dilluns, 11 de febrer de 2008

Els tres consells de l'amo


Doncs, senyor, açò diu que era un matrimoni que eren molt pobrets i tenien un fill, i un dia l’home va dir a la dona:
Me’n vaig pel món a guanyar bona cosa de duros.
L’home marxà. Camina que caminaràs, va arribar a un poble llunyà i es va quedar allí treballant per a un amo. Després de molts anys de treballar-hi, digué a aquest:
Me’n torne a ma casa, perquè ja fa un grapat d’anys que no he vist la meua família.
-Bo –contestà l’amo-. Què vols que et done, diners o tres consells?
-Done’m tres consells.
-Doncs mira –li explicà-, el primer consell és: “No et deixes les sendes velles per les novelles.” El segon és:” Allò que no t’hages de menjar, deixa-ho cremar.” I el tercer és: “Abans de fer la cosa, pensa-la tres voltes.” –I afegí: -I el dia que més alegria tingues en tota la teua vida, destapa aquesta caixeta.
Li va donar una caixeta. Els tres consells i la caixeta eren la paga pel temps que havia treballat allí, a banda d’haver-hi viscut, de criat, a tot sospès.
Regressant al seu poble, s’ajunta a un altre que anava en la mateixa direcció. En aplegar a un lloc on el camí s’entreforcava, el company de viatge fa:
-Tirem pel trencall, que hi avançarem més.
Però ell li respon:
-No. Jo sempre he anat per aquest camí, i ara no vull deixar-me les sendes velles per les novelles.
Tira, doncs, per on havia anat sempre; i l’altre, pel trencall. Quan arriba al punt on tornaven a unir-se els dos camins, hi havia un rogle d’homes parlant, allí parats. S’hi acosta per saber què ocorria i es veu en terra, mort, aquell de qui s’havia separat en el viatge.
-Què li ha passat? –pregunta.
-Doncs mire –l’informaren-, que en aqueixa senda ixen lladres i roben als vianants, i aquest, a més de robar-li, l’han mort.
Aleshores, l’home es va dir: “Quanta raó tenia el meu amo en aconsellar-me que no em deixàs les sendes velles per les novelles!” Continuà caminant fins que, a poqueta nit, es va quedar en una posada per dormir. Allí estaven assegudes a taula una xica molt grossa i una xica molt prima. La grossa quasi no menjava, mentre que la primiua, vinga d’engolir, vinga d’engolir. I es digué, estranyat: “¿Açò com pot ser, que la que menja poc estiga tan grossa i la que menja molt estiga tan flaca? Açò per què deu ser?... Però, toca toca, el meu amo m’ha aconsellat que allò que no m’haja de menjar, ho deixe cremar”. No va preguntar res, i es va gitar. L’endemà, quan es va alçar, li va pagar a l’hostaler. I aquest li va declarar:
-Vull revelar-li un secret: sàpia que avui vosté s’ha trobat la vida.
-Per què?
-Doncs mire, a tots els que vénen ací, els criden l’atenció les meues filles. I com que tenen tant de pesar, l’una de ser tan flaca i l’altra de ser tan grossa, jo, tots els que ho pregunten, els mate, de malícia que tinc.
Aleshores, el que s’havia allotjat va pensar: “Ah, doncs sí que m’estimava el meu amo!” I continuà el viatge.
Després de molts dies de camí, va aplegar al seu poble entre dues fosquetes. I quan era davant de sa casa, des del carrer va observar que la seua dona estava agafada del coll d’un rector. “Ai, la gandula!, es coneix que es fa amb el rector. Jo la mate!... Però, toca, no vull matar-la per ara. De primer ho pensaré tres voltes.” Va i entra dins de casa. I la dona, així que el veu, se li acosta i exclama, tota contenta:
-Ai, el meu home! Per fi ha tornat! –vinga l’abraçada i vinga la besada. I li diu: -Mira que sort que hem tingut: el nostre fill és rector.
Fa el marit:
-Quina alegria més gran tinc! Avui és el dia més feliç de la meua vida.
De seguida, destapa la caixeta, i estava... ¡tota plena de bitllets! L’amo li havia pagat per tot el temps que havia treballat per a ell.

Cap comentari: