dimecres, 20 de febrer de 2008

L'alfàbega


Això va ser una volta tres germanes que s’havien quedat, des de menudetes, sense pare ni mare i vivien amb els avis en una caseta, molt a prop del palau del rei.
Cada dia, una d’elles regava amb l’arruixadora una alfàbega gran i preciosa que tenien al jardinet i que s’estimaven bona cosa.
Quan el rei eixia a estirar les cames, les hi veia, i li feien gràcia.
Una vegada, la major estava regant l’alfàbega, quan el rei, caminant vora el jardí, li va demanar:
-Jardinereta galana, quantes fulles té l’alfàbega?
Ella no va saber què respondre-li. Es va fer més roja que una tomaca i se’n va entrar de seguida dins de casa.
-Ai, àvia!
-Què et passa? –fa l’àvia.
-El rei m’ha preguntat quantes fulles té l’alfàbega, i jo no he sabut què contestar-li.
-I què? No patesques per això –li aconsellà l’àvia.
L’endemà, la germana mitjana agafa l’arruixadora i es posa a regar la planta. En això, el rei torna a passejar per allí i li formula la mateixa pregunta:
-Jardinereta galana, quantes fulles té l’alfàbega?
La mitjana, desconeixent també la resposta, se n’entrà atorrollada, tot seguit, a casa.
-Ai, jaia, ai!
-Què et passa? –fa l’àvia
-Ai, jaia!, que el rei m’ha preguntat quantes fulles té l’alfàbega, i jo no he sabut respondre-li.
-Mira, jas! Filla meua, no li dónes importància a això
Salta, llavors, la menuda:
-Demà jo regaré i li diré una cosa ben dita al rei
L’endemà, mentre la menuda arruixava l’alfàbega, el rei es presenta de nou al costat del jardí i li fa la mateixa pregunta que a les altres:
-Jardinereta galana, quantes fulles té l’alfàbega?
Ella, que no es xuclava els dits, li replica, alb un parlar assaonat:
-¿Pot dir-me Sa Majestat, que sap llegir i comptar, quantes estrelles hi ha al cel i grans d’arena a la mar?
És clar, el rei no sabé donar-li la resposta. I amb cara de pocs amics regressà a palau. Per la seua part, la menuda acabà de regar l’alfàbega i se n’entrà dins de casa. Les seues germanes delejaven conèixer la contestació que havia donat al rei. Ella els ho contà.
Des d’aleshores, el rei feia morros i, encauat en la seua cambra, ni menjava ni dormia. Era de plànyer l’aspecte que presentava. Els criats es van preocupar molt per la melanconia del monarca, i aquest els va manifestar que sols deixaria d’estar murri si la menor de les tres germanes el visitàs a palau i li portàs un bescuit. Un dels criats s’encaminà, doncs, a casa d’ella per fer-la sabedora del desig reial i, zam zam!, amb quatre camallades s’hi plantà.
La xica acceptà complaure el rei, fent-li un bescuit per a unes quantes menjades. Va agafar una dotzena d’ous, va separar les clares dels rovells i va batre les clares fins a deixar-les a punt de neu. Tot seguit, hi afegí i remenejà, successivament, la resta dels components: dotze cullerades de sucre, altres tantes de farina i els rovells. Ficà la massa en la bescuitera i, sabeu què?, a continuació, amagà el seu anell dins la pasta. Ho va posar al fornet, a foc lent, i tan aviat com va coure el bescuit, el va dur al monarca. I allà teniu el rei menjant-se’l ben a gust. Després de pegar alguns mossos, notà una cosa dura.
-De qui és aquest anell? –preguntà, en descobrir-lo, a la xica.
-És meu, Majestat. M’ha caigut de la mà quan feia el bescuit –contestà ella.
-Doncs aquest anell el coronarà com a reina –sentencià el monarca.
Com heu pogut suposar, el rei s’havia enamorat d’ella. I és que –s’ha de dir-, a banda de viva, era bonica per demés. Al cap d’un cert temps es van casar. I van ser molt feliços.


En Perot contacontes

Cap comentari: