Això va anar i era un cas que va passar en la vila de Penàguila. Un cas gros i esgarrifador, per cert.
Cal dir-vos de bestreta que aquesta vila és un racó de món. Un bell racó, això sí, enmig d’intrincades, ombrienques i encinglerades muntanyes. De vora el poble, davalla una costera vorejada d’oms gegantins i frondosos, i al capdavall hi ha una font abundantíssima, que trona pels seus vint-i-tants canonets de bronze. I el llavador, on fan les dones la bugada. De dia, hi ha grans rastres de dones llavant; però a les nits, d’ençà que ve la tardor, soledat i misteri; sols la remor de l’aigua i l’udol del vent en els oms de la baixada.
- No aneu de nit a llavar a la font! –aconsellen les mares a les filles.
Perquè una volta, quan era joveneta, una nit de desembre que hi havia més d’un pam de neu gelada i relliscosa, Toneta la de les Alcoies no va creure sa mare i va voler anar-hi a rentar un flassada i un llençol.
Eren les deu de la nit; era fosc com una gola de llop, i, quan va eixir del poble, encara queia alguna volveta de neu. A l’arribar al primer om de la baixada, li semblà que, entremig de la fressa que feia el vent en les branques despullades, sentia gemegar un infant.
- Això és un xiquet que plora per ací! –va dir-se tota estranyada.
- Eeeeeh, eeeeh!
A l’esmortida claredat d’un fanal d’oli penjat a mitjan costera, va entreveure, a la soca d’un dels oms, una coseta blanca. Toneta deixà la bugada en terra i agafà l’abandonat.
- Pobret, pobret! Quina mala ànima et deu haver deixat per ací? Si açò encara no té un any, i tot solet damunt la neu!
Ella es compadia de tot cor de l’infant, i ja pensava d’endur-se’l a sa casa.
En això, seguit avall cap a la font amb el xiquet en un braç, i la bugada en l’altre, va arribar davall del fanal d’oli penjat a mitjan coster, i, com que el petit plorava, li va veure blanquejar dins la boqueta.
- Oh, si ja té dentetes! – exclamà admirada la fadrina.
- I queixalets també!! – retrucà el xiquet amb una veuarra d’home granat, ronca i formidable. I obrint una gran bocassa, li mostrà dos queixals llargs, grandots, mig corcats, corbats com els d’un porc senglar. Així quedà, amb la boca oberta i mirant la Toneta amb uns ulls diabòlics plens d’impudícia i de maldat.
La xica, esborronada i mig morta de por i de fàstic, el deixà caure en terra, i se sentí una gran tamborinada. El xiquet havia desaparegut, i en l’aire quedà una forta sentor de socarrim.
Però Toneta era coratjosa –i desobeint també!-. Ressonaven encara en les seues orelles com que diu les paraules de sa mare: “No vages de nit a la font!” Però ca !…
Així que, malgrat l’encontre amb el diabòlic criançó, va seguir costera avall i arribà a la vora de la font. Un altre esmortit fanal d’oli enllumenava el safareig. Ella s’hi va posar a llavar de pressa de pressa, tota temorosa, però dominant-se la por.
I de sobte, sense haver-la sentida arribar abans, va veure al seu costat una dona endolada, alta, mot alta, flaca, molt flaca, que es va posar a llavar furiosament. Duia al cap un negre mocador, molt caigut a la cara; els seus vestits eren vells i espentolats, i llavava en silenci, vinga, vinga, sense girar-se.
A poc a poc, Toneta, que la guaitava de reüll, anava perdent serenitat. Minuts després, tremolava ja tota.
Qui era aquella dona? –digué Toneta sense poder estar-se’n.
La vellarda no va respondre, com si no l’hagués oïda.
- Quin fred que fa aquesta nit! –que va prosseguir Toneta. Res; la dona alta acotava el cap i llavava tota furient.
- Escolte, escolte! –cridava ja anguniosa-. He trobat un xiquet, un xiquet lletgíssim. No tenia encara un any i ja parlava…i m’ha mostrat uns queixalots!...
La dona alta, per fi, es va girar, i en la seua cara, tota d’ossos, la fadrina va veure uns ulls horribles, com a brases. Aleshores, li parlà l’endolada amb una veu que gelava la sang:
- Son com aquestos? –preguntà.
I es quedà mirant-la amb la boca esbarrallada, i li mostrava dos queixalots llargs, horrorosos, com els del xiquet!
Així com si tota la neu de la serra se li n’entràs en el pit, Toneta va sentir una terrible gelor que la corglaçava; el vell fanal començà a enfosquir-se-li, i una negra tela li ho va tapar tot.
Quan retornà, era a casa seua, gitada al seu llit i voltada de tota la família. Encara tenia febre. Unes dones matineres l’havien trobada feta un gel, mig colgada en la neu, a la vora del safareig de la font.
La Xitxarra. Antifaula... Contes d'en Perot
Cal dir-vos de bestreta que aquesta vila és un racó de món. Un bell racó, això sí, enmig d’intrincades, ombrienques i encinglerades muntanyes. De vora el poble, davalla una costera vorejada d’oms gegantins i frondosos, i al capdavall hi ha una font abundantíssima, que trona pels seus vint-i-tants canonets de bronze. I el llavador, on fan les dones la bugada. De dia, hi ha grans rastres de dones llavant; però a les nits, d’ençà que ve la tardor, soledat i misteri; sols la remor de l’aigua i l’udol del vent en els oms de la baixada.
- No aneu de nit a llavar a la font! –aconsellen les mares a les filles.
Perquè una volta, quan era joveneta, una nit de desembre que hi havia més d’un pam de neu gelada i relliscosa, Toneta la de les Alcoies no va creure sa mare i va voler anar-hi a rentar un flassada i un llençol.
Eren les deu de la nit; era fosc com una gola de llop, i, quan va eixir del poble, encara queia alguna volveta de neu. A l’arribar al primer om de la baixada, li semblà que, entremig de la fressa que feia el vent en les branques despullades, sentia gemegar un infant.
- Això és un xiquet que plora per ací! –va dir-se tota estranyada.
- Eeeeeh, eeeeh!
A l’esmortida claredat d’un fanal d’oli penjat a mitjan costera, va entreveure, a la soca d’un dels oms, una coseta blanca. Toneta deixà la bugada en terra i agafà l’abandonat.
- Pobret, pobret! Quina mala ànima et deu haver deixat per ací? Si açò encara no té un any, i tot solet damunt la neu!
Ella es compadia de tot cor de l’infant, i ja pensava d’endur-se’l a sa casa.
En això, seguit avall cap a la font amb el xiquet en un braç, i la bugada en l’altre, va arribar davall del fanal d’oli penjat a mitjan coster, i, com que el petit plorava, li va veure blanquejar dins la boqueta.
- Oh, si ja té dentetes! – exclamà admirada la fadrina.
- I queixalets també!! – retrucà el xiquet amb una veuarra d’home granat, ronca i formidable. I obrint una gran bocassa, li mostrà dos queixals llargs, grandots, mig corcats, corbats com els d’un porc senglar. Així quedà, amb la boca oberta i mirant la Toneta amb uns ulls diabòlics plens d’impudícia i de maldat.
La xica, esborronada i mig morta de por i de fàstic, el deixà caure en terra, i se sentí una gran tamborinada. El xiquet havia desaparegut, i en l’aire quedà una forta sentor de socarrim.
Però Toneta era coratjosa –i desobeint també!-. Ressonaven encara en les seues orelles com que diu les paraules de sa mare: “No vages de nit a la font!” Però ca !…
Així que, malgrat l’encontre amb el diabòlic criançó, va seguir costera avall i arribà a la vora de la font. Un altre esmortit fanal d’oli enllumenava el safareig. Ella s’hi va posar a llavar de pressa de pressa, tota temorosa, però dominant-se la por.
I de sobte, sense haver-la sentida arribar abans, va veure al seu costat una dona endolada, alta, mot alta, flaca, molt flaca, que es va posar a llavar furiosament. Duia al cap un negre mocador, molt caigut a la cara; els seus vestits eren vells i espentolats, i llavava en silenci, vinga, vinga, sense girar-se.
A poc a poc, Toneta, que la guaitava de reüll, anava perdent serenitat. Minuts després, tremolava ja tota.
Qui era aquella dona? –digué Toneta sense poder estar-se’n.
La vellarda no va respondre, com si no l’hagués oïda.
- Quin fred que fa aquesta nit! –que va prosseguir Toneta. Res; la dona alta acotava el cap i llavava tota furient.
- Escolte, escolte! –cridava ja anguniosa-. He trobat un xiquet, un xiquet lletgíssim. No tenia encara un any i ja parlava…i m’ha mostrat uns queixalots!...
La dona alta, per fi, es va girar, i en la seua cara, tota d’ossos, la fadrina va veure uns ulls horribles, com a brases. Aleshores, li parlà l’endolada amb una veu que gelava la sang:
- Son com aquestos? –preguntà.
I es quedà mirant-la amb la boca esbarrallada, i li mostrava dos queixalots llargs, horrorosos, com els del xiquet!
Així com si tota la neu de la serra se li n’entràs en el pit, Toneta va sentir una terrible gelor que la corglaçava; el vell fanal començà a enfosquir-se-li, i una negra tela li ho va tapar tot.
Quan retornà, era a casa seua, gitada al seu llit i voltada de tota la família. Encara tenia febre. Unes dones matineres l’havien trobada feta un gel, mig colgada en la neu, a la vora del safareig de la font.
La Xitxarra. Antifaula... Contes d'en Perot
1 comentari:
Eiii, aquest conte l'he escoltat abans i m'ha portat molts records de l'escola... Quina gràcia!!! Mooolt bé!!
Publica un comentari a l'entrada