Per què a la Mari Jose li diuen Jose Mari?

La Mari Jose té vuit anys, tres germans més grans que ella i una « bici ». I viu en una casa força allunyada del poble.
Amb els seus germans juga a futbol, a estirar la corda i a boxa. “Vinga, Mari Jose!», li diuen sempre per animar-la.
I és feliç quan ajuda els seus pares a tallar herba, o a collir pomes, o a donar el menjar a les vaques. “Bravo, Mari Jose!” I sempre així.
La seva mare li compra llaços per als cabells, però com que sempre els porta tan curts, mai no els fa servir. I també li compra sabates de xarol per anar a l’escola, però ella s’estima més portar vambes i xandall en comptes de vestits, com fan els seus germans.
- Així sembles un xicotot –li diu la mare cada dia.
- Bah! –acostuma a respondre ella, perquè això no l’amoïna gaire. I així sempre.
La Mari Jose és la més forta de la seva classe. N’és tant, que gairebé tots els companys i companyes li tenen enveja, perquè sempre és qui treu les millors notes a gimnàstica.
- Mireu, si fins i tot té pèls a les cames com els nois –diuen uns.
- Bah! –contesta ella, perquè això tampoc no l’amoïna.
- Mireu quins sabatots que porta! –comenten d’altres-. Si corre com un nen i duu les cames plenes de blaus!
I la Mari Jose no contesta, perquè no dóna gaire importància a aquests detalls.
Gairebé sempre és ella que esborra la pissarra, qui porta els guixos i els folis de la consergeria i qui ajuda a la mestra a col·locar les taules i les cadires quan fan teatre a classe o quan juguen als oficis.
- Jo seré cirurgià! –comenta un nen mentre es corda la bata a l’inrevés.
- I jo, infermera –diu una nena posant-se un barret de paper.
- Jo seré professora com la nostra senyoreta –afegeix una altra nena.
I es posa sobre el nas unes ulleres de broma i sosté entre les mans un quadren i un bolígraf de veritat com si fos realment una mestra.
- I tu, Mari Jose? Què vols ser? –li pregunta la senyoreta de debò.
- Jo, bombera –i saltironant per sobre de les taules s’enfila fins a l’ampit de la finestra per demostrar-los a tots que l’altura no li fa gens de por.
- El bomber Jose Mari! –exclama algú, i tots es pixen de riure.
- Bah! –respon la Mari Jose des de dalt, orgullosa del seu coratge.
I sempre així.
Un dia, en sortir de l’escola, la Mari Jose troba una senyora carregada de bosses del supermercat i s’hi acosta per donar-li un cop de mà.
- Quin nen més amable! I que fort que és ! –li diu la senyora, molt agraïda-. Com et dius, maco?
- Em dic Mari Jose.
I la pobra senyora, sense saber què dir, es posa ben vermella.
- Com que no portes arracades..., és clar, he pensat...
- No porto arracades perquè no tinc forats a les orelles, però sóc una nena –li diu la Mari Jose abans de deixar les bosses davant la porta de casa seva i dient-li adéu amb un somriure.
- Gràcies, preciosa! –li contesta la senyora, agraïda.
I la Mari Jose arrenca a córrer pendent amunt cap a casa seva. I així sempre.