Temps era temps, quan els animals parlaven, que un dia es van trobar caminant per eixos camins del món un llop i una raboseta. El llobet duia un formatge a la boca. I van emprendre el camí junts cap a un pou per a beure, perquè era l’estiu i la calor apretava de valent. Els dos tenien molta set i caminaven de pressa.
Quan ja eren a la vora del pou, va i la raboseta li diu al llop:
-Xe, llop, tu d’on eres?
I el llop, sense pensar-s’ho gens, li va dir:
-Jo, d’Albocàsser.
I en dir-ho va obrir la boca ben gran, de manera que el formatge li va caure dins del pou i ja no se’l va poder menjar. El llobet es queda tot trist i li diu a la raboseta:
-I ara, raboseta, què hi farem?
La raboseta, que era molt llesta i espavilada, li va dir:
-Mira, tu comences a beure l’aigua del pou i jo te taparé el cul amb el dit perquè no t’isca per darrere. Aixina quan t’acabes l’aigua del pou en podrem traure el formatge.
Dit i fet. Però quan la raboseta va vore que ja podia agafar el formatge sense que el llobet s’acabara l’aigua del pou, va pegar un bot, va agarrar el formatge i va fugir corrents.
Aleshores el llobet comença a córrer-li al darrere, i quan ja estava a punt d’atrapar-la, va pensar que li faria el mateix que ella li havia fet abans, i va i li diu:
-Raboseta bonica, i tu d’on eres?
I la raboseta li va contestar amb les dents molt pretes:
-Jo, de Tirig –sense que li caiguera el formatge de la boca. I el pobre llop es va quedar tan moix, que la raboseta se li va escapar.
I conte contat ja s’ha acabat. I encara deuen córrer per eixos camins del món si no s’han mort.
Quan ja eren a la vora del pou, va i la raboseta li diu al llop:
-Xe, llop, tu d’on eres?
I el llop, sense pensar-s’ho gens, li va dir:
-Jo, d’Albocàsser.
I en dir-ho va obrir la boca ben gran, de manera que el formatge li va caure dins del pou i ja no se’l va poder menjar. El llobet es queda tot trist i li diu a la raboseta:
-I ara, raboseta, què hi farem?
La raboseta, que era molt llesta i espavilada, li va dir:
-Mira, tu comences a beure l’aigua del pou i jo te taparé el cul amb el dit perquè no t’isca per darrere. Aixina quan t’acabes l’aigua del pou en podrem traure el formatge.
Dit i fet. Però quan la raboseta va vore que ja podia agafar el formatge sense que el llobet s’acabara l’aigua del pou, va pegar un bot, va agarrar el formatge i va fugir corrents.
Aleshores el llobet comença a córrer-li al darrere, i quan ja estava a punt d’atrapar-la, va pensar que li faria el mateix que ella li havia fet abans, i va i li diu:
-Raboseta bonica, i tu d’on eres?
I la raboseta li va contestar amb les dents molt pretes:
-Jo, de Tirig –sense que li caiguera el formatge de la boca. I el pobre llop es va quedar tan moix, que la raboseta se li va escapar.
I conte contat ja s’ha acabat. I encara deuen córrer per eixos camins del món si no s’han mort.
1 comentari:
La història no és ben bé així, però està molt bé el conte!
Publica un comentari a l'entrada