
La Mila té una mica de por en aquest lloc on no hi ha ningú que parli com ella, i on ella no entén ningú. Ha fet un dibuix i l’ha explicat, en búlgar, tal com sempre ho ha fet. La senyoreta no l’ha entés. En David no l’ha entés.
Ha arribat l’hora de berenar. La Mila ha agafat un got, ha assenyalat la llet, i ha cridat: Mleko! Mleko!
La senyoreta ha somrigut i li ha omplert el got de llet. En David, que s’hi ha fixat, ha obert molt els ulls. I les orelles.
Mentre la Mila es beu la llet, la senyoreta ha escrit la paraula Mleko en un paper i hi ha fet un dibuix i l’ha enganxat a la paret.
L’endemà, a l’hora de berenar, en David ha dit:
- Vull mleko! La senyoreta i la Mila s’han girat: totes dues ho han entés.
A la classe de la Mila parlen català, i al final del curs la Mila ja el parla i l’entén. Però, encara ara, a l’hora de berenar, la Gemma, l’Alí, la Mila i tota la classe, prenen mleko i fan broma.
A vegades, amb una paraula n’hi ha prou per fer amics.
Els pares de la Mila són de Bulgària, que és un país molt, molt llunyà, on tothom parla en búlgar i no en català. La Mila i els seus pares fa poc temps que viuen a Barcelona, en una casa molt petita dalt d’un terrat.
La Mila té moltes ganes d’anar a escola i de fer-hi amics, tal com li han explicat els pares. Avui és el gran dia: la Mila s’ha llevat molt d’hora i li han posat un llaç al cap. El pare l’ha acompanyat a escola.
La senyoreta ha saludat el pare de la Mila dient tot de paraules estranyes. El pare de la Mila també ha parlat d’una manera estranya. La Mila no entén res i obre els ulls. La senyoreta ha tocat el llaç de la Mila i ha dit unes paraules estranyes, que la Mila no entén. La Mila obre els ulls.
A classe la senyoreta diu coses que la Mila no entén. Els nens també diuen coses que la Mila no entén. En David ha dit “Quina cartera!” a la Mila, però la Mila no l’ha entés i se l’ha mirat amb uns ulls tots badats.
La Mila té una mica de por en aquest lloc on no hi ha ningú que parli com ella, i on ella no entén ningú. Ha fet un dibuix i l’ha explicat, en búlgar, tal com sempre ho ha fet. La senyoreta no l’ha entés. En David no l’ha entés.
Ha arribat l’hora de berenar. La Mila ha agafat un got, ha assenyalat la llet, i ha cridat: Mleko! Mleko!
La senyoreta ha somrigut i li ha omplert el got de llet. En David, que s’hi ha fixat, ha obert molt els ulls. I les orelles.
Mentre la Mila es beu la llet, la senyoreta ha escrit la paraula Mleko en un paper i hi ha fet un dibuix i l’ha enganxat a la paret.
L’endemà, a l’hora de berenar, en David ha dit:
- Vull mleko! La senyoreta i la Mila s’han girat: totes dues ho han entés.
A la classe de la Mila parlen català, i al final del curs la Mila ja el parla i l’entén. Però, encara ara, a l’hora de berenar, la Gemma, l’Alí, la Mila i tota la classe, prenen mleko i fan broma.
A vegades, amb una paraula n’hi ha prou per fer amics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada