Felip i les quatre estacions

Felip tenia dotze anys i ja sabia què era caminar amb les sabates trencades, traient el dit gros, i no disposar de dues pessetes per a comprar-se un paquet de pipes.
Els seus pares havien de criar una germaneta més menuda que ell i és per això que Felip mai no els demanava diners.
Un dia decidí de fer alguna cosa, però no sabia fer res, no coneixia la mecànica dels cotxes ni la manera de fer una casa. Ningú no li ho havia ensenyat i, per aquest motiu i perquè era molt menut, ningú no li donaria treball. No obstant, ja se li acudiria alguna cosa.
Decidí alçar-se de bon matí pertenir tot un dia per a pensar com guanyar una mica de diners. I després de passar tres hores assegut en una pedra, tingué una idea.
- Ací hi ha la naturalesa, no?, doncs, ¿què estic esperant?: distribuiré fruita!
Però al moment reflexionà. ¿Com anava a agafar la fruita d’arbres que no eren seus i que donaven tants treballs als llauradors?
- No, aquesta idea no aprofita.
I continuà pensant.
- Ja està, pescaré! No, això tampoc no pot ser, perquè s’ha de tenir llicència i jo no en tinc.
I mentre pensava amb tristesa en tot allò que no podia fer, va sentir unes xiquetes que, jugant, cantaven:
“Caragol, caragol, treu les banyes
que eix el sol.
Sobre brases la Mort se presenta,
En cassola o en perol,
I l’adoben en la salsa coenta,
Se la menja qualsevol.
Caragol, caragol, per a tu
Ja no ix el sol.”
- Caragols!, no hi havia pensat, els caragols...! Que jo sàpia, tothom pot agafar caragols!
I en collí un i dos i quatre i cent caragols i els col-locà suaument dins d’una malla que va fer amb fulles de canyes de sèquia.
Content amb la seua mercaderia, tornà a casa i digué als seus pares:
- Pares, he decidit treballar. Sóc ja gran i tinc unes bones mans i unes bones cames.
I els mostrà els caragols.
Els pares digueren:
- Molt bé, fill nostre.
El xiquet vengué al mercat els caragols i tanta gent li’n comprà que pensà agafar-ne dos-cents per a l’endemà.
Felip va descobrir que tenia unes mans treballadores i també descobrí per què aprofitava saber comptar.
- Cent un, cent dos, dos-cents caragols...
I així passà l’estiu. A Felip li agradava anar al mercat i parlar amb Maria, la dona que venia tomaques, i amb Joan el pescater, i anava aprenent d’ells tot allò que necessita saber un venedor.
Però arribà la tardor.
Els caragols, com havien après dels seus pares, es tancaren en el seu somni de closca dura.
El dia que Felip anà a collir caragols i no en trobà, es preocupà molt i pensà:
- Se m’ha acabat la feina fins a l’estiu que bé. Però...ha d’haver-hi alguna altra cosa.
Davant d’ell creixia lentament un rovelló verdós i vermell.
- Bé està, també els rovellons són de tothom –digué Felip.
I començà a caminar buscant el sol, i, alçant suaument fules i soques podrides, trobà els primers rovellons de la temporada.
Maira i Joan el reberen contents al mercat i, entre ells, parlaren:
- Aquest xiquet sap el que fa.
De bon matí, quan la rosada cobreix encara la paret de dalt de fulles i pedres, Felip eixia de casa amb un gran cabàs, que ell omplia de rovellons tendres. Li agradava passejar per la muntanya i sentir com es despertaven els animalets, cridant amb gran rebombori.
Després, al mercat, venia tot el que havia agafat.
Però també els rovellons s’acabaren. El fred de l’hivern no tenia pietat i prompte la neu cobrí la part més alta de les muntanyes. Tanmateix, aquesta vegada no es preocupà i va pensar:
- Trobaré alguna cosa per a vendre.
I confià en la naturalesa.
Realment, de plantes no n’hi havia, d’animalets tampoc; el fred i la neu espantaven la resta de la naturalesa. Els camps i els boscos estaven més solitaris que mai.
La gent ja no parlava als cantons assolellats. Com els caragols, s’havien amagat a les seues cases. Tots es protegien del fred. Ell veia fumeja els tubs dels fumerals i sentia la coneguda olor de llenya seca.
- Ja està, és clar que sí! Tots necessiten llenya per a cremar i no passar fred!
I així és com es va fer llenyataire.
Ara, Felip replegava de les muntanyes totes aquelles branques que, envellides o trencades per la pluja i la neu, havien caigut a terra. I després, de nou al mercat, les venia.
Així va ser com es va fer un especialista de la naturalesa; tot estava tan ben fet... sempre hi havia alguna cosa.
Maria, que com a bona dona del país coneixia les hebes que la terra donava, li ensenyà a diferenciar l’herbasana de l’espígol i el romaní de la camamilla.
Felip no es preocupà mai més. A la pirmavera vinent colliria espàrrecs i maduixes, a l’estiu caragols, figues paleres, móres, margallons i alfàbega; la tardor li duria els rovellons i el safrà i, a l’hivern, els arbres deixarien caure les branques sobrants perquè ell les agafàs.

I queixalets també!

Això va anar i era un cas que va passar en la vila de Penàguila. Un cas gros i esgarrifador, per cert.
Cal dir-vos de bestreta que aquesta vila és un racó de món. Un bell racó, això sí, enmig d’intrincades, ombrienques i encinglerades muntanyes. De vora el poble, davalla una costera vorejada d’oms gegantins i frondosos, i al capdavall hi ha una font abundantíssima, que trona pels seus vint-i-tants canonets de bronze. I el llavador, on fan les dones la bugada. De dia, hi ha grans rastres de dones llavant; però a les nits, d’ençà que ve la tardor, soledat i misteri; sols la remor de l’aigua i l’udol del vent en els oms de la baixada.
- No aneu de nit a llavar a la font! –aconsellen les mares a les filles.

Perquè una volta, quan era joveneta, una nit de desembre que hi havia més d’un pam de neu gelada i relliscosa, Toneta la de les Alcoies no va creure sa mare i va voler anar-hi a rentar un flassada i un llençol.
Eren les deu de la nit; era fosc com una gola de llop, i, quan va eixir del poble, encara queia alguna volveta de neu. A l’arribar al primer om de la baixada, li semblà que, entremig de la fressa que feia el vent en les branques despullades, sentia gemegar un infant.
- Això és un xiquet que plora per ací! –va dir-se tota estranyada.
- Eeeeeh, eeeeh!
A l’esmortida claredat d’un fanal d’oli penjat a mitjan costera, va entreveure, a la soca d’un dels oms, una coseta blanca. Toneta deixà la bugada en terra i agafà l’abandonat.
- Pobret, pobret! Quina mala ànima et deu haver deixat per ací? Si açò encara no té un any, i tot solet damunt la neu!
Ella es compadia de tot cor de l’infant, i ja pensava d’endur-se’l a sa casa.
En això, seguit avall cap a la font amb el xiquet en un braç, i la bugada en l’altre, va arribar davall del fanal d’oli penjat a mitjan coster, i, com que el petit plorava, li va veure blanquejar dins la boqueta.
- Oh, si ja té dentetes! – exclamà admirada la fadrina.
- I queixalets també!! – retrucà el xiquet amb una veuarra d’home granat, ronca i formidable. I obrint una gran bocassa, li mostrà dos queixals llargs, grandots, mig corcats, corbats com els d’un porc senglar. Així quedà, amb la boca oberta i mirant la Toneta amb uns ulls diabòlics plens d’impudícia i de maldat.
La xica, esborronada i mig morta de por i de fàstic, el deixà caure en terra, i se sentí una gran tamborinada. El xiquet havia desaparegut, i en l’aire quedà una forta sentor de socarrim.
Però Toneta era coratjosa –i desobeint també!-. Ressonaven encara en les seues orelles com que diu les paraules de sa mare: “No vages de nit a la font!” Però ca !…
Així que, malgrat l’encontre amb el diabòlic criançó, va seguir costera avall i arribà a la vora de la font. Un altre esmortit fanal d’oli enllumenava el safareig. Ella s’hi va posar a llavar de pressa de pressa, tota temorosa, però dominant-se la por.
I de sobte, sense haver-la sentida arribar abans, va veure al seu costat una dona endolada, alta, mot alta, flaca, molt flaca, que es va posar a llavar furiosament. Duia al cap un negre mocador, molt caigut a la cara; els seus vestits eren vells i espentolats, i llavava en silenci, vinga, vinga, sense girar-se.
A poc a poc, Toneta, que la guaitava de reüll, anava perdent serenitat. Minuts després, tremolava ja tota.
Qui era aquella dona? –digué Toneta sense poder estar-se’n.
La vellarda no va respondre, com si no l’hagués oïda.
- Quin fred que fa aquesta nit! –que va prosseguir Toneta. Res; la dona alta acotava el cap i llavava tota furient.
- Escolte, escolte! –cridava ja anguniosa-. He trobat un xiquet, un xiquet lletgíssim. No tenia encara un any i ja parlava…i m’ha mostrat uns queixalots!...
La dona alta, per fi, es va girar, i en la seua cara, tota d’ossos, la fadrina va veure uns ulls horribles, com a brases. Aleshores, li parlà l’endolada amb una veu que gelava la sang:
- Son com aquestos? –preguntà.
I es quedà mirant-la amb la boca esbarrallada, i li mostrava dos queixalots llargs, horrorosos, com els del xiquet!
Així com si tota la neu de la serra se li n’entràs en el pit, Toneta va sentir una terrible gelor que la corglaçava; el vell fanal començà a enfosquir-se-li, i una negra tela li ho va tapar tot.

Quan retornà, era a casa seua, gitada al seu llit i voltada de tota la família. Encara tenia febre. Unes dones matineres l’havien trobada feta un gel, mig colgada en la neu, a la vora del safareig de la font.




La Xitxarra. Antifaula... Contes d'en Perot

Pàgina d'un contacontes

Finestra a cal Perot, contacontes oficial del "Planeta Occipital." Contes per escoltar i llegir.

Aquell estiu

Quan me’n recorde d’aquell any se’m posa la pell de gallina,... Era l’estiu de l’any 2000 i com cada any els meus pares i jo ens vam traslladar a la casa d’estiu d’un poble marítim.
El dia que vam arribar el vaig veure. Treballava a la gasolinera i de seguida vaig saber que li deien David. Me’l vaig veure de dalt a baix: pel-i-roig, ulls blaus, llavis carnosos, alt, un cos de pecat.
Aquella mateixa vesprada vaig anar a la mar amb les meves amigues del poble i allí estava ell en la torre del socorrista. Les meves amigues em van posar al dia de tots els xafardejos de la joventut del poble.
Una nit, en una festa me’l van presentar. Ell era l’amic d’un cosí meu. Els dos teníem molts amics en comú i vam començar a parlar. Sentia com si el coneguera de tota la vida. Aquella nit acabarem tots a sa casa. El seus pares no estaven. Jo estava molt cansada i ell em va convidar a quedar-me a sa casa. A l’endemà, quan em vaig alçar, em sentia estranya en una casa que no coneixia. Després de desdejunar em va proposar que passar-me el dia junts. Ens vam posar a veure films en el sofà i a parlar del que havia passat la nit anterior. Després ens vam posar a parlar de relacions anteriors i de les bajanades que arribes a fer per amor. Per la vesprada vam decidir anar a seure en un banc i inventar-nos histories sobre com seria la vida d’aquella gent que anava passejant. Pràcticament ens vam passar tot l’estiu junts.
Un dia de finals d’agost em trucar al mòbil el meu cosí, feia una veu estranya. Jo em vaig esglaiar de seguida i li vaig preguntar què passava. Em va dir que ell i David acabaven de tenir un accident amb el cotxe. David era mort.
A partir d’eixe moment no sé què és el que va passar perquè era com si estigués en un altre món. Ara, després d’uns mesos d’anar al psicòleg, he pogut contar aquesta història

Sara

Aquella nit ens la vam passar estimant-nos. El foc dels nostres cossos es va anar apagant a mesura que jo encenia una cigarreta pels dos i la llum del matí anava entrant en aquella habitació petita d’hostal.
Sabíem que allò anava a canviar per complet les nostres vides, ja que ens havíem dit quan ens estimàvem.
Vaig recordar que feia just un mes, una vesprada de juliol ens vam conèixer a la piscina del poble. Les nostres mirades es van creuar i a mi em va recórrer un calfred per tota l’esquena. En eixe instant vaig saber que el nostre destí era estar junts.
En recordar aquell moment em van caure dues llàgrimes, tu me les vas eixugar i em vas fer un bes càlid als llavis. Em vas dir que en tornar de la guerra demanaries la mà al meu pare i ens casaríem a l’església del poble.
En sentir-te dir aquelles paraules em vaig alegrar i entristir a la vegada ja que te n’anaves i no sabia quan tornaries. Però el destí no sabem què ens depararà, i tu et vas morir en un accident d’autobús mentre tornaves a casa després de tres anys de guerra.
De tot açò ja fa un any i demà em casaré, però aquella nit sempre la recordaré.

Notícies de contacontes

El 24 i el 29 de desembre al mercat municipal de Sueca, vindrà el contacontes nadalenc de 11 a 13h.

Hola a tots, ahir diumenge, dia 25 de novembre, el diari el país va iniciar la publicació de contes infantils en dvd. Aquesta entrega és setmanal.

Un conte amb imatges

Quart conte

Peret i les herbes màgiques

Hi havia una vegada un home que li deien Peret. Aquest vivia en un poble que estava amagat per turons molt alts. Peret tenia una casa al costat del castell d’un gegant que sempre estava enfadat per la fam que tenia. El gegantot tenia el poble espantat pels grans bramits que feia.
Un dia Peret va eixir de casa per anar a recollir unes herbes que sols eixien al costat del castell ja que segons diu la llegenda, les arrels donen una força de milhomes. Després d’haver recollit les herbes es va adonar que s’havia fet de nit. Aleshores, Peret no trobava el camí de tornada perquè tot era tan fosc com una gola del llop. De sobte, va sentir que el gegant pegava un bramit.
Peret que era molt valent va dir:
- I ara si m’ix el gegant, què faig?
Encara no ho havia acabat de dir i ja tenia el tenia al darrere. El gegantot el va agarrar en les mans i li va preguntar:
- Tu què fas per ací?
Peret li va contestar:
- M’he perdut i no trobe el camí per tornar a casa, i tu?
- He eixit per buscar el sopar perquè fa molts dies que no menge i estic famolenc, però veig que ja el tinc el sopar per avui.
Peret li contesta:
- No pensaràs que sóc el teu sopar, veritat?
En això, el gegant li contesta:
-Doncs sí, perquè has d’estar ben tendre.
Aleshores, Peret es menja les arrels i es tira a terra.
El gegant el volia agarrar, però Peret com que tenia tanta força li va tirar un turó al cap i el va matar.
Des d’aquell moment tots van viure molt contents i Peret es va fer l’amo del castell.

El tercer conte

Aquest conte és de Mercè Rodoreda, jo l'he passat a primera persona.

TARDA AL CINEMA

Aquesta vesprada després de dinar, he anat a arreplegar la Caterina per a anar al Rialto.
Quan he arribat a sa casa he anat cara el seu pare, que seia en el balancí mig endormiscat, i li he dit unes coses de la feina. Després he cridat la Caterina, que feia cara de pocs amics i ens hem anat cap al Rialto.
En tot el camí no m’ha dit res, no sé què és el que li passaria. En arribar he comprat les entrades i hem entrat dins. Ens hem assegut sense dir-nos res. Quan han apagat els llums ha sortit una noia, a la pantalla, patinant, seguidament han sortit bicicletes. Després uns senyors asseguts al voltant d’una taula s’han ficat a parlar de política i com que a mi no m’interessa gens el tema m’he ficat a xiular i a picar de peus perquè ho llevaren. De sobte, el senyor del seient de davant, s’ha girat dient-me que callara i hem acabat els dos discutint.
A continuació, ha començat el film, a mi no m’estava agradant gens perquè és la típica història patètica d’amor amb final feliç. Quan han fet el descans, ens n’hem anat al bar a prendre alguna cosa. Allí he vist un amic meu i li he preguntat si tenia paquets de Camel i mitges Nylon i m’ha dit que no, que la setmana que bé en portarà perquè anirà a l’Havre. Quan hem tornat a la sala ja havia començat el film. Durant el tros més trist de la pel·lícula he vist la Caterina plorant i li he posat el braç sobre l’espatlla per consolar-la.
En eixir, hem anat a pegar una volta fins que s’ha fet de nit i l’he acompanyada a casa.

El segon conte

TERROR AL CASTELL

Era una nit de tempesta, els llampecs il·luminaven tot el castell. Aquest estava als afores de Salzburg, a dalt de la montanya en un ambient bastant tenebrós. Tot el paisatge estava rodejat per una boira que no se n’anava en tot l’any.
A dintre del castell del Senyor Von Trapp, s’acabava de tancar el llum de la cambra del majordom Max, un home d’uns setanta anys, amb els cabells blancs.
Un silenci envoltava tota la casa, fins que el rellotge de paret començà a tocar les dotze de la nit toc, toc, toc,... De sobte, al mateix temps que sona l’últim toc, un llampec torna a il·luminar-ho tot i, a més, es sent un crit d’angoixa. El Senyor Von Trapp s’alça d’un bot del llit i va directe a la cambra del majordom:
- Max despertat, has sentit eixe crit d’angoixa?
- Sí senyor, ara vaig a veure el que ha passat. Va dir el majordom alçant-se del llit.
El senyor, que no volia deixar sol al majordom, el va acompanyar
i es dirigiren a pegar una mirada per tot el castell. Passaren per davant de la cambra de la filla del Senyor que li deien Edelweiss i veieren que ella no era a dintre.
- On estarà aquesta filla meva? Edelweiss!. Va dir el Senyor Von Trapp.
Es va sentir un altre crit, i aquesta vegada sortia del menjador, on encara no feia ni tres hores que havien sopat. Anaren corrents i en obrir la porta veieren que, de baix de la taula gran hi havia un toll de sang. Van caminar corrents cap allí i observaren amb una gran esgarrifança que la sang que havien vist era d’Edelweiss. El seu cos estava allí amb un ganivet clavat a l’estómac i eixint-li sang a dojo. El seu pare es va quedar més blanc que la paret, però així i tot, va poder dir unes paraules:
- No, ella no per favor, la meua filla no!.
El Senyor Von Trapp va esclatar en un gran plor que es va sentir per tota la contrada i segons algunes persones que ho havien oït deien que aqueix plor el va fer tornar boig.
A l’endemà van soterrar a Edelweiss en el petit cementiri que hi havia darrere del castell.
Al cap d’un mes, el mateix dia, va aparèixer mort el Senyor Von Trapp i al següent el majordom.
Avui en dia, encara diuen que es senten els plors del senyor Von Trapp.
Qui sap què passà en realitat?

Els contes de Hans Christian Andersen

Contacontes

Ací està l'adreça del contacontes del café del Duende perquè sapigueu quin serà el pròxim dia que torne a anar el contacontes.

Altres contes

Si vols llegir altres contes: infantils i clàssics. Ací tens altres adreces perquè pugueu veure altres contes.

El meu primer conte

Este és el primer conte. Espere que us agrade. Podeu posar la vostra opinió.

Els lladres i la xica

El meu nom és Carles i tinc vint-i-set anys. Quan en tenia vint-i-tres treballava per l’empresa “Gescartera” però, amb el descobriment del pastís ens despatxaren a tots els treballadors. Des d’aleshores sóc lladre. Treballo junt el meu amic Francesc que té els mateixos anys que jo.
Vaig a contar què ens va passar amb el primer robatori. Un dissabte, Francesc hem toca per telèfon i em diu: “Carles, aquesta vesprada els propietaris de la casa que fa cantó del carrer Major se’n van de viatge. Aquesta nit entrarem a robar. Recorda-te’n de portar l’escala”. A la una del matí se n’anàvem els dos en direcció cap al carrer Major. Entre els dos portàvem l’escala i miràvem que no ens veiés ningú. Quan vam arribar a la casa Francesc posava l’escala a una de les finestres mentre jo, guaitava que no vingués ningú. A continuació, jo aguanto l’escala i el meu amic entra a dintre de la casa què està tota fosca. El meu company va començar a tirar per la finestra objectes de gran valor com: un collar de perles, un bagul, un mirall molt antic... Jo anava ficant-ho tot en un sac. Tot anava bé fins que vaig sentir el rugit d’un lleó. Es va encendre un llum i Francesc va fer un crit aterridor. Jo em vaig amagar perquè no em vegeren i vaig veure que algú agafava l’escala i l’entrava dintre. Moments després, veig que el meu company de feina surt d’un bot per la finestra i me n’adono que a més que està més blanc que la paret porta la cara plena de sang, va i hem diu: “Carles, corre! Un lleó ve al darrere!”. No m’ho penso dues vegades i començo a córrer sense mirar al darrere. El lleó anava acaçant-nos pels carrers. Vam veure dos policies i la bèstia, en veure’ls es va parar en sec. Un dels policies diu: “Mira, ja està ací la xica!”. L’altre diu: “però reina, on t’havies ficat?”. Nosaltres ens vam quedar de pedra i els ho vam contar tot als dos policies. Ens vam entregar i ens va caure dos anys de presó. La lleona, (no era un lleó com pensàvem) era la mascota de la policia local.

Adreça a altres contes