Això diu que eren tres germanes òrfenes que vivien en una masia.
Un dia, son pare se n’anà a València per resoldre un negoci. Com que no havia de tornar fins l’endemà, abans de marxar els manà que a la nit no obrissen casa a ningú.
Caigué la nit. Les filles encengueren la llar per tal de fer el sopar. Plovia.
Al cap d’una estona, van sentir trucar a la porta. S’abocaren a la finestra per veure qui era i advertiren la presència d’una monja muntada sobre una somera. Cinc homes l’acompanyaven. Un d’ells digué:
-Obriu, per l’amor de Déu, i doneu hostatge a la mare abadessa, que està malalta.
Primerament, les xiques no volien obrir, segons el manament del pare; però després els va saber greu que la monja es banyàs; de manera que la deixaren entrar.
Creient que estava malalta, la feren pujar a una habitació. Mataren un pollastre i la germana més menuda li pujà dues tasses de brou de la substància de l’au i li les serví a la boca. Més tard, li va pujar la tercera tassa i li va dir:
-Mare abadessa, tinga una altra tassada perquè es recupere.
En aquesta ocasió, li la va oferir en la mà. Quan la monja alçà el braç per beure el brou, la xica notà que tenia la mà peluda. Aleshores, baixà de pressa per comunicar la noticia a les germanes.
La menuda va pujar de nou amb una tassa. Darrere d’ella anaven la mitjana i la major, aquesta amb una destral amagada a l’esquena. La germana més jove oferí la tassa a la falsa monja. En alçar aquesta el braç, rebé una destralada al coll. La germana gran va matar, així, l’arter lladre que s’havia disfressat de monja per poder entrar a robar en la masia.
Els altres lladres esperaven, fora de casa, el seu còmplice. Per tal com tardava a obrir-los la porta, colpejaren suaument el picaporta. Des de dins, la germana menor, tot agafant ànim, els contestà:
-Entreu, entreu, que a mesura que entreu anireu caient. L’abadessa, ja l’hem morta ; ara hi falteu vosaltres.
Els lladres, descoberts, arrancaren a córrer, lleugers com els vent, i a l’instant es perderen en aquella nit, més fosca que una gola de llop.
Un dia, son pare se n’anà a València per resoldre un negoci. Com que no havia de tornar fins l’endemà, abans de marxar els manà que a la nit no obrissen casa a ningú.
Caigué la nit. Les filles encengueren la llar per tal de fer el sopar. Plovia.
Al cap d’una estona, van sentir trucar a la porta. S’abocaren a la finestra per veure qui era i advertiren la presència d’una monja muntada sobre una somera. Cinc homes l’acompanyaven. Un d’ells digué:
-Obriu, per l’amor de Déu, i doneu hostatge a la mare abadessa, que està malalta.
Primerament, les xiques no volien obrir, segons el manament del pare; però després els va saber greu que la monja es banyàs; de manera que la deixaren entrar.
Creient que estava malalta, la feren pujar a una habitació. Mataren un pollastre i la germana més menuda li pujà dues tasses de brou de la substància de l’au i li les serví a la boca. Més tard, li va pujar la tercera tassa i li va dir:
-Mare abadessa, tinga una altra tassada perquè es recupere.
En aquesta ocasió, li la va oferir en la mà. Quan la monja alçà el braç per beure el brou, la xica notà que tenia la mà peluda. Aleshores, baixà de pressa per comunicar la noticia a les germanes.
La menuda va pujar de nou amb una tassa. Darrere d’ella anaven la mitjana i la major, aquesta amb una destral amagada a l’esquena. La germana més jove oferí la tassa a la falsa monja. En alçar aquesta el braç, rebé una destralada al coll. La germana gran va matar, així, l’arter lladre que s’havia disfressat de monja per poder entrar a robar en la masia.
Els altres lladres esperaven, fora de casa, el seu còmplice. Per tal com tardava a obrir-los la porta, colpejaren suaument el picaporta. Des de dins, la germana menor, tot agafant ànim, els contestà:
-Entreu, entreu, que a mesura que entreu anireu caient. L’abadessa, ja l’hem morta ; ara hi falteu vosaltres.
Els lladres, descoberts, arrancaren a córrer, lleugers com els vent, i a l’instant es perderen en aquella nit, més fosca que una gola de llop.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada