A la teulada de casa Marianet, uns pardalets havien tingut fills. Al niu, fet de fulles de palla, quatre ous blancs brillaven sota les aletes de la mare que els covava. El pare anava i tornava, duent petits cucs i palometes a la mare perquè menjàs.
Marianet no sabia res d’aquell niu, perquè, si no, ja l’hauria fet desaparèixer. Els pardals, que coneixien de sobres l’amenaça que representsava el xiquet, havien fet la seua caseta enfonsada entre dues teules. I ara als pares només els restava esperar que un bon diia els ous s’obrissen, deixant veure quatre capets pelats, amb becs rodejats de groc, que contínuament demanassen menjar.
I aqueix bon dia arribà.
Quatre pardalets menuts tragueren el cap de la closca blanca i pare i mare s’ocuparen d’alimentar-los.
Quan acabaven de menjar, els pares els contaven contes i els pardalets piulaven molt fort demanant-ne més.
Un dia el pare els digué:
- Fills meus, ja us han eixit plometes al cap, això vol dir que ja sou una miqueta grans. La mare i jo us hem de parlar del perill que corren tots els pardals d’aquesta teulada.
I la mare continuà:
- Marianet és un xiquet que viu en aquesta casa. Sempre que el vegeu, n’heu de fugir.
- Jo l’he vist d’ací dalt –digué un pardalet.
- I jo també.
- I jo també –digueren els altres dos.
- Doncs bé –digué el pare-, quan el vegeu, amagueu-vos.
- Per què? –preguntaren els quatre fillets obrint la boca i els ulls desmesuradament.
I el pare continuà:
- Ja que ho pregunteu us ho explicarem. A Marianet li agrada perseguir-nos. Ell ens tira pedres amb un tirador.
- I això fa mal? –preguntà un dels fills.
- Sí, molt de mal –digué la mare.
- Ah!, quina por! –digueren els pardalets.
I la mare afegí, per tal de tranquilitzar-los:
- Però Marianet no sap volar, sols sap córrer, així que si sou més llests que ell, no us farà res.
- Demà us ensenyarem a volar –digué el pare.
L’endemà començaren les classes.
Pare i mare es llançaven de la teulada, fins a un arbre que hi havia enfront de la casa. Cada vegada ho feien amb un fill. Des de l’arbre, tots varen veure el terrible xiquet que en aqueix moment estava martiritzant un gat. Els pardalets menuts es miraren en silenci. Quan arribaren al seu niu i aprofitant que no hi eren els pares, es feren una escolteta:
- Hem de fer alguna cosa per tal sd’escarmentar aqueix xiquet...
I mentre els pares els ensenyaven a volar ells anaven pensant què farien.
Quan ja havien après a planejar com un avió i sabien pujar i baixar com un helicòpter, decidiren posar en pràctica un pla. Tots els dies, quan els pares sortien a buscar aliment, els paralets es quedaven arreglant el niu, llevant al pols, les palletes i les sobralles.
Doncs bé, un dia, després de netejar la casa, el primer pardalet es col-locà a l’arbre, el segon va treure el cap pel miu, el tercer volava, xiulant molt fort, i el quart es ficà a casa de Marianet.
En sentir tant de soroll, Marianet isqué de la seua casa com una fura, sense veure el pardalet que anava volant cap a la seua alcova. Aquest regirà les joguines i trobà el negre tirador de cuir; i en un diir Jesús, l’enganxà amb el bec i isqué voltant cap al seu niu.
En sortir al carrer trobà Marianet, el qual, com una fletxa, entrava a la casa cridant:
- Mare...!, el meu tirador! On és el meu tirador...!
I quan tornà a sortir, desesperat perquè no el trovava, va veure com, amb el seu tirador enganxat a la branca d’un arbre, els pardalets s’havien fet un gronxador.
- Eh!, eh...!, que el tirador és meu...!Però què feu? –cridava Marianet. I sentia com els pardalets deien:
- Deixa’m, deixa’m que ara em toca a mi!
- I a mi!
- I a mi!
- Que bo que és Marianet! Ens ha regalat un gronxador...!
I el xiquet, des de baix, deia:
- Jo no us he regalat res ! Torneu-me el tirador!
I els pardalets, jugant com si no el sentissen, digueren:
- En agraiment, hauríem de fer un regal a Marianet.
I, sense pensar-ho més, deixaren caure de l’arbre una pinya que pegà al xiquet en tot el cap.
- Aiii! –digué Marianet-. Quin regal… !
I els pardalets continuaren:
- Sembla que li ha agrdat, li’n farem un altre!
I al moment, dues, tres i quatre pinyes caigueren successivament damunt el cap de Marianet.
El xiquet, que començà a adonar-se de la burla, digué enfurit:
- Si no em torneu el tirador, me’n faré un altre !
I els pardalets digueren:
- Que bon xiquet que és Marianet ! En lloc de llançar-nos pedres amb el tirador, ens en regalarà uns quants perquè puguem fer-nos gronxadors…!
Davant d’això, Marianet, avergonyit, entrà a sa casa.
De vesprada, quan el seu amic Quico li digué:
- Vols que anem a caçar pardalets?
Mairanet, mirant l’alta branca, on el vent feia balancejar el seu tirador, contestà:
- Saps què, Quico? Això de caçar pardalets és cosa de menuts, són tan fàcils de caçar... A mi ja no em diverteix. És millor anar a jugar a cavall fort, no?
Quan arribaren els pares dels pardalets al niu i varen veure el tirador penjant de l’arbre, digueren:
- Ja ha estat Marianet fent-ne de les seues, però…com haurà arribat fins ací dalt el seu tirador?
- No ho sabem –digueren tots els fills alhora-, però no us preocupeu, que no ens molestarà mai més!
I començaren a riure.
Marianet no sabia res d’aquell niu, perquè, si no, ja l’hauria fet desaparèixer. Els pardals, que coneixien de sobres l’amenaça que representsava el xiquet, havien fet la seua caseta enfonsada entre dues teules. I ara als pares només els restava esperar que un bon diia els ous s’obrissen, deixant veure quatre capets pelats, amb becs rodejats de groc, que contínuament demanassen menjar.
I aqueix bon dia arribà.
Quatre pardalets menuts tragueren el cap de la closca blanca i pare i mare s’ocuparen d’alimentar-los.
Quan acabaven de menjar, els pares els contaven contes i els pardalets piulaven molt fort demanant-ne més.
Un dia el pare els digué:
- Fills meus, ja us han eixit plometes al cap, això vol dir que ja sou una miqueta grans. La mare i jo us hem de parlar del perill que corren tots els pardals d’aquesta teulada.
I la mare continuà:
- Marianet és un xiquet que viu en aquesta casa. Sempre que el vegeu, n’heu de fugir.
- Jo l’he vist d’ací dalt –digué un pardalet.
- I jo també.
- I jo també –digueren els altres dos.
- Doncs bé –digué el pare-, quan el vegeu, amagueu-vos.
- Per què? –preguntaren els quatre fillets obrint la boca i els ulls desmesuradament.
I el pare continuà:
- Ja que ho pregunteu us ho explicarem. A Marianet li agrada perseguir-nos. Ell ens tira pedres amb un tirador.
- I això fa mal? –preguntà un dels fills.
- Sí, molt de mal –digué la mare.
- Ah!, quina por! –digueren els pardalets.
I la mare afegí, per tal de tranquilitzar-los:
- Però Marianet no sap volar, sols sap córrer, així que si sou més llests que ell, no us farà res.
- Demà us ensenyarem a volar –digué el pare.
L’endemà començaren les classes.
Pare i mare es llançaven de la teulada, fins a un arbre que hi havia enfront de la casa. Cada vegada ho feien amb un fill. Des de l’arbre, tots varen veure el terrible xiquet que en aqueix moment estava martiritzant un gat. Els pardalets menuts es miraren en silenci. Quan arribaren al seu niu i aprofitant que no hi eren els pares, es feren una escolteta:
- Hem de fer alguna cosa per tal sd’escarmentar aqueix xiquet...
I mentre els pares els ensenyaven a volar ells anaven pensant què farien.
Quan ja havien après a planejar com un avió i sabien pujar i baixar com un helicòpter, decidiren posar en pràctica un pla. Tots els dies, quan els pares sortien a buscar aliment, els paralets es quedaven arreglant el niu, llevant al pols, les palletes i les sobralles.
Doncs bé, un dia, després de netejar la casa, el primer pardalet es col-locà a l’arbre, el segon va treure el cap pel miu, el tercer volava, xiulant molt fort, i el quart es ficà a casa de Marianet.
En sentir tant de soroll, Marianet isqué de la seua casa com una fura, sense veure el pardalet que anava volant cap a la seua alcova. Aquest regirà les joguines i trobà el negre tirador de cuir; i en un diir Jesús, l’enganxà amb el bec i isqué voltant cap al seu niu.
En sortir al carrer trobà Marianet, el qual, com una fletxa, entrava a la casa cridant:
- Mare...!, el meu tirador! On és el meu tirador...!
I quan tornà a sortir, desesperat perquè no el trovava, va veure com, amb el seu tirador enganxat a la branca d’un arbre, els pardalets s’havien fet un gronxador.
- Eh!, eh...!, que el tirador és meu...!Però què feu? –cridava Marianet. I sentia com els pardalets deien:
- Deixa’m, deixa’m que ara em toca a mi!
- I a mi!
- I a mi!
- Que bo que és Marianet! Ens ha regalat un gronxador...!
I el xiquet, des de baix, deia:
- Jo no us he regalat res ! Torneu-me el tirador!
I els pardalets, jugant com si no el sentissen, digueren:
- En agraiment, hauríem de fer un regal a Marianet.
I, sense pensar-ho més, deixaren caure de l’arbre una pinya que pegà al xiquet en tot el cap.
- Aiii! –digué Marianet-. Quin regal… !
I els pardalets continuaren:
- Sembla que li ha agrdat, li’n farem un altre!
I al moment, dues, tres i quatre pinyes caigueren successivament damunt el cap de Marianet.
El xiquet, que començà a adonar-se de la burla, digué enfurit:
- Si no em torneu el tirador, me’n faré un altre !
I els pardalets digueren:
- Que bon xiquet que és Marianet ! En lloc de llançar-nos pedres amb el tirador, ens en regalarà uns quants perquè puguem fer-nos gronxadors…!
Davant d’això, Marianet, avergonyit, entrà a sa casa.
De vesprada, quan el seu amic Quico li digué:
- Vols que anem a caçar pardalets?
Mairanet, mirant l’alta branca, on el vent feia balancejar el seu tirador, contestà:
- Saps què, Quico? Això de caçar pardalets és cosa de menuts, són tan fàcils de caçar... A mi ja no em diverteix. És millor anar a jugar a cavall fort, no?
Quan arribaren els pares dels pardalets al niu i varen veure el tirador penjant de l’arbre, digueren:
- Ja ha estat Marianet fent-ne de les seues, però…com haurà arribat fins ací dalt el seu tirador?
- No ho sabem –digueren tots els fills alhora-, però no us preocupeu, que no ens molestarà mai més!
I començaren a riure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada