dimecres, 30 de gener de 2008

La tia Misèria




Fa molts, molts anys hi havia una dona que es deia la tia Misèria. Vivia amb el seu gos en una cova, en la muntanya i, com el seu nom indica, era molt pobreta, molt pobreta. Al costat de la cova tenia una perera que feia unes peres ben bones.
Cada dia, en eixir el sol, la tia Misèria baixava amb el gos als pobles de la rodalia per captar de porta en porta. Uns li donaven un tros de pa; uns altres, un gallet, o el que podien. Després de demanar almoina, agafava el camí de regrés a la cova. En el temps de les peres, en tornar-hi es trobava els xiquets furtant-li-les. Tenien bona cama, i la dona no els podia fer res.
-Algun dia us agafaré i us arreglaré! –els amenaçava cridant.
El menjar que li donaven, se’l partia amb el gos. A la nit, tots dos dormien en la cova; ella sobre un sac d’espart.
Així passaven la vida, la tia Misèria i el seu gos.
Una nit tempestívola que plovia a borbollons, es presentà davant la cova, un desconegut, tot xopat. La dona l’invità a posar-s’hi a recer.
L’home s’eixugà a vora el foc i es van repartir el menjar que la pobra tenia. Després de sopar, es gitaren a dormir.
L’endemà, quan s’alçaren, el foraster va dir a la dona:
Me’n vaig, però tu te’n véns amb mi: jo sóc la Mort. Ja t’ha arribat l’hora.
-No, per favor! –li suplicà, esglaiada-. Deixe’m viure una miqueta més.
La Mort li va contestar:
-Et deixaré viure tres anys més i, com que t’has portat tan bé amb mi, et compliré un desig.
-L’únic que voldria –demanà la dona- és que qui puge a la meua perera no puga baixar-ne fins que jo no li ho permeta.
-Desig complit –li respongué la Mort, i se n’anà.
La tia Misèria va eixir aquell dia, com sempre, a demanar almoina i, quan va regressar a casa, es va trobar els xiquets dalt de la perera menjant-se-li les peres. Aquests, en veure-la, tiraren a baixar, però no podien. La dona agafà, llavors, una vareta i els féu el cul roig com una tomaca.
-Ai, ai! Ai, ai, ai! –cridaven sense poder evitar el càstig
La dona els avisà:
-Mireu que, si torneu a pujar dalt de la perera, no podreu baixar-ne mentre jo no vulga. Ja ho sabeu. Au, pillets, baixeu de l’arbre!
Van davallar, amb el consentiment de la tia Misèria, i tot seguit pegaren a fugir cap al poble.
Des d’aleshores no s’hi van acostar per furtar les peres.
Tot just van transcórrer els tres anys de vida que la Mort havia permés a la tia Misèria, quan aquella se li presentà una altra volta, de nit, i li digué:
-Ja se t’han acabat els tres anys d’afegitó que et vaig concedir.
La dona li va contestar:
-Entre, entre i ens partirem el que tinc per a sopar. Demà ens n’anirem.
Van sopar i es van gitar. L’endemà, es van alçar i ella va dir a l’hoste:
-Compartirem el poquet de pa que em queda. Puge vosté a la perera i agafe peres per al camí.
La Mort s’enfilà en l’arbre amb un cabasset i collí bona cosa de peres. Però, quan tirà a davallar, no va poder.
-Tia Misèria, baixa’m d’ací –li va pregar.
-Et baixaré si no em lleva la vida.
-No, no puc fer això.
-Doncs aquí és bé.
Així van passar uns dies, la Mort sol·licitant que la baixàs i la tia Misèria posant-li la condició, fins que aquella va acceptar de no endur-se-la i, per fi, va poder descendir de l’arbre. Per això, la Misèria ha regnat, regna i regnarà.



EL DOCTOR BURBALLA...CONTA CONTES

Cap comentari: